Descontrucció nacional

 

Un dels països del sud d'Europa, Espanya, ha decidit fer el seu camí. Ha decidit separar-se de Catalunya perquè no suporta, per motius degudament justificats, seguir annexada al país mediterrani després de segles de convivència amistosa, però que arribats a aquest punt, no veu motius per continuar junts pels segles dels segles.

La radialitat centralitzada de mobilitat allà no la respecten i posen tots els seus esforços en desenvolupar, des de fa molts anys val a dir, un corredor mediterrani que travessi el país de nord a sud. Espanya no ho entén. A més fan coincidir aquesta via de comunicació amb la seva capital que, sacrilegi, té mar (on s'ha vist mai això?). Els espanyols n'estan una mica farts del "aquí no hay playa" i veuen de reüll amb tristor com en ple mes d'agost, els catalans aprofiten el litoral per refrescar-se quan es perden el gust i plaer de fer-ho en piscines públiques i embassaments al bell mig de l'Espanya calorosa que els rebaixa la temperatura de manera molt agraïda.

Culturalment, no se senten identificats gens ni mica amb Dalí, Joan Miró, Antoni Gaudí, Antoni Tàpies, Quim Monzó, Miquel Martí i Pol, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Jacint Verdaguer, Pau Casals, Salvador Espriu, Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax'n'busto, Sau...i a més a més, s'atreveixen a traduir Sergio Dalma per Josep Sergi Capdevila. Què en pensarien Miguel de Cervantes, Miguel Delibes, Velàzquez, Goya, Gustavo Adolfo Bécquer, Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Miguel Bosé, Rocío Jurado, Bertín Osborne d'aquest saqueig cultural?. No entenen un país com Espanya que presumeix del seu equip de futbol insígnia com el Real Madrid i que els catalans van i s'inventen el futbol femení a un club de la capital de Barcelona i ho guanyen tot. A casa i a Europa. Però i això, amb quin permís?

Val a dir que quan es separin de Catalunya no els deixaran sols amb una mà al davant i l'altra al darrere. Espanya enveja com han estat capaços els catalans de crear una xarxa administrativa alternativa a Espanya per poder gestionar i governar el seu territori. L'Agència Tributària de Catalunya, Agència catalana de l'Aigua, Servei Meteorològic de Catalunya, etc. El seu govern serà capaç a partir d'ara gestionar millor els seus propis recursos i redistribuir-los de manera més equitativa.

Es dona el cas també que des d'Espanya no s'ha entès mai com fills il.lustres catalans no han estat mai estimats a la seva terra: Alícia Sànchez Camacho, Enric Millo, Inés Arrimadas, Dolors Monserrat, Jorge Fernàndez Díaz, Ignacio Garriga, Jordi Cañas, Albert Boadella, Albert Rivera... Tot i tenir noms com Monserrat i Jordi, Catalunya no els ha abraçat mai. És ben estrany.

Els espanyols se'n fan creus que complicat és a Catalunya dir les hores. Un costum estrany de contestar amb els quarts i mitjos quarts que sembla que ho facin expressament perquè no els entenguin. Tampoc es senten identificats. Igual que la Cibeles és centre neuràlgic de manifestacions d'alegria per algun títol esportiu aconseguit, no entenen tampoc com a  Barcelona vagin a una que li diuen Canaletes (val a dir que darrerament han anat poques vegades).

Un altre apunt significatiu és el dels noms. Quan José, Juan, Francisco, Maria, Sofia, Lucia són noms que podem trobar a qualsevol casa espanyola, els catalans, ben estranys ells també, encapits en posar només d'allò rebuscats com Ona, Ot, Aleix, Quim, Lia, Ivet, Biel, etc.

