Ce n'est pas grave

 

Si aquests dies sentiu de fons a la televisió del vostre veí, una xerrameca a vegades ensopida i més animada a mesura que avança la tarda i que us recorda magnífiques tardes de juliol, amb  música ideal de fons per fer la migdiada i despertar ben just quan al guanyador ja li estan donant el ram de flors dalt del podi, no us penseu que sou de nou al juliol, no, som a setembre.

La gran cursa de ciclisme per etapes del calendari mundial (no és la meva favorita però sí la més gran) també ha hagut d'adaptar-se a l'era covid, i ha canviat el calorós juliol per un setembre on la calor es porta millor i els dies ja comencen a escurçar minuts dia a dia.

Sembla que no pugui ser, però com tot el que ens envolta enguany, tot és diferent, tot ens sembla estrany, com fora de lloc, però gràcies que hi és. Altres proves no han tingut aquesta sort i han hagut de suspendre la seva edició d'enguany.

A hores d'ara es porten disputades només 4 etapes i és molt precipitat encara poder fer un pronòstic acurat. Tot i que tots tenim els nostres favorits, cada any ens sorprèn algun que altre outsider que ens anima la tarda i que trenca a vegades fermes disciplines dels equips o ritmes de segons quins participants que fan que a meitat de la cursa, ja quasi estigui tot dat i beneït.

No apuntaré els meus favorits per enguany, que els tinc. Es parla que serà una edició oberta, ja veurem. Aquest any els ciclistes també han hagut de fer panys i mànigues per entrenar i adaptar-se com tothom a una situació ben estranya per tothom. En més o menys mesura han pogut entrenar, però el que serà determinant serà la manca de ritme de competició. La falta de competicions serà determinant i qui millor s'adapti o hagi fet la posada a punt final tindrà més possibilitats reals d'estar dalt de tot, del podi de París.

La pandèmia no entén ni d'esports, ni de persones, ni de res...arrasa amb tot. Però per a la vida espartana dels ciclistes, aquest fet serà una prova més de la seva capacitat d'adaptació i que un cop més, n'estic segur del tot, se'n sortiran.

Acabarà el Tour, i vindrà després el Giro, i finalment la Vuelta. Totes tres es disputaran en calendaris estranys, en un clima diferent, en unes mesures diferents, en un ambient desconegut...però per les mateixes carreteres, i cada guanyador rebrà el respecte, elogis i aplaudiments com sempre, i ens emocionaran etapes mítiques amb la diferència que els espectadors que empenyeran amb els seus ànims als ciclistes a peu de carretera aniran la majoria amb la mascareta....però per la resta, tot i això, tot i que ens és tot ben estrany.....ce n'est pas grave.

No us entenc

Qui escriu això, fa uns anys era un fanàtic, hooligan, malalt fins i tot, de tot allò que comportava apuntar-se a una cursa. El deliri que entrenar, cuidar-se i arribar al dia de la prova en les millors condicions possibles - tot i que era força mediocre - feia que condicionés altres aspectes i esferes que envolta a la persona en el seu dia: feina, horaris, família, socialització...etc.

Ara que ja tot això és història, em permet veure aquests aspectes amb una altra perspectiva. És ben cert que amb els anys les coses les veiem diferents, les reflexionem més i ens tornem més pragmàtics i enraonem situacions que abans tiràvem pel dret. Ara sí, les veig diferents, evidentment, però tampoc renego de tot allò que vaig gaudir. Possiblement, si pogués anar endarrere, ho tornaria a fer.

Però ara mateix, la situació sanitària és evident que no permet gaire més. Fins i tot, crec que s'està sobrepassant en alguns moments la línia de seguretat que demana una pandèmia com la que "encara" estem vivint. Les cancel.lacions de proves és un fet que no permet discussions. Bé, sí que ho permet, però sempre que estiguin ben justificades pels que no hi estan d'acord. I ara mateix, és difícil o quasi impossible poder justificar-ho de manera 100 % efectiva.

A aquells que es queixen i no veuen, o no volen veure, o no entenen, o no volen entendre, que la cancel.lació de la majoria o totes de le proves esportives programades és un fet anunciat i que donada la realitat ara mateix és el millor que es pot fer, de veritat......no us entenc.

Si s'ha aconseguit cancel.lar uns Jocs Olímpics, per què no es poden cancel.lar qualsevol mena de prova o competició esportiva?

