Per què la ultradreta?

Les darreres eleccions a l'estat espanyol ja són passat i arriba l'hora de treure conclusions i escoltar de manera vergonyosa allò que passa sempre en dies post electorals, de que "tots han guanyat", tot i que aquesta vegada aquesta victòria no s'ha extés de manera tan homogènia com altres vegades.

L'assoliment d'un partit d'ultradreta al panorama polític espanyol ha estat més que evident, i ha confirmat de manera sobrada les perspectives que havien vaticinat les diferents estadístiques publicades abans del dia de les eleccions. Però si elevem la nostra visió, hem de recordar que el creixement d'aquesta ideologia no és nova, i cal recordar que al nostre voltant ja fa temps que pul.lulen dins dels diferents governs i parlaments europeus i també a nivell mundial.

Quedi clar per davant que aquesta ideologia em causa total rebuig, però tot i així, em té encuriosit el per què ha aconseguit convèncer a tanta gent.

A nivell europeu trobariem nombrosos exemples com Itàlia amb la Liga Norte de Matteo Salvini, a França el Front Nacional de Lepen, a Finlàndia amb els Veritables Finlandesos, Hungria amb el Moviment per una Hungria millor (Jobbik), Polònia amb Andrzej Duda amb Llei i Justicia, Països Baixos amb Geert Wilders i Partit per la Llibertat (PVV), Suècia...etc.

I si creuem l'Atlàntic, cal recordar que actualment a dos països com Brasil i Estats Units, estan al capdavant del país dos polítics de caire ultranacionalista, com són Jair Bolsonaro i Donald Trump.

Tots abracen trets característics comuns com el nacionalisme entés com una defensa aferrissada de la nació, el conservadurisme, proteccionisme econòmic, tradicionalisme, anticomunisme, xenofòbia defensant inclús la puresa nacional i clarament contraris a l'acceptació d'estrangers dins del seu territori, i clarament posicionats alguns en contra de polítiques a favor dels col.lectius LGTBI.

La pregunta que em faig és per què? Per què aquí aquesta ideologia s'ha implementat de manera clara i evident a falta de saber encara si ha estat un fet casual o realment encara no ha tocat sostre.

Polítiques corruptes de la dreta espanyola dels darrers anys han fet que molts votants hagin decantat el seu vot a nous aires amb esperança de que aquesta nova ideologia no defraudi els seus anhels. També ha degut ser determinant les polítiques a favor dels immmigrants que han estat objecte de molts retrets per una part de la ciutadania que veu amb pesimisme les  oportunitats de feina i el futur laboral. També és força comú escoltar les diverses ajudes socials de que gaudeix aquest col.lectiu. I com no, el gran programa abanderant de la defensa de la unitat territorial nacional i que no té altre nom que Catalunya.

Tots aquests punts podrien encabir dins una hipotètica barreja de pretextos per tal de decidir finalment a qui donar el vot. Però compte, tenim exemples clars al segle passat com el feixisme i nazisme que van començar amb aquests o pretextos semblants i tots sabem com va acabar. Fem memòria. És el que podem fer, fer memòria i estar atents, i no permetre que fantasmes pretèrits siguin capaços de xafar uns drets que tant d'esforç va costar aconseguir.

La resposta al per què no la tinc jo, però em permeto plantejar aquesta pregunta de manera alta i clara perquè no tenir criteri ni opinar en aquest moment et deixa en desavantage en un futur.

Feminització de l'esport

Una de les grans revolucions socials dels darrers anys ha fet que, pel bé de la igualtat de gènere i de l'esport, l'aportació de la dona al camp de l'esport ha estat determinant. Cal diferenciar però que on més ha estat determinant ha estat en l'esport amateur, i no precisament i malauradament en el camp professional.

Només cal mirar un llistat d'inscrits a una cursa ben prop de casa nostra i podrem comprovar que el tant per cent d'inscrites a la cursa ( oper posar un esport d'exemple) és força elevat. I això és ben nou, podriem parlar que 25 anys abans podies comptar amb els dits de les mans les participants fèmines en curses ( de 10 km, mitges maratons, triatlons...etc). Vull apuntar que he posat aquests esports com exemples, però que fàcilment podrien ser un fidel reflexe per altres disciplines esportives. El fet és evident, les dones han decidit sewr protagonistes.

El sociòlegs segurament podrien trobar millors arguments i justificacions a aquest fet, per tant, trobem-ne una nosaltres mateixos segons el que hem vist.

Només cal donar un tomb per qualsevol localitat del nostre país i podrem trobar grups de gent fent esport i no tots són homes. Elles cada cop són més presents, i els organitzadors i marques comercials ho saben (les marques han aprofitat el filó del marketing de les esportistes com no podia ser d'una altra manera).

Entenc que la formació a l'escola ha estat vital, així com la generació nostra que ha entés perfectament que els nostres fills no havien de practicar esport depenent del seu gènere.

I així, de manera paral.lela al corrent de la demanda dels drets de la dona, aquestes han sortit al carrer, s'han calçat unes sabatilles, han suat al gimnàs o han estat entrenant 3 mesos per la seva primera cursa.