Espanya no ha pogut aguantar aquesta discriminació i ha escollit  independitzar-se de Catalunya desitjant que els Mossos d'Esquadra  no els estomaquin el dia que decideixin organitzar un referèndum i que això els impedeixi el seu dret a vot. Aquesta acció podria ser constitutiva de delicte contra els drets més fonamentals i podria enquistar una qüestió estrictament política on el poder judicial hauria d'aplicar grans dosis d'imparcialitat, igualtat i legalitat.

El camí serà llarg, però raons de pes no els en sobren...

Me l'imaginava més gran

Enguany ha fet 38 anys que l'estat espanyol va entrar a formar part de la Unió Europea (UE) i això ens dona certa perspectiva de com arribem a saber-ne de la resta d'integrants. Actualment, la formen 27 països i estàn en constant evolució pel que respecta a l'incorporació de nous estats que desitgen integrar-se dins uns paràmetres d'estabilitat política, econòmica i social comuna.

Vint-i-set països amb les seves idiosincràsies particulars: culturals, econòmiques, socials i polítiques i que estan legislats de manera homogènia amb unes normes sobretot, socials, mediambientals i de consum.

Però què en sabem realment de la resta de països d'aquesta organització continental?. Som capaços d' assabentar-nos del dia a dia dels seus habitants?, som capaços d'entendre els seus moviments migratoris?, arribem a saber el perquè de segons quines decisions internes que de retruc poder afectar a la política europea?, sabem quins són els seus neguits?, i les seves necessitats?. Ben poc.

Us poso un exemple ben entenedor: ahir mateix, el primer ministre eslovac va patir un atemptat i m'aposto el que vulgueu que la gran majoria desconeixíem el nom de Robert Fico i uns quants més, amb una mica d'esforç, serien capaços de dir en dos segons quina és la capital del país. I podriem trobar desenes d'exemples més de la resta d'integrants de la UE.

Desconec si aquesta sensació d'ignorància la tenen la resta de països, o també es limiten a caure en tòpics molt típics - paella, sangria, pizza italiana, cervesa bavaresa, le petit dejéuner de Paris o el sirtaki grec -. Però si ens posem a jugar de veritat, patirem quan començarem a parlar sobre Hongria, Letònia, Luxemburg, Bulgaria, Xipre i Romania....

Definitivament, no en sabem res de la totalitat dels països que integren la UE. Tot i que molts objectius s'han assolit, o estan en procés, com la lliure circulació de persones i mercaderies, proteccionisme comercial, mesures mediambientals per anomenar només unes quantes, s'ha fet poca pedagogia encara per conèixer la resta d'europeus i les poques coses que ens uneixen. L'amenaça constant del govern de Putin ens ha posat tots d'acord que aquesta, és real. Però no hi ha una estratègia clara per tranquil.litzar als ciutadans sobretot aquells que són limítrofes amb Rússia i que veuen perillar la seva seguretat nacional.

Encara rai que... sempre ens quedarà Google.

  

La reflexió

El dia abans d'unes eleccions sempre se l'ha anomenat com el dia de reflexió. Penso que la gran majoria, per no dir tothom, ja fa dies que té clar a qui depositar la seva confiança i crec que aquest dia serveix més per als que han estat aquests dies amunt i avall, entre discurs i discurs, entre viatge i viatge, mal dinats, poques hores de son i encara molt menys, segurament, poder gaudir de la seva família. Un dia de reflexió, però sobretot per descansar i no estar pendents de les darreres enquestes ni dels timings que els marquen els seus caps de campanya...

Molt poques vegades però, ens parem a pensar de manera empàtica amb aquests que han decidit voluntàriament convertir-se en servidors públics de manera tan explícita. Ahir mateix, en les últimes fuetades de campanya, un nouvingut integrant d'una llista  reconeixia davant de tots els assistents a l'acte, que abans a ell no li agradava la política i que els debats..."ni se'ls mirava". I seguidament, feia una reflexió que justificava de manera clara i propera el perquè ara sí, el perquè havia decidit donar el pas i formar part d'una formació política. Ell deia, amb un llenguatge ben entenedor que per poder canviar coses de la nostra societat t'havies d'implicar i que ell, havia trobat aquesta via per poder fer aquests canvis desitjats.

