Ah, la transició energètica! La comèdia on tothom fa veure que salvarà el planeta mentre s’empassa els beneficis. D’una banda, els apòstols de l’eòlica i la solar, que et venen molins i plaques com si fossin rosaris ecològics, i callen quan els megaprojectes són tan "verds" com un bitllet de 500 euros —per cert, se'n veuen pocs—. De l’altra, els nostàlgics del gas, que et parlen de "seguretat energètica" amb la mateixa cara dura que un venedor de terrenys a la Lluna. I al mig, la ciutadania, pagant factures desorbitades mentre li fan creure que triar entre una factura verda o una de fossilitzada és com triar entre salvar els ossos polars o els accionistes d'Endesa.
Els evangelistes de les renovables —beneïts siguin per la seva santedat ecològica— s’omplen la boca parlant de sostenibilitat mentre instal·len parcs solars com si fossin franquícies de McDonald’s: a totes bandes, sense importar paisatges, comunitats locals o biodiversitat. "És pel bé del planeta!", diuen, mentre les multinacionals es freguen les mans amb subvencions milionàries. I si algú s'atreveix a qüestionar-ho, ja et retraten com un negacionista climàtic o, pitjor encara, un pobre "palurdo" que no entén "el progrés". Però clar, el progrés sembla consistir a canviar els combustibles fòssils per un capitalisme igual de depredador, irrespectuós i sense escrúpols mediambientals.
I després tenim els cavallers del gas, aquests herois del segle XXI que ens expliquen, amb llàgrimes als ulls, que sense les seves centrals de cicle combinat ens quedarem a les fosques com a l’Edat Mitjana. "No es pot canviar tot de cop!", diuen, mentre el planeta gemega mentre es crema i els seus comptes bancaris s’inflen com globus exercici darrera exercici.
I així anem, en aquest circ mediambiental on tothom fa teatre. Els polítics, amb els objectius de reducció d’emissions (però sempre per a 2050, quan ells ja estaran jubilats o enterrats). Les empreses, amb els seus informes de sostenibilitat més enllustrats que les sabates de Mario Conde. I la ciutadania, rebent l’encàrrec de fer el ridícul reciclant una llauna mentre les grans companyies vomiten contaminació amb alegria i falsos controls.
La veritat és que aquesta transició energètica és com una festa de fi de curs: molta bandereta verda, molts discursos emotius, molts bons propòsits...però al final, qui balla són els mateixos de sempre. I nosaltres? Doncs pagant l’entrada després d'haver-nos promès un rebaixa de 10 € en la propera factura si els portem un nou client. Quina barra!
Els evangelistes de les renovables —beneïts siguin per la seva santedat ecològica— s’omplen la boca parlant de sostenibilitat mentre instal·len parcs solars com si fossin franquícies de McDonald’s: a totes bandes, sense importar paisatges, comunitats locals o biodiversitat. "És pel bé del planeta!", diuen, mentre les multinacionals es freguen les mans amb subvencions milionàries. I si algú s'atreveix a qüestionar-ho, ja et retraten com un negacionista climàtic o, pitjor encara, un pobre "palurdo" que no entén "el progrés". Però clar, el progrés sembla consistir a canviar els combustibles fòssils per un capitalisme igual de depredador, irrespectuós i sense escrúpols mediambientals.
I després tenim els cavallers del gas, aquests herois del segle XXI que ens expliquen, amb llàgrimes als ulls, que sense les seves centrals de cicle combinat ens quedarem a les fosques com a l’Edat Mitjana. "No es pot canviar tot de cop!", diuen, mentre el planeta gemega mentre es crema i els seus comptes bancaris s’inflen com globus exercici darrera exercici.
I així anem, en aquest circ mediambiental on tothom fa teatre. Els polítics, amb els objectius de reducció d’emissions (però sempre per a 2050, quan ells ja estaran jubilats o enterrats). Les empreses, amb els seus informes de sostenibilitat més enllustrats que les sabates de Mario Conde. I la ciutadania, rebent l’encàrrec de fer el ridícul reciclant una llauna mentre les grans companyies vomiten contaminació amb alegria i falsos controls.
La veritat és que aquesta transició energètica és com una festa de fi de curs: molta bandereta verda, molts discursos emotius, molts bons propòsits...però al final, qui balla són els mateixos de sempre. I nosaltres? Doncs pagant l’entrada després d'haver-nos promès un rebaixa de 10 € en la propera factura si els portem un nou client. Quina barra!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada