Europa cega

Foto: Reuters

Després de molt (massa) temps sense escriure, finalment i per aclamació no popular i si individual, decideixo posar-me de nou davant un teclat. Els motius per haver-ho abandonat i reiniciat són diversos, però d’això ja en parlarem més endavant....ara no toca.

Què toca ara? O més ben dit, què no hauria de tocar? Seguim enrocats en una la nul.la política europea en matèria d’immigració. Seguim veient cada dia declaracions cíniques i preocupants com si d’un pati d’escola es tractés quan arriba el moment de repartir assignar culpes. Mentrestant, milers de PERSONES cada dia creuen una mar Mediterrània en busca d’alguna cosa millor que d’allí on provenen. Arriscant la seva vida i amb l’esperança de que allà, a Europa podran iniciar una nova vida, lluny dels seus i de la seva terra, en una cultura, societat, llengua i gent que de moment se’ls miraran molts de reüll...i d’altres ni els voldran veure passejar pels seus carrers, amunt i avall sense saber què fer i on anar.

La societat europea, nosaltres, no hem estat educats per aquesta nova “revolució”. Hem hagut d’anar aprenent a mesura que s’anaven desenvolupant els aconteixements. De fet, de poc ens ha servit recordar altres èxodes migratoris de la història recent i no tant recent.

No aprenem, sols ho fem quan ens toca de prop. No hem sabut previndre, no hem sabut proposar sol.lucions, no hem estat valents políticament perquè hem estat pensant en les

conseqüències electorals que podrien comportar a posteriori. I clar, un vot és un vot.....però el libi, senegalés, marroquí que es mor de gana al seu país i sap que morirà abans dels 40 (si és que arriba) no enten de vots, ni de política. Enten només de voler viure.

La Unió Europea ha demostrat que només és unió monetària. Quan li ha tocat gestionar aspectes migratoris, no se n’ha sortit mai. I d’aquí un any, farà un any.

La fragilitat de la veritat

No seré jo el que descobrirà que vivim en el món, sobretot, de la informació.
Podem accedir de manera molt ràpida, a qualsevol tipus d'informació gràcies a la xarxa;  qui no ha estat enmig d'una xerrada on sorgeix la pregunta, - quina edat deu tenir X? - espera t'ho busco. Amb un dispositiu senzill com un telèfon mòbil ens conectem, per exemple, a Google o Viquipèdia, i trobem la resposta.

Fa no molts anys, haviem d'accedir a altres fonts d'informació com eren aquelles enciclopèdies que ens volien vendre quan ens volien fer veure que haviem guanyat un concurs de dibuix, i els comercials ho aprofitaven en el moment de recollir el premi.

Ara mateix, el problema de molta informació rau en que molts cops no és certa, o està mig maquillada per fer-nos entendre allò que preten l'autor, editor, director o grup de comunicació al que pertany el diari, ràdio o televisió. Tant costa fer prevàler la veritat davant de les vendes, primícies i audiències? Sembla ser que sí, que costa molt.

On està el codi ètic o les bones praxis dels professionals de la informació? On està el principi bàsic i necessari de contrastar la informació?

Afortunadament, no tots són així, però costa molt trobar fonts independents i que siguin de fiar. No és necessari que sigui del mateix pensament o corrent que un mateix defensa; la riquesa personal creix gràcies a poder escoltar o llegir allò oposadament a un mateix, amb una bona selecció de justificacions.

Molta pedra queda per picar entre tots, exigint una informació veraç, independent i contrastada....mentrestant seguirem rebuscant entre el dial, comandament a distància i kiosc.

Actitud

Davant una mala notícia, si durant el trajecte que hi ha des d'on sóc fins aquella porta on et confirmen el grau de gravetat només hi aplico sentiments i pensaments negatius, serà la millor manera d'arribar totalment esgotat i buit de forces davant d'una situació inesperada.

Malgrat que la teoria moltes vegades és sobrepassada per la pràctica, hauriem d'aprendre a no malgastar forces abans d'hora. I per què? Doncs no sempre les coses surten malament. Algunes, surten bé i fins i tot no són tant greus com es pronosticava inicialment.