La figura del servidor públic a vegades està molt lluny del poble, dels que aniran diumenge a votar. I ells s'esforcen en escurçar aquesta distància però no és feina fàcil. Diria que fins i tot, és esgotadora. Però per poder reduir aquesta intangible distància entre polítics i electors, els que escoltem dia sí i dia també els seus missatges i que alguns aprofiten per llençar improperis sense causa però sí amb conseqüència, hem de ser capaços de generar el simple acte d'empatitzar amb aquells que han optat per representar-nos en un sistema democràtic que ens permetrà, no sempre, assolir els nostres anhels o necessitats.

Hores i més hores invertides en el fet de convénçer o almenys, en brindar-nos l'oportunitat de tenir criteri sobre aquell tema que ens té encuriosits, preocupats o en el pitjor dels casos, enrabiats. Entendre aquestes hores, mal pagades val a dir, i reconéixer el seu esforç seria el primer pas per estrényer la distància que ha originat la desafecció política. I ser capaços d'enganxar als que mantenen el discurs de que la política no serveix per a res ni els interessa. Obro parèntesi. Que no t'interessi val, però que no serveix, no.Tanco parèntesi.

Per tant, us animo en un dia com el d'avui, a reflexionar sobre el vostre vot però també a entendre millor el paper digne que desenvolupen els actors principals de la política. Quan nosaltres estem sopant a casa cada nit amb la nostra família, molts d'ells encara no saben a quina hora podran arribar-hi. Sí, ho han triat ells, sé que molts ho penseu. Però per això mateix, per aquest esperit vocacional de servir mereixen com a mínim, el nostre reconeixement i repecte. El color del vostre vot ja és feina vostra.

 

Grupo Toset

 

Haver viscut quasi 27 anys en un mateix lloc et dona una perspectiva de les coses inimaginable per aquells que per circumstàncies de la vida, han hagut de canviar de domicili algunes vegades durant aquest temps, i molt més encara, si aquests han estat els primers anys de la teva vida.

Haver viscut a l'entrada mateixa d'un poble et permet tenir una mirada diferent de les coses. Primer que res perquè aquesta entrada està a la punta d'un poble en forma allargada donada les característiques d'una via de comunicació que defineix la seva estructura urbanística, la carretera nacional N-340. Una via que et marca per a sempre si has viscut amb ella molts anys, com va ser el meu cas.

Els del Grupo Toset ens coneixíem tots, tot i que hi havia tres escales a cada costat de l'edifici, però la comunicació amb tots els veïns era total i incondicional. Cal destacar que viure a un tercer pis sense ascensor en aquella època era força habitual, cosa que després, quan es va construir el primer edifici al poble amb ascensor va ser tan rellevant com quan Neil Armstrong va trepitjar la lluna. Sí, un simple ascensor, signes de lo modern.

Llocs estratègics com al de Dani, l'Spar de Dèlia, la carnisseria d'Isabel, lo bar del Pescador formaven el territori perfecte dels nostres moviments i traspassar el restaurant Panisello era com travessar una frontera inexistent que t'endinsava en el rovell de l'ou del poble on els comerços eren més abundants i respiraven aquell aire comercial dels matins trafegant cap aquí i cap allà. Els forns de pa de Peransi, Carbó, els bars d'Abril, Quimet, l'Sport, entitats bancàries, la farmàcia eren, salvant les distàncies, el Times Square de Nova York.

Afortunadament, la meva generació encara era de les que "baixava a jugar". Pedres extretes de les runes eren perfectes per crear una magnífica porteria de futbol i la pilota que ens havien regalat per l'aniversari o per Nadal li trèiem suc fins que un dia rebentaba d'un xut encertat i potent que feia cap, sempre, a la porta metàl.lica d'algun magatzem i resaves perquè l'amo no se n'enterés. Perquè si no, et tocava córrer. Recordo amb estima cada vegada que la pilota "acariciava" la porta d'una empresa de guix que hi havia als baixos, o la porta d'un taller de vehicles. No eren veïns de l'edifici, però com si ho fossin.