La que em caurà a partir d'ara, ho veig vindre. Però si veniu, porteu raons ben justificades per portar-me la contrària. M'agrada -encara- competir.

Mals temps per als optimistes

 19 d'Abril. Sí, aquest va ser el darrer cop que vaig intentar lligar quatre frases ben dites o almenys ben sonants per aquí. Tot aquest temps he intentat defugir del tema principal que ens afecta des de fa mesos i pel que sembla, el que encara ens queda. Però ho reconec, m'ha costat trobar algun tema interessant de què parlar-ne. Falta de lucidez que dirien a la Meseta, o crisi de creativitat, o simplement, que no em venia de gust parlar de res. Que és un dret molt lícit, només faltaria.

No parlaré del que tots sabem, perquè a part de la constant preocupació sanitària, econòmica i social que comporta, no en treuré res repetir fins la sacietat un tema que és comú i global a tots la societat.

Ara mateix, l'esfera humana que habita aquesta Terra ha quedat dividida en múltiples perfils: optimistes, escèptics, negacionistes, negativistes, pessimistes, alarmistes i d'altres espècies per catalogar. No és conya, hi ha motius i justificacions suficients per encasellar-se en cada un d'aquests perfils abans esmentats. I com més premsa groga consumeixes, tens més punts per incloure´t de manera sorprenent en els del cantó més fosc, pessimista o com li vulgueu dir.

Tampoc seré jo qui dirà quin perfil seria el millor ara mateix. Cadascú segons el seu propi criteri i sobretot, caràcter, quedarà immers en els pessimistes, per exemple, i s'envoltarà de fauna semblant i escoltarà allò que realment l'interessa, i per suposat, no sabrà veure molt més enllà del que en aquell mateix moment estarà veient. El mateix podria dir per cada un dels altres perfils d'ànim.

Som així, que li farem. Una de les frases que més solc repetir durant aquests darrers mesos  que la raça humana no ha desaparegut com a espècie perquè hagi estat la més forta, sinó perquè ha estat la que millor ha sabut adaptar-se, la reafirmo dia a dia.....i vagi per endavant el meu petit esperit d'optimisme, tot i que són mals temps per ells ara mateix.

I després què?

I desprès de tot aquest sidral, què? Curiosament quan encara ens trobem immersos en plena pandèmia, tot i que la tendència és clarament a la baixa, cada dia encara està morint gent, massa gent encara....i l'estat d'alarma encara és vigent.

Però la gent ja pensa en el futur, en el seu futur, en el futur en general....faltaria més, té tot el seu dret, i és tan lícit com qualsevol altra aspiració personal en la vida de cadascú. I aquesta és la gran qüestió. Com seran les nostres vides un cop això quedi gravat en la nostra memòria com una època nefasta per alguns, estranya per altres i neguitosa per la majoria. La resposta és des de complexa fins incerta degut sobretot a la excepcionalitat de la situació.

Temps de sacrificis, entrebancs i sobretot...esperança, molta esperança. La crisi econòmica i sobretot social serà important, ja ens han avisat per totes bandes. Almenys, no ens agafarà desprevinguts. Parlant aquests dies amb un bon amic, vam arribar a una conclusió que no té cap validesa fonamentada en aspectes tècnics, només en la nostra visió amb una dosi possiblement exagerada de positivisme.

La clau serà amb el consum, els que puguin, i serà la manera en que comenci a rodar tot. Però clar, no serà tan fàcil tampoc. Molts negocis estaran sota mínims, molts ni aixecaran la persiana i altres aguantaran encara no saben com. Si la societat fa una bona lectura i l'administració hi dona el seu suport, podriem ser nosaltres mateixos els qui puguem salvar-nos a nosaltres mateixos. I sobretot, una visió molt local en el moment de fer les nostres compres, consumir cultura i fer turisme. Els grans viatges pensats, programats o desitjats es deixaran per una bona temporada al calaix, per quan la situació i sobretot la nostra consciència ens ho permeti.

Però acabo de escriure aquestes línies i a hores d'ara, molts afectats (no m'agrada gens el mot contagiat) estaran lluitant, i els seus familiars patint. Per ells, el seu futur ara mateix és demà.....més enllà no hi pensen. I sobretot, encara menys amb i després què?

