L’energia com a arma: els mateixos de sempre paguen els plats trencats

 

L’escenari actual no és una profecia apocalíptica, sinó una crua realitat cíclica que es repeteix cada vegada que el món ric decideix jugar a la guerra amb el combustible. Anomenar “impensable” a allò que ja vam viure el 2022, i que ara torna a passar amb la guerra de l'Iran, és un exercici d’hipocresia geopolítica. La veritat incòmoda és que per a molts països del Sud Global, aquesta crisi no és una excepció, sinó la norma.

Mentre els titulars internacionals se centren en l’impacte estratègic als mercats occidentals, la realitat sobre el terreny és molt més crua i menys comentada: cues d' hores per a una bombona de gas al Nepal, tancaments obligatoris d’empreses a Sri Lanka, o estudiants pakistanesos expulsats de les aules per falta de recursos. És la geografia de la indiferència. Europa i els Estats Units tenen la capacitat fiscal per blindar les seves llars amb subsidis massius, creant un sostre artificial que manté els preus globals elevats. Aquesta “solució” occidental es converteix en una condemna per a aquells que, per manca de reserves de divises o de marge fiscal, no poden competir en el mercat internacional.

El que em genera una indignació profunda és la constatació que el sistema financer global, encapçalat per institucions com l'FMI, actua sempre com d'apagafocs després del desastre. Països com Sri Lanka i Pakistan, ofegats per dinàmiques que no han creat, es veuen abocats a la fallida i, posteriorment, a ajustos draconians que acaben castigant encara més la seva població. No hi ha un mecanisme real de solidaritat internacional per estabilitzar els preus o per protegir els més vulnerables abans que esclati la crisi.

Mentre els conflictes geopolítics es tractin com un joc d’escacs entre potències, i l’energia es mantingui com una mercaderia especulativa més que com un dret humà bàsic, la història es repetirà. Sempre hi haurà un “món pobre” disposat a pagar amb fam, fred i inestabilitat, el preu d’unes guerres que no ha iniciat. L'“impensable”, per a ells, és que algun dia es prioritzi la vida per sobre dels interessos estratègics.

L’estret d’Ormuz i la hipocresia del lideratge occidental

 

La crisi a l’estret d’Ormuz ha destapat una realitat incòmoda per a Occident: l’arquitectura de seguretat global, construïda sobre dècades de dominació naval nord-americana, es fon com un terròs de sucre quan qui l’amenaça és un actor estatal amb capacitat de respondre.

Trump exigeix als aliats que enviïn vaixells de guerra a l’estret, gairebé com qui reclama el deute d’una assegurança impagada. I els aliats, un per un, miren cap a una altra banda. Alemanya diu que no és assumpte de l’OTAN. El Regne Unit s’amaga en formalismes. Espanya invoca la diplomàcia. Però el que realment estem presenciant és el col·lapse d’un model de relacions internacionals on els EUA pagaven la festa i la resta callaven.

La paradoxa és insultant. Aquests mateixos països que ara fugen de la responsabilitat militar no han tingut cap problema a beneficiar-se durant dècades de la lliure circulació de petroli garantida per l’armada nord-americana. Han dormit tranquils mentre els petroliers creuaven Ormuz sota paraigües aliè. Ara, quan el preu del barril supera els 100 dòlars i les seves economies tremolen, descobreixen que l’estret no és cosa seva. Però clar, defensar a torn i a dret al president Trump no és objectiu de qui escriu això, però ara tots a rascar-se la butxaca, i a queixar-nos. Quina paradoxa.

Les alternatives que s’albiren són un exercici de cinisme geopolític. Incrementar el petroli de la conca atlàntica? Comprar a Veneçuela, el país que fa anys que sancionen? I què me’n dieu del Brasil o Colòmbia? De cop i volta, l’Amèrica Llatina es converteix en el graner energètic d’urgència, la mateixa regió que Occident ha tractat històricament com a pati del darrere.

El més trist és que, mentre els governs debaten si envien o no un vaixell a fer el passeig, els iranians continuen atacant amb drons, els petroliers naveguen amb por i el món s’encamina cap a una escalada que ningú vol, però que tots alimenten amb la seva indecisió.

L’estret d’Ormuz no és només un coll d’ampolla geogràfic. És el mirall on es reflecteix la hipocresia d’un Occident que vol els beneficis de l’ordre internacional però n’esquiva els costos. I mentre miren cap a una altra banda, el petroli continua cremant-se, però no als motors dels vaixells que el transporten, sinó a les butxaques dels ciutadans que pagaran la factura d’aquesta crisi. Vaiga, res de nou.

El coratge polític

Tots hem vist com l’escenari internacional s’ha anat transformant en un tauler d’escacs on les grans potències mouen fitxa amb una barreja de força bruta i unilateralisme creixent. En aquest context, el discurs del primer ministre canadenc, Mark Carney, al Fòrum de Davos 2026 no és només una anàlisi encertada, sinó un veritable full de ruta per a les anomenades "potències mitjanes". I ho dic amb contundència: fa temps que no escoltava una veu tan brillant enmig del soroll de fons de la nostàlgia i la confrontació.

Carney encerta de ple en diagnosticar la malaltia: l’ordre basat en normes ha col·lapsat no per l'atac dels seus enemics, sinó per la hipocresia dels seus suposats defensors. La "vida en la mentida" que denunciava Vlacav Havel en el seu assaig El poder dels sense poder s’ha apoderat de les institucions multilaterals, on les regles s'apliquen amb un clar biaix de poder. L’OMC, l’ONU, fins i tot els mecanismes de la COP, han perdut la seva autoritat moral perquè han estat incapaços de garantir un rendiment equitatiu.

Però el que realment eleva el seu plantejament és l'antídot que proposa. Davant la temptació del replegament o la submissió, Carney defensa el poder racional. La seva màxima, "si no estàs a la taula, ets al menú", hauria de ser el mantra de qualsevol estat mitjà que vulgui sobreviure en aquest nou ordre. I aquí rau el meu optimisme: el poder ja no és només qüestió de recursos, sinó de posició. La "geometria variable" que proposa —teixir coalicions puntuals amb la UE, l'Índia o l'ASEAN— és l’eina més intel·ligent per multiplicar la influència sense necessitat de tenir l’arsenal dels gegants. 

Durant massa temps, els analistes han comès l'error de mirar el món amb ulls del segle XX, esperant que els Estats Units tornin a exercir de "gendarmes benèvols" o que la UE actuï amb la coherència d'un estat-nació clàssic. Carney ens sacseja amb lucidesa: aquesta realitat no tornarà. I no hauríem de lamentar-ho.

El seu concepte de "construir la pròpia fortalesa" no és una crida a l'aïllament, sinó a la maduresa estratègica. Una potència mitjana, per seure a la taula on es reparteix el menú, necessita bases sòlides: inversió en defensa, però també en innovació tecnològica i, sobretot, en resiliència econòmica. La diversificació de socis comercials que proposa (més enllà del veí gegant) no és només prudència financera; és sobirania. És la capacitat de no dependre d'un únic actor que pot transformar, d'un dia per l'altre, la integració econòmica en una arma de coerció. I aquí fa dècades i dècades que estem sotmesos als desitjos i deliris de l'oncle Sam.

El veritable encert de Carney és redefinir el poder mateix. Allunyant-se de la visió que acumula força i ens recorda que, en un món hiperconnectat, la influència neix de la interdependència ben gestionada. Les potències mitjanes no han de competir a veure qui té el club més gran; han de construir xarxes tan denses i atractives que aïllar-se'n resulti massa costós fins i tot per a un gegant. Aquesta és la via per passar de ser "menú" a ser comensal, i fins i tot, per què no, a seure a la capçalera de la taula. El que proposa no és utopia; és la geopolítica del segle XXI feta intel·ligència.

Londres: quatre dies de civilització (i una mica de síndrome d'Estocolm)

 

Acabo de tornar d'un viatge exprés de quatre dies a Londres. Quatre dies. Els justos perquè els peus et demanin clemència després de caminar milles i milles per la ciutat, però també per emportar-te una impressió tan bonica de la ciutat que un ja no sap si tornar a casa o quedar-se a viure en una cabina de telèfon londinenca (sí, algunes encara fan olor de pixum, però tenen encant).

I és que l'impacte és fort. Arribes allà, mires al teu voltant i, malgrat el caos, tot sembla funcionar. Els autobusos vermells passen amb una puntualitat que faria plorar d'emoció qualsevol usuari de Rodalies. La gent espera el seu torn per pujar al metro com si s'hi anés la vida (i potser sí, perquè allà el metro passa cada dos minuts i no cada "quan Déu vulgui") i també un respecte escrupolós per ocupar la part dreta de les escales mecàniques i permetre el pas als que porten més pressa que tu. I els parcs... Déu n'hi do, els parcs. Veure les famílies angleses estirades a la gespa del Hyde Park, gaudint del sol (⛅⛈ ejem, ejem...) amb un entrepà i un té en un termo elegant (molt british tot), et fa plantejar si allò no serà el paradís perdut. Aquí, "anar al parc" vol dir dur la ràdio a tot volum, tres llaunes de cervesa i unes braves del xino (amb quètxup del més barat).

Aleshores, inevitablement, ve la comparació, i aquí és on començo a delirar. Perquè si Londres és l'ordre i la funcionalitat, per a nosaltres la vida és una altra cosa.

Allà la puntualitat del tren és una religió: arriba a l'hora exacta, amb un marge d'error de segons. Aquí, Renfe et regala 20 minuts addicionals per "gaudir del paisatge" i, de pas, fer una amistat duradora amb el revisor mentre t'explica que el retard és per "incidències tècniques". Val a dir, que tot i enxampar setmana de vaga del metro londinenc, els serveis mínims devien ser màxims amb aquelles freqüències de pas i puntualitats.

Allà pots beure aigua de l'aixeta a qualsevol lloc sense por demanant-la de franc a qualsevol lloc. Alerta, aigua de l'aixeta! Fresca, potable i que no té gust a lleixiu. Aquí, encara ens mirem l'aixeta com si fos un objecte de Satanàs: tots sabem que allò que en surt és un misteri químic que només és apte per cuinar pasta, i no sempre.

Parlem dels preus? Parlem-ne. Tots sabem que el més barat és quedar-se a casa, però si surts tampoc vols arribar al dia 15 del mes i mirar la llibreta del banc. Sona a tòpic, però a les grans capitals l'oferta gastronòmica és abundant i diversa, per tant, car alguns llocs, altres no tant, i si tens sort trobes preus raonables com a qualsevol lloc.  Per un "fish and chips" no et fan firmar una hipoteca. I si ho fan, és que t'has conformat amb el primer que t'has trobat.
 

Londres em va encantar per la seva eficiència, la seva oferta cultural i aquest punt de civisme que fa que la gent no et miri si se t'acudeix tossir al metro. Però després vas al súper, veus que un trist cogombre té el mateix preu que els panellets. Trobes a faltar el nostre "desordre organitzat". Trobes a faltar el veí que et critica perquè poses el volum massa alt (i més tard et convida a una cervesa), les cues del supermercat on tothom es coneix i es posa al dia, o l'administració pública que et soluciona un paper després de segellar-te'l vuit vegades i preguntar per la salut de la família.

Al final, aquests quatre dies a Londres m'han servit per adonar-me que el meu cor està dividit. Entre l'enveja sana d'un país on tot rutlla i l'orgull estúpid de viure en un país on el que no rutlla és, simplement, part del nostre encant. O potser és que m'agrada patir. Ja m'ho faré mirar.

La contradicció que paralitza Europa

El continent europeu es troba atrapat en una contradicció fonamental. La seva protecció enfront de les tensions amb Rússia continua recolzant-se de manera substancial en l'estructura de l'OTAN i, per tant, en el suport dels Estats Units. No obstant això, aquest mateix soci transatlàntic manifesta ara comportaments que el converteixen en una font d'inestabilitat, com va evidenciar l'episodi de les pretensions sobre Groenlàndia.

Aquesta dualitat revela la vulnerabilitat essencial del projecte comunitari: l'absència d'una veritable unitat d'acció en afers de geopolítica. Les reaccions davant els reptes són, amb freqüència, descoordinades, tardanes i limitades a declaracions formals. Aquesta passivitat exemplifica una falta de determinació col·lectiva i l'absència d'una identitat política comuna ferma. Els països integrants encara pensen primordialment en termes d'interès nacional immediat i temen posar en perill la relació amb Washington, tot i els seus canvis imprevisibles.

La conseqüència és una paràlisi que impedeix una política exterior i de seguretat coherent. Es produeix un perillós buit que altres potències poden aprofitar, mentre la credibilitat de la UE com a actor global s'erosiona. Aquesta dependència paradoxal, on el garant de la seguretat es pot convertir en l'origen de l'amenaça, és insostenible a mitjà termini. Exigeix replantejar les bases de la defensa europea, invertir de manera decisiva en capacitats militars pròpies i, sobretot, assolir un consens polític profund sobre la necessitat d'actuar com un bloc sobirà. Sense aquest salt qualitatiu, Europa romandrà en una posició de subordinació estratègica, condicionada per les decisions alienes.

La situació actual no respon a una circumstància temporal, sinó que posa de manifest una mancança de sistema. El qüestionament crític ja no gira al voltant de la solvència de l'Aliança Atlàntica, sinó sobre la viabilitat mateixa d'Europa com a actor autònom. La supervivència política a llarg termini del bloc sembla incompatible amb la perpetuació d'una dependència estratègica absoluta i una sobirania fragmentada. La història exigeix una elecció clara: avançar cap a una autonomia estratègica real o romandre en una posició subordinada i reactiva. La resposta dels líders europeus a aquest repte definitori continua sent, ara com ara, evasiva i inconcreta.

Qui roba és un lladre. Qui treballa, un treballador.

 

L'estat espanyol té previst dur a terme la regularització migratòria 1 més gran en vint anys. Aquesta acció extraordinària, aprovada pel Consell de Ministres, pot impactar la vida d'unes 500.000 persones. Està pensada per a aquells que resideixen al país en situació irregular des d'abans de finals del 2025 i per a sol·licitants d'asil, atorgant permisos de residència i treball amb tràmits àgils.

Els beneficis són múltiples. En primer lloc, per als destinataris, obtenir la documentació suposa un canvi radical: és el fonament per a una integració real, millorant l'accés a la feina legal, l'estabilitat econòmica i el benestar. Per a la societat en conjunt, també és favorable: es genera més justícia social i prosperitat, en incorporar al sistema fiscal milers de persones, en consolidar sectors essencials i en fer el mercat laboral més transparent.

A nivell polític, la mesura es destaca pel seu sentit pràctic, oferint una solució factible on altres enfocaments han fracassat. Alhora, posseeix una forta càrrega simbòlica en un debat europeu sovint enverinat, demostrant que una aproximació basada en la inclusió és possible i en la cultura de la igualtat.

Considero que aquesta regularització és un avenç necessari i valent. En un context global on les polítiques migratòries tendeixen a la restricció i la dissuasió, l'aposta espanyola per la integració i el pragmatisme representa un canvi de paradigma refrescant i esperançador. Reconèixer la realitat d'aquestes persones que ja viuen, treballen i contribueixen a la societat no és només un acte de justícia, sinó també d'intel·ligència col·lectiva.

No obstant això, cal veure-ho com un primer pas, no com a fi. I aquí rau l'èxit i l'acceptació col.lectiva per part de la societat amb un criteri suficientment racional. La mesura serà veritablement exitosa si va acompanyada d'inversions en serveis públics, polítiques d'acollida actives i una lluita decidida contra la discriminació i l'explotació laboral. El repte ara és passar de la regularització administrativa a la integració social plena, assegurant que aquestes persones puguin desenvolupar tot el seu potencial sense obstacles.

Malgrat les inevitables polèmiques polítiques que veuran beneficis electorals amb aquest augment de potencials votants en properes eleccions, aquesta acció s'arrela en una veritat incontestable: una societat més cohesiva i amb menys desigualtats és una societat més forta, innovadora i segura per a totes les persones que hi habiten.

1.  El Nacional.cat. (2026, 27 de gener). Tots els detalls de la regularització extraordinària d'immigrants. https://www.elnacional.cat/ca/politica/tots-detalls-regularitzacio-extraordinaria-immigrants_1543267_102.html

Guanya "yutub"

Fa poc, un creador de contingut molt conegut com Ibai Llanos va anunciar que tornava a fer els seus programes a YouTube després de molts anys en una altra plataforma. Aquesta notícia, que va sortir al diari El Mundo, és més que un canvi de joc. És el senyal d'una cosa que molts de nosaltres hem començat a notar: ens hem cansat d'anar sempre tan de pressa.

Durant anys, hem passat hores davant del mòbil, lliscant el dit sense parar: un vídeo d'un viatge impossible, un altre d'una bicicleta que mai et podràs comprar o d'una recepta que mai t'atreviràs a fer... Tot en menys d'un minut (o menys). És divertit, però al final et quedes amb la sensació d'haver perdut el temps. La gent ha començat a fer menys servir aquests vídeos tan curts d'altres xarxes, i a passar més temps mirant vídeos més llargs a YouTube.

Per què passa això? Perquè els ritmes frenètics acaben cansant. Les pantalles ens han contagiat la pressa, i ara busquem el contrari: tranquil.litat. Clicar en un vídeo de vint minuts, sobre un tema que realment t'agrada, i veure'l còmodament al sofà és un nou luxe. És triar, no que et triïn. És connectar amb algú i que t'expliqui alguna cosa, no que et mostri un video-flash i desaparegui.

Aquesta tornada a YouTube és producte de la nostra evolució digital. És com si tots, col·lectivament, haguéssim decidit agafar-ho tot  amb més calma. Reclamar el dret a no anar corrents, ni tan sols a l'hora de divertir-nos. Preferim una bona història que un centenar d'esquetxos oblidats.

YouTube s'ha convertit així en la nova tele: la que triem nosaltres. No per veure programes antics, sinó per trobar persones reals que parlen de les coses que ens importen. És una petita revolta tranquil·la. I, sincerament, veure-la és l'analgèsic més agradable que ens ha donat internet en molt de temps.

I després? Potser aquest desig de calma anirà més enllà. Podríem veure com altres xarxes intenten copiar aquest model de vídeos més llargs i menys ansiògens. O potser els mateixos creadors, ara amb més audiència atenta, començaran a fer continguts encara més personals i elaborats, gairebé com petits documentals sobre les seves vides o passions (format que ja existeix). El futur de l'entreteniment digital podria ser, irònicament, menys digital i més humà: més espai per parar, pensar i compartir sense la pressió dels segons.

 

Referència:

El Mundo. (2026, 1 de febrer). La revancha de YouTube, cómo recuperó el liderazgo y se convirtió en la nueva televisión: "Si fuera un canal, sería el más consumido por los jóvenes españoles... menores de 54 años". https://www.elmundo.es/cultura/2026/02/01/697ccb8ce4d4d8d8158b456f.html