Retornant a l'aspecte de les escales per pujar al pis, al cap de molts anys les vaig tornar a pujar i em vaig esgarrifar de com érem capaços de pujar-les amb la inclinació que tenien. Pujar-les llavors de dos en dos era lo normal, de tres en tres era ja creure't el millor. I baixar-les? Millor preguntar-los als veïns d'escala que devien patir els meus salts baixant-les i intentant cada vegada baixar-ne cada vegada més trams. Val a dir que les soles esmortidores de les Jayber ajudava a esmorteir el so dels salts. 

Però curiosament, el que li donava idiosincràsia pròpia era la carretera. Les llargues cues al final del dia que es formaven li donaven una "vidilla" que amb els anys vam entendre que allò no podia ser. A mesura que ens fèiem grans, anàvem entenent de la seva perillositat i no podíem entendre com la vam, creuar milers de vegades sense cap pas de vianants. Ens vam tornar  experts en mirar a dreta i esquerra i a calcular les velocitats dels vehicles per creuar-la sense perill. Mentida. El perill existia i no ho sabíem. Malauradament, molts no van tenir aquesta sort...

Ara, l'edifici encara existeix amb els seus inevitables signes que passa el temps, i des del seu terrat encara es pot veure en dies clars, la mar de l'Arenal de l'Ampolla, tota la plana deltaica i fins a La Ràpita. I tota la serralada des del Coll de l'Alba fins tota la serra del Boix amb els seus visibles aerogeneradors blancs destacant per damunt de tot.

Alguns dels comerços esmentats ja van tancar, altres encara segueixen, però el Grupo Toset ja no pateix la carretera i sembla ser, afortunadament, que els seus comerços tampoc. 

Diàlegs per una taula

Els de la meva generació ens ha tocat viure moments transcendentals per la història de Catalunya. La generació anterior a la nostra va veure l'ocàs d'un règim dictatorial i s'il.lusionava amb una nova democràcia que van veure créixer i fer-se gran des de la seva gènesi fins als dies  d'avui. Aquesta perspectiva els dona molt de criteri i els fa capaços de analitzar amb més calma, i sobretot perspectiva, els fets ocorreguts i que encara ocorren.

Les pretensions de Catalunya de ser un estat no són noves, venen de lluny. Quan anàvem a l'escola, tots teníem algun amic o conegut que ja parlava d'independència, autodeterminació, estelades...etc. No eren la majoria, tot s'ha de dir, però a la seva manera es feien veure i notar. Pintades a les parets, pancartes, posters, concerts pro-independència, manifestacions...eren els seus instruments per canalitzar els desitjos polítics per al seu país. D'aquells anys el que recordo era més o menys això. Viure en una petita població no et donava un ampli ventall de possibilitats de conéixer molt més, tot just el que hi havia i prou. S'ha de recordar que en aquells anys, la política catalana estava encapçalada i monopolitzada per una figura política amb molt de pes i omnipresent en la vida diària dels catalans; Jordi Pujol. I d'això te n'adonaves perquè era el  personatge més o menys simpàtic i que feia país recorrrent-lo amunt i avall com si s'acabés el món. Però llavors, d'independència...poc. O molt poc.

Molts anys després, aquells joves s'han fet grans i adquereixen experiència com sol passar a mesura que fas anys, i aprenen a gestionar de millor o pitjor manera molts inputs per determinar la seva ideologia. Molts seguirien morint per Pujol, altres es tornen antisistema, altres segueixen enxamplant l'ideologia republicana independentista, i es crea un concepte, podríem dir novedós, que adquereix el terme de bloc constitucionalista, on evidentment hi tenen cabuda totes aquelles ideologies no independentistes.