Aprenent des del confiament

A dia d'avui, desè dia de confinament a casa. Amb aquest volum de dies ja acumulats, podem ser capaços de començar a valorar l'estranyesa d'aquesta inusual situació per la majoria de nosaltres. 

Quan tot això s'acabi, que dono per fet que tots estem d'acord que això s'acabarà, veurem sortir a la palestra uns excel.lents cuiners, millors músics, un cossos fit més en forma que mai, experts en xutar més de deu vegades un roll de paper higiènic, reviure mil i una imatges de nosaltres quan érem petits i sobretot, i això sí que se'ns hauria d'instaurar com assignatura obligatòria de per vida, portar les mans ben, netes millor que mai.

Si és que aquests dies, qui no vulgui a aprendre a fer noves receptes de cuina a través d'un cunyat, veí o el més famós dels cuiners mundials, o lluir aquest estiu uns abdominals adoquinats gràcies a cinquanta mil sessions en streaming de professionals, amateurs o de qui no tingui vergonya per posar-se a exercitar els seus músculs davant d'una càmera que vés a saber qui t'estarà mirant, és que o no està per casa -mal fet- o ha escollit viure el seu confinament fora de les xarxes socials, cosa que no seria mala opció tampoc.

La resta de challenges que han anat sorgint, i els que encara sorgiran, també omplen de temps moltes de les hores que estem per casa, amunt i avall, sense res per fer -mal fet- i que originen corrents virals que ràpida difusió, tant o més com aquest, permeteu-me l'adjectiu, maleït virus.

Una de les coses que més m'ha sobtat descobrir ha estat el silenci. Suposo que els que viviu en grans ciutats o nuclis de població més importants on visc jo, l'impacte encara ha de ser més gran. El silenci dalt d'un terrat a ple matí d'un dia entre setmana ha estat un gran i inesperat descobriment. I també com no, molta gent ha descobert aquesta part dels seus habitatges habituals. Descobert o redescobert després de molts anys.

Més coses. Aquesta retirada provisional de la vida pública també ha fet que molta gent hagi descobert -de fet, ja ho sabien però no ho utilitzaven mai- la possibilitat de poder fer parlar a través de vídeo amb aplicacions que a hores d'ara, ja tots coneixem. Tot i que encara el petit delay que hi ha entre emissor i receptor fa que moltes converses es vegin mig tallades o xafades per una de les parts. I ja no et dic quan en la conversa hi participen més de dos....sensació de camarot del germans Marx.

Sempre he pensat que al llarg de la història, les espècies que han sobreviscut han estat les que millor s'han adaptat i no les més fortes.

Una cosa que he pogut també observar és la importància que tenen tres arts que a l'escola sempre se las ha "mal" considerat de les "fluixetes", de les que són fàcils d'aprovar: música, dibuix o arts plàstiques i esport. Molta gent tocant un instrument, dibuixant o fent esport. Encara no he vist a ningú fent derivades de segon grau, polinomis o explicant la taula periòdica dels elements químics. A tenir en compte en un futur, per alguna cosa serà...

I no voldria dir-vos bon diumenge i fins la propera sense reconèixer la tasca del personal sanitari i d'aquelles persones essencials en la seva feina que no poden quedar-se a casa. A part de sortir a les vuit del vespre al balcó de casa a aplaudir-los, ajudem-los també sense sortir de casa si és possible. No val aplaudir-los i després anar a comprar pel matí una barreta de pa i per la tarde una garrafa d'aigua. És un avís per aquells que encara no han pres consciència que la cosa va de debò, que és molt seriosa. Malauradament, encara n'hi han, no sé si molts o pocs, però n'hi ha.

Aquesta pandèmia ens ha posat a tots al mateix nivell, ningú s'escapa del seu risc, estem tots dins el mateix sac. Per tant, preneu consciència si encara no l'heu presa.....

Camins nous

Seria un dissabte qualsevol de primavera, d'aquells que a primera hora del matí ja pots endevinar la caloreta que farà al migdia. Avui és un dia gran, molt gran. Tu, els teus, tots els teus i tota la resta heu estat tancats dins una gàbia imaginària durant molts dies, i avui, com ens vam prometre tots dies abans, és dia de celebracions.

Començaré per anar a abraçar a aquells que durant tant de temps no ho he pogut fer, amb un somriure d'orella a orella, i els típics -com estàs? -com ha anat? -et veig bé...etc, serà segurament les salutacions inicials més utilitzades. Com si  es tractés dún pare que ha tingut tot el curs al seu fill estudiant a l'estranger, i torna a casa un cop acabat el curs.

Podrem demanar anar a fer una cosa que és molt nostra, a fer lo vermut, a una terrassa, al solet, sense jaqueta ja segurament i sense adonar-nos que el glaçó de la beguda se'ns haurà desfet dins la beguda perquè estarem constantment saludant i saludant, i abraçant, i......fent lo vermut.

Depèn del que s'allargui podrem matar-ho fent un bon tiberi, ens l'hem guanyat tots ben plegats. I rematant ja el dia, perquè no, una bona passejada per aquells paratges on solia perdre alçada el sol i veies com s'enfosquia el dia. 

També podrem sortir al carrer, i el primer que ens vindrà de gust possiblement serà començar a córrer, i córrer, i córrer......fins que el cor se'ns pugi a la gola, i d'infinita alegria no ens permeti respirar. I que ens toqui el sol a les galtes....

El fet d'estar tant de temps dins d'aquesta gàbia ens haurà ensenyat segurament moltes coses. Quines? Segurament recuperarem aquella sensació volàtil de valorar les coses pel seu valor, i d'aprendre a prioritzar. I com no aprenem mai, ni tampoc posem moltes ganes que diguem, arribarà un dia de nou en que trobarem a faltar aquell ritme pausat que tenia el dia, el silenci dalt d'un terrat, i la imatge estranya de veure passar només un parell de cotxes per baix de casa durant tot el matí, o simplement tenir temps....per fer coses oblidades, per aprendre'n de noves, per comunicar-te amb els teus més sovint o per somniar amb camins nous.

Know how

Foto: EFE /Fernando Alvarado

I la cosa continua, tot i l'aparença de "tranquil.litat preocupada i controlada" que ens transmet l'administració competent. I ja portem setmanes, veient com països ara ja no tan llunyans comencen a aplicar mesures molt més dràstiques i afectacions a esdeveniments amb un volum d'assistència de persones ja considerable. Ahir mateix, ens assabentàvem de la suspensió de la marató de Barcelona 2.020. Bé de fet, no es suspén, es trasllada al mes d'octubre, amb la inevitable dicotomia de comentaris, uns a favor i altres en contra. 

Però com diu la dita, de tot s'aprén. I què podem aprendre en aquest cas? Què en podem treure de bo?

Personalment, he vist un petit canvi que em fa pensar que les coses mal fetes serveixen per rectificar i fer-les millor a la propera vegada. En els darrers anys, davant de situacions de crisi de caràcter diferent, hem vist compareixences de responsables públics en una sala de premsa plena fins a la bandera de periodistes famolencs de la declaració sortida de to, frase mediàtica o qualsevol comentari estrident sobre la valoració de la situació que han fet córrer rius de tinta i hores i hores de ràdio i TV: - "hilitos de plastelina" (M.Rajoy, novembre 2.002), "el responsable de este atentado ha sido ETA" (A.Acebes, atemptat Madrid 11/03/2004)...etc.

Ara la principal diferència i tots ho hem pogut comprovar és que els responsables polítics de torn fan un pas al costat quan han de valorar, parlar i aconsellar sobre aspectes tècnics. Aquests dies, una de les persones més vistes i escoltades, sens dubte, està sent Fernando Simón, el director del Centre d'Emergències Sanitàries de l'estat espanyol. Amb un aspecte peculiar i un savoir faire excel.lent, des del meu punt de vista, ha estat capaç de tenir tota la informació disponible per a l'opinió pública de manera actualitzada i amb un discurs rigorós, convincent i tranquil.litzador. I amb una paciència infinita capaç de respondre sobre un tema que ens ve a tots de nou, i que anem aprenent diàriament una mica més com molt bé ha declarat.

La responsabilitat política també té això. Saber apartar-se quan cal per donar pas a qui realment sap i domina el tema. D'aquesta manera s'encerta amb la informació i s'evita mals entesos i comentaris candidats a programes de TV on et recordaran la teva frase maleïda durant mesos i mesos fent-se viral per qualsevol racó mediàtic.

El know how és una habilitat humana, uns la tenen més desenvolupada que altres, però només així i a través d'ella, sempre podrem saber la veritat.