Esperant un post sobre la sanitat....

Rebia un missatge d'un molt bon amic  mentre es posava la bata blanca a primera hora del matí i ordenava mentalment el seu dia a l'hospital: "Esperant un post sobre la sanitat....".

Em llençava aquest repte. Majúscul repte, perquè el tema ho és...de majúscul.

No m'he amagat mai de publicitar que el sistema sanitari català és un orgull pel seu compromís amb la salut universal i la qualitat tècnica, però també un camp de batalla on els professionals lluiten cada dia contra mancances estructurals que posen a prova la seva vocació. Catalunya disposa d’una xarxa sanitària pública que, en les seves millors expressions, és comparable a la de països amb models envejats, com Dinamarca o Holanda, però aquesta realitat conviu amb unes deficiències cròniques que no es poden ignorar. Els metges, infermeres, auxiliars, cel.ladors i tot el personal sanitari són el veritable pilar del sistema. Sense la seva dedicació, sovint en condicions precàries, la sanitat catalana es desplomaria. 

Durant la pandèmia, van demostrar una capacitat de sacrifici sense precedents, treballant hores extres, renunciant a descansos i arriscant la seva pròpia salut. Avui, però, molts d’ells continuen exhausts. Les dades són eloqüents: la incidència de la síndrome d’esgotament professional o burnout és "molt elevada" entre els facultatius, afectant el 70% dels professionals en algunes de les seves manifestacions principals segons Metges de Catalunya. La temporalitat en contractes supera el 30% en algunes especialitats, cosa que genera inestabilitat i pèrdua de talent. La pressió assistencial és tan alta que, en alguns centres d’atenció primària, cada metge atén fins a 40 pacients diaris, molt per sobre de les recomanacions europees. Malgrat això, segueixen treballant amb un compromís admirable. No abandonem els pacients perquè saben que si ells fan vaga, els pacients paguen les conseqüències.

Catalunya té hospitals d’alt nivell, com el Hospital Sant Joan de Déu, referent en pediatria, o l’Institut Català d’Oncologia (ICO), amb taxes de supervivència en càncer superiors a la mitjana europea. L’atenció primària, malgrat la seva sobrecàrrega, segueix sent un model eficient en prevenció i seguiment de malalties cròniques. A més, la implantació de la recepta electrònica, les consultes no presencials i els programes de salut comunitària han millorat l’eficiència en molts aspectes. Però no tot són lloances. Les deficiències del sistema es noten especialment en les llistes d’espera insuportables, amb més de 200.000 persones esperant per proves o cirurgies, i pacients de traumatologia o oftalmologia que poden romandre més de sis mesos sense solució. La falta de recursos humans és un altre problema greu: Catalunya necessitaria 8.000 infermers més per assolir els estàndards europeus. La pressió laboral fa que molts joves professionals marxin a altres regions o al sector privat. I encara hi ha la desigualtat territorial: mentre Barcelona concentra la major part de la tecnologia mèdica, comarques com l’Alt Pirineu o les Terres de l’Ebre pateixen manca d’especialistes i retards en diagnòstics que són vitals i determinants per la salut de moltes persones. És de justícia social reordenar els territoris també des del punt de vista sanitari.

No es tracta només de demanar més pressupost, encara que sigui necessari, sinó de gestió intel·ligent. Cal reduir la burocràcia que consumeix temps als metges, obrir més places  per cobrir les necessitats de personal, reforçar la sanitat rural amb incentius per atreure professionals a zones despoblades, i augmentar la inversió en salut mental, un àmbit que només rep el 5% dels recursos, malgrat l’augment de casos de depressió i ansietat que pateix la societat actual. La sanitat catalana és un bé col·lectiu que funciona gràcies a l’esforç heroic dels seus treballadors, no per la perfecció del sistema. 

Els pacients ho saben i, per això, malgrat les queixes legítimes, continuen confiant en els seus metges i infermeres. És hora que les administracions escoltin als que treballen en primera línia i actuïn amb valentia. Perquè una sanitat excel·lent no es construeix només amb gratitud, sinó amb fets. I ara mateix, els fets falten.

Com el meu amic recorda cada matí en posar-se la bata, la seva força depèn de tots nosaltres. D’exigir més, sí, però també d’agrair, de cuidar i, sobretot, de no donar per suposat allò que un dia pot faltar.

I amb això, amic, et passo el relleu: la teva bata blanca té més autoritat que les meves paraules. Segueix lluitant, que nosaltres seguirem recordant per què ho feu.