La celebració d'una consulta per la independència el 9 de novembre del 2014 i el referèndum de l'1 d'octubre del 2017 van accelerar el procés i van desancadenar fets que han determinat a posteriori la política catalana i també l'espanyola.

L'estat espanyol va abocar tot el seu poder a sobre els catalants a mena de càstig justificant-ho sempre baix pretextos legislatius. Són molts els exemples d'aquesta ofensiva i alguns d'ells han estat sempre baix l'aixopluc de la impunitat judicial arribant a aconseguir en el pitjor dels casos, judicialitzar la política.

El govern de Catalunya davant dels fets i reconeixent que les coses no es van fer bé sobretot al 2017, tensa la corda amb el govern de l'estat espanyol i aconsegueix acordar un diàleg bilateral per buscar una solució al conflicte originat. L'implementació d'aquest acord de diàleg ve acompanyat de dures crítiques tant per l'oposició política i fins i tot socis de govern i per molta gent que s'ha vist decebuda d'aquell dies del 2017 que van ser molt intensos per molta gent.

Arribats aquí, caldria ser crítics com s'ha arribat fins aquí i què es pot aconseguir amb aquest diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya.

En primer terme, s'ha de reconéixer molt objectivament que el fet de seure's, primer que tot en una taula per negociar, és un pas molt gran. Gran perquè hi ha el reconeixement que hi ha un conflicte a resoldre. Aquest és el primer pas i el més important ara.

Seguidament s'hauria d'entendre que és una gran oportunitat però no la única. D'aquí no sortirà un gran acord, i en els propers anys sorgiran noves opcions millors, pitjors o diferents però que han de permetre teixir una base molt sòlida i sincera de les pretensions d'ambdues parts.

També un aspecte necessari hauria de ser que quan una part accedeix a seure's per negociar, ha d'entendre que alguna cosa perdrà per aconseguir una altra. I aquest punt l'han de tenir ben present les parts implicades. No pots pretendre aconseguir tot el que vols demanar.

Les pretensions polítiques d'altres formacions polítiques i els tempos electorals no ajudaran a agilitzar les negociacions. Hi ha molts interesos, molts sacs pendents de cosir, molts recels...el tema no és baladí.

Ara tenim l'oportunitat els de la meva generació de viure uns altres moments per veure on es dirigeix el futur de Catalunya. Si sempre hem presumit de seny, ara més que mai. I confiança amb qui encapçala aquestes pretensions d'un poble que venen de lluny. Les desconfiances no ens ajudaran, no ens faran més forts i seria una llàstima decebre a tots aquells que quan erem jovenets, ja cridaven ben fort perquè ho tenien molt clar.

Difícil equilibri

 

Venim de temps difícils i anem cap a temps incerts. La por s'instaura dins el nostre cos dia si i dia també. Seguim, en termes generals, a fer poc cas del que ens diuen tot i que el moment requereix de màxima i escrupulosa responsabilitat per part de tothom. 

Tinc aquella estranya sensació i compartida de manera comuna per molta gent, que fem més cas quan ens prohibeixen que quan ens recomanen. Som més solidaris amb la resta de la societat quan les normes i regles establertes són clares i precises -que no vol dir que estessim d'acord- i curiosament aquesta mateixa solidaritat es dilueix poc a poc quan ens "recomanen" unes maneres de fer i actuar. I per què?

Una societat diversa i individual amb la qual convivim no entén o n'entén ben poc de responsabilitat individual. Bé, n'entén quan parla o mira de cara a la galeria, aquella que toca quan toca, aquella que queda bé dir-ho, aquella que sempre utilitza la primera persona dels  pronoms personals sempre per davant i estranyament poques vegades la primera persona del plural. 