La revolució de la dona en l'esport ja és present, no hi ha qui les pari. Però queden deures pendents. Igualtat en els premis (ja molts esports ho estan aplicant, però no tots), la igualtat de condicions en la profesionalització de l'esport (contractes, permisos de maternitat, salaris...) són dos dels deures urgents que una societat igualitària exigeix amb la mateixa forma i força que les dones. 

Això no hauria de ser notícia. L'esport no hauria d'entendre de diferències de gènere, i tant de bo, aquest escrit fos una peça obsoleta d'aquí 25 anys.

Per ganes, no serà

A poques hores d'una nova campanya electoral (hauria de tirar de Google per enumerar exactament els cops que hem hagut de votar els darrers 5 anys), aquesta no serà una més com molts s'atreveixen a vaticinar. Serà possiblement una més, però....diferent.

Diferent per què? Doncs és evident que Catalunya determina ara mateix els programes electorals de tots els partits, ja de manera directa o indirecta. I ja no cal dir la importància que tornarà a tenir el dia després de les eleccions per tal d'establir pactes de govern estables en un Estat que segueix encegat en no veure que segueix tenint un gran problema polític a sobre la taula.

Sí, és un problema polític de gran magnitud, que s'ha anat fent gran i més gran a mesura que ha anat passat el temps. I tot i la meva predisposició natural al positivisme, ara mateix no hi veig solució raonable a mig termini. Avui, a la ràdio he escoltat una reflexió que m'ha ajudat a donar pes al que fa temps que hi dono voltes. Si no tenim la solució, pot ser hauriem de plantejar de canviar el punt de vista del problema. 

Però tot això, no serà possible sense una simple i senzilla paraula com és "diàleg". Aquest mot, però, sembla ser que només té cabuda en un dels blocs. L'altre, encara no he l'escoltat nombrar-lo, sembla ser que defugen d'aquesta acció que en la política actual és molt present i més que ho serà d'aquí en endavant. La política dels grans blocs ja ha passat a la història. I ara, és quan descobrim que la democràcia aquí té molts deures que encara no ha fet. Han aprés a governar però no a dialogar, han aprés a fer política barata i barroera i no a intentar buscar aquelles coses que els poden apropar, han aprés, i ho han aconseguit, a que la població entri en estat de fatiga, farts de falses promeses i d'una més que notable falta de qualitat política i perfils dels caps de partit en algun cas que deixen molt que desitjar.

Els fets ocorreguts les darreres setmanes als carrers de  Barcelona i a la resta del país són una mostra evident d'aquesta estat de fatiga. Un sector de la societat catalana fatigada, desenganyada i que ha estat durament castigada, així com també una part dels seus dirigents. Us asseguro que és una visió objectiva, i que a hores d'ara no em crec que tots els que estan al costat i partidaris dels partits constitucionalistes espanyols, pensin sincerament que la sentència de l'anomenat judici del procés hagi estat una sentència justa, no m'ho crec. Segueixo esperant alguna que altra trucada de gent que aprecio de la resta de l'estat, per dir-me la seva opinió, que serà distant a la meva, però segueixo esperant-la...i així em quedaré. 

Ara ja sols quedar esperar, ser pacients, respectuosos, tenir seny i incitar a aquells que s'atreveixin a dialogar. La taula està parada, posarem les cadires que facin falta....i de ganes anem sobrats.

Lo riu no sempre és vida

Una de les poques coses bones que tenim els de la nostra generació que vam optar per fer la mili envers de la prestació social, o si més no, l'objecció, és la d'haver "fet amics".

Amb aquests, ens reunim cada any des del 1.992 (sí, ho sé, els Jocs de Barcelona i jo ben lluny. No em tortureu si us plau, encara estic pagant la penitència) per fer una calçotada familiar i parlar de tot menys de batalletes de la mili, tot i que algun any, alguna se n'escapa...

Molts anys ens reuniem en un punt intermig entre Terres de l'Ebre i la zona de Barcelona, i escolliem L'Espluga de Francolí. I vés per on, aquesta setmana passada no he pogut estar-me de recordar aquesta població arran de la riuda que va patir al baixar el riu Francolí com si no hi hagués demà. Les imatges ja les heu vist desenes de vegades aquesta setmana per la televisió o altres mitjans, i son esgarrifoses i impactants.

Recordo també com abans d'anar a "jalar", feiem el nostre particular tastet i posterior compra de vins al celler Rendé Masdéu, que a la foto podeu observar el que hi ha quedat: res...!!!

Em van conmoure les paraules engolides per la ràbia i impotència de la seva propietària, la Mariona, com relatava de manera colpidora els fets per la ràdio hores després del desastre.

Avui en dia no sap ploure. O en fa poc, o en fa massa. I pel que sembla, cada cop anirà a més. No vull entrar en si les males tasques de manteniment de les lleres dels rius, o les responsabilitats de l'administració pertanyent són o no les adeqüades. Segur que es podria fer millor, segur...però també crec que davant d'una excepcionalitat poca cosa s'hagués pogut fer per evitar tants de mals. Insisteixo, no vull fer defugir resposabilitats, però també hem de pensar i saber que anar en contra natura, té això, que la natura allà va.

Espero poder tornar a l'Espluga, amb calçotada o no, i espero poder veure de nou com la familia de la Mariona Rendé ha estat capaç d'aixecar el que aquesta setmana semblava impossible.

Ànims

Europa cega

Foto: Reuters

Després de molt (massa) temps sense escriure, finalment i per aclamació no popular i si individual, decideixo posar-me de nou davant un teclat. Els motius per haver-ho abandonat i reiniciat són diversos, però d’això ja en parlarem més endavant....ara no toca.

Què toca ara? O més ben dit, què no hauria de tocar? Seguim enrocats en una la nul.la política europea en matèria d’immigració. Seguim veient cada dia declaracions cíniques i preocupants com si d’un pati d’escola es tractés quan arriba el moment de repartir assignar culpes. Mentrestant, milers de PERSONES cada dia creuen una mar Mediterrània en busca d’alguna cosa millor que d’allí on provenen. Arriscant la seva vida i amb l’esperança de que allà, a Europa podran iniciar una nova vida, lluny dels seus i de la seva terra, en una cultura, societat, llengua i gent que de moment se’ls miraran molts de reüll...i d’altres ni els voldran veure passejar pels seus carrers, amunt i avall sense saber què fer i on anar.

La societat europea, nosaltres, no hem estat educats per aquesta nova “revolució”. Hem hagut d’anar aprenent a mesura que s’anaven desenvolupant els aconteixements. De fet, de poc ens ha servit recordar altres èxodes migratoris de la història recent i no tant recent.

No aprenem, sols ho fem quan ens toca de prop. No hem sabut previndre, no hem sabut proposar sol.lucions, no hem estat valents políticament perquè hem estat pensant en les

conseqüències electorals que podrien comportar a posteriori. I clar, un vot és un vot.....però el libi, senegalés, marroquí que es mor de gana al seu país i sap que morirà abans dels 40 (si és que arriba) no enten de vots, ni de política. Enten només de voler viure.

La Unió Europea ha demostrat que només és unió monetària. Quan li ha tocat gestionar aspectes migratoris, no se n’ha sortit mai. I d’aquí un any, farà un any.

La fragilitat de la veritat

No seré jo el que descobrirà que vivim en el món, sobretot, de la informació.
Podem accedir de manera molt ràpida, a qualsevol tipus d'informació gràcies a la xarxa;  qui no ha estat enmig d'una xerrada on sorgeix la pregunta, - quina edat deu tenir X? - espera t'ho busco. Amb un dispositiu senzill com un telèfon mòbil ens conectem, per exemple, a Google o Viquipèdia, i trobem la resposta.

Fa no molts anys, haviem d'accedir a altres fonts d'informació com eren aquelles enciclopèdies que ens volien vendre quan ens volien fer veure que haviem guanyat un concurs de dibuix, i els comercials ho aprofitaven en el moment de recollir el premi.

Ara mateix, el problema de molta informació rau en que molts cops no és certa, o està mig maquillada per fer-nos entendre allò que preten l'autor, editor, director o grup de comunicació al que pertany el diari, ràdio o televisió. Tant costa fer prevàler la veritat davant de les vendes, primícies i audiències? Sembla ser que sí, que costa molt.

On està el codi ètic o les bones praxis dels professionals de la informació? On està el principi bàsic i necessari de contrastar la informació?

Afortunadament, no tots són així, però costa molt trobar fonts independents i que siguin de fiar. No és necessari que sigui del mateix pensament o corrent que un mateix defensa; la riquesa personal creix gràcies a poder escoltar o llegir allò oposadament a un mateix, amb una bona selecció de justificacions.

Molta pedra queda per picar entre tots, exigint una informació veraç, independent i contrastada....mentrestant seguirem rebuscant entre el dial, comandament a distància i kiosc.

Actitud

Davant una mala notícia, si durant el trajecte que hi ha des d'on sóc fins aquella porta on et confirmen el grau de gravetat només hi aplico sentiments i pensaments negatius, serà la millor manera d'arribar totalment esgotat i buit de forces davant d'una situació inesperada.

Malgrat que la teoria moltes vegades és sobrepassada per la pràctica, hauriem d'aprendre a no malgastar forces abans d'hora. I per què? Doncs no sempre les coses surten malament. Algunes, surten bé i fins i tot no són tant greus com es pronosticava inicialment.

Val a dir, que la clau de tot és una actitud encertada (no m'agrada el terme actitud positiva) i que sense ella, res de tot això seria possible. Considero que és una qualitat innata, que segurament amb els anys es pot aprendre o modificar. Els comportaments si que els podem aprendre però l'actitud és una habilitat intrínseca de la persona, un valor afegit que hem d'aprofitar-lo.

Qualsevol entrebanc que puguem tenir al llarg de les nostres vides, una de les eines imprescindibles per poder "tirar endavant", és sens dubte tenir una actitud encertada. Aprofitem-la, amb ella tot serà més fàcil i planer.