La llei, paper mullat?

És incomprensible. No pot ser que haguem normalitzat que als carrers de les nostres ciutats hi hagi gent que comet delictes, els agafen, els deixen anar i tornen a fer el mateix. Una i altra vegada. I nosaltres, mentre, amb les mans alçades, preguntant-nos quan s’acabarà aquesta sensació d’impunitat que ens fa viure amb por.  

Els números no menteixen: hi ha qui acumula desenes de detencions, però sembla que el sistema judicial no els arriba mai. Roben, agredeixen, utilitzen la violència... i després, llibertat. Com si res. I al final, qui paga les conseqüències? La gent comuna, els joves que volen sortir de nit sense por, els comerciants cansats de tancar abans d’hora perquè els han assaltat tres vegades en un mes, etc. 

I al mig d’això, on són les solucions? Es pot seguir parlant de reinserció quan algú ha demostrat, una i altra vegada, que no li importa la llei? Fins quan haurem d’escoltar que “no hi ha prou recursos” o que “el sistema està saturat”? No són excuses. Si un motor no funciona, l’arregles. Si una porta no tanca, la reforces. Però aquí, enlloc d’arreglar el problema, sembla que ens hi hem acostumat.  

I el pitjor és que tothom ho sap. Els policies s’emprenyen perquè agafen els mateixos de sempre i els veuen al carrer l’endemà. Les víctimes perden la fe en la justícia. I els delinqüents? Ells riuen. Perquè saben que no passarà res. Que potser els tornaran a detenir, sí, però que en qüestió d’hores o dies, tornaran a estar fora.  

On són els límits? Quan s’adonarà algú que això no és justícia, sinó una burla? No es tracta de ser dur per ser dur, sinó de protegir qui sí que compleix les normes. Perquè si no, el missatge és clar: val més ser delinqüent que víctima. I això no només és injust, sinó que és perillós. Perquè una societat que no castiga els abusos, acaba acceptant-los. I aleshores, què ens queda?  

Potser caldria recordar-ho més sovint: la justícia ha d’existir per a tothom, no només per a qui sap com esquivar-la. Perquè sense conseqüències reals, la llei no és més que un paper mullat. I nosaltres mereixem alguna cosa millor. I anem tard...