No val a dir que tots ho estem fent bé. Tenim dret a opinar, tenim dret a moltes coses. Però tenim el deure de fer-ho algo millor. I si ja creiem que ho estem fent bé, una mica d'esforç individual encara ho podria millorar. No ens hem d'emmirallar en altres, perquè avui ells i nosaltres demà. Hem d'originar un corrent responsable individual en favor de tots, hem d'actuar localment per afavorir al global, hem de fer-ho millor.

Per tant, encara som a temps possiblement que fem cas a les recomanacions i evitem les imposicions i prohibicions. Perquè no ens enganyem. A ningú li agrada que li prohibeixin i encara menys drets bàsics i fonamentals. Però si no fem cas a les recomanacions, trencarem l'equilibri i llavors ja farem tard.

Ho sé, sembla pura demagògia, però no ho és. És sentit comú. És per tu, per nosaltres, pels teus, per mi, pels meus...per tothom.

Quin turisme volem aquí baix?

 

Terres de l'Ebre ho ha petat aquest estiu. Així, ras i curt.  Anar al Delta per la gent de més enllà del coll de Balaguer (Hospitalet de l'Infant) era una escapada de 3 o 4 dies que es feia per Setmana Santa. Prop, tranquil i relativament econòmic. Però aquest estiu, i davant les necessitats de mobilitat vacacional, molta més gent ha vingut a les Terres de l'Ebre. Fins aquí, res a dir, tot i que en un altre moment podem parlar dels efectes col.laterals que ha comportat la massificació de gent segons en quines zones.

Ahir mateix parlant amb un molt bon amic, vam arribar els dos a la mateixa conclusió que ara ja era moment de posar a sobre la taula quin tipus de turisme volem i que el component determinant per encertar i decidir què i com ho volem havia de ser el mateix territori. Aquest discurs ja ha estat debatut en temps pretèrits, però a vegades he tingut la sensació que sí, se n'ha parlat sempre, però a la fi poques actuacions clares i evidents s'han fet. A vegades l'autocrítica des de dins del mateix territori és necessari i d'obligat compliment.

El gran valor afegit de les Terres de l'Ebre no té cap discussió. El seu valor natural i paisatgístic prima per davant de qualsevol altre, i tot al voltant sempre d'un eix vertebrador com és el riu Ebre. Però també altres zones no vinculades al riu també exploten el seu valor natural i se n'han fet ressò també d'aquest turisme que busca això mateix: natura en estat pur.

Terres de l'Ebre no pot presumir d'una quantitat decent de places hoteleres. Sempre ha estat en dèficit. Si més no, cal recordar els problemes que han tingut a vegades segons quines organitzacions per poder encabir un volum de persones extraordinari i han hagut de tirar de mà d'hotels de la zona de Penyíscola o de Salou.

Però el debat és clar. Quin tipus de turisme volem? Salou, Blanes, LLoret...etc, per posar alguns exemples ja van apostar per quin tipus de turisme van voler en el seu temps. Que ens agradi o no, ja seria una altra cosa. Aquí baix, el turisme rural encaixa molt millor amb això que parlava, amb el medi natural. No m'imagino, tot i que em costaria, veure grans hotels de 3 i 4 estrelles, amb façanes multicolor de les tovalloles penjades a les balconades com tampoc riuades de joves aprofitant ofertes last minute on l'objectiu únic i principal seria això mateix, gaudir com ho fèiem i fan els joves.

Per tant, les administracions locals han de tenir ara més que mai un paper decisiu en motivar, promoure i fer realitat el tipus d'allotjament que vol i necessita les Terres de l'Ebre. Dotar-les de recursos per poder guiar a aquells petits empresaris amb necessitats i acompanyar-los amb els seus projectes.

Des de les cales de l'Ametlla de Mar, fins el riu Sènia, des de Flix fins la illa de Buda, el més difícil ja ho tenim, el més preat ho disposem. Afegim valor al territori, dotem-lo d'eines i infraestructures i fem que el fet de baixar al Delta quedi imprès en la retina i record dels seus visitants. Tots hi guanyem.