Val a dir, que la clau de tot és una actitud encertada (no m'agrada el terme actitud positiva) i que sense ella, res de tot això seria possible. Considero que és una qualitat innata, que segurament amb els anys es pot aprendre o modificar. Els comportaments si que els podem aprendre però l'actitud és una habilitat intrínseca de la persona, un valor afegit que hem d'aprofitar-lo.

Qualsevol entrebanc que puguem tenir al llarg de les nostres vides, una de les eines imprescindibles per poder "tirar endavant", és sens dubte tenir una actitud encertada. Aprofitem-la, amb ella tot serà més fàcil i planer.

Més deures, menys drets

Vivim en un país que hem après a recuperar, guanyar i consolidar drets civils, laboralsla...etc en els darrers 40 anys. Llargues batalles i taules de negociacions han donat el seu fruit, per a satisfacció dels ciutadans.

Però a vegades tinc la sensació, vist des d'un prisma molt personal i amb la única finalitat de crear debat, que a mesura que anàvem guanyant certs drets i ens sentiem orgullosos d'aquesta fita, quedava pendent a vegades una mica de formació en deures.

Us poso en situació: avui a Madrid només podran circular vehicles amb matrícula senar per motius mediambientals. Aquesta justificació xoca directament amb aquells usuaris que manifesten poder exercir el seu dret a la mobilitat. 

Hauríem de fer més d'un exercici de reflexió i aprendre els nostres deures abans que els nostres drets, o ens podriem veure abocats a atzucacs ridículs que necessitarien d'una bona dosi de mediació que al final, seria una veritable pèrdua de temps.

Trobar l'equilibri entre els drets i deures podria ser un dels grans reptes de la societat d'avui en dia. Feina ens queda per fer.

Benvingut Mr. Marshall

Reconec que és un tema molt vell, fins i tot pot avorrir i cansar, però veig que la cosa va a més i difícilment es podrà aturar.

Halloween, running, black friday, flow, O.K., cash, cyber monday....i un llarg etcètera de mots que hem importat de manera voluntària i de fàcil acceptació al nostre dia dia.

I a més a més,  em trobo gent que presumeixen ser molt d'aquí i amb grans aspiracions polítiques que de manera molt habitual utilitzen anglicismes en les seves conversacions. O fins i tot, aquells hipòcrites que acaben les frases amb un " no em trago els americans".

Evidenment, acabo de donar peu a que grans gurús del màrketing i publicitat justifiquin aquest comportament, i defensin a mort, amb tota la raó del mon, que els funciona i que la gent ho utilitza amb gran naturalitat.

No sóc ningú i encara menys, podria canviar aquesta tendència... però em costa d'entendre segons quines coses.

Pot ser perquè ara tinc molt de temps per pensar....

No estem tant malament

Afortunadament fins fa poc, no havia tingut que passar per la situació d´haver d´estar hospitalitzat. Degut a un accident que vaig patir a finals del setembre passat, he estat testimoni directe de la vida diària d´un hospital, concretament de l´Hospital de Tortosa Verge de la Cinta.

Malauradament, cada cop que algú parla de la nostra sanitat, és per parlar-ne malament o criticar situacions ignorades per molts (massa sovint). Doncs bé, no seré jo un més que engrandirà hemeroteques amb aquests tipus d'opinions, més bé al contrari.

Durant tot el temps que vaig ser-hi, vaig tenir la sort de poder descobrir un col.lectiu professional que per les seves venes corrien vocació, carinyo, professionalitat i sobretot...passió per la seva feina. Zeladors, auxiliars, infermeria i doctors havien de lluitar de manera quasi frustrant a vegades, contra les conseqüències de les retallades econòmiques. A pesar d´aquesta lluita, la feina finalment es feia, per a satisfacció de tots els usuaris. Bé, no de tots els usuaris. Estaven aquells, que sempre hi són, que es queixaven ja per sistema, per vici...que si la infermera havia tardat, que si el menjar...etc.

El blanc de la diana d´aquestes queixes era erroni. Més a dalt era on les havien de dirigir. El sistema sanitari serà deficitari, però funciona. I ho fa gràcies a les persones, al personal sanitari que són l´autèntic motor del sistema. És per això que funciona...si més no, al final així havia de ser.

Aprofito per agraïr personalment les atencions rebudes del personal sanitari de la U.C.I., planta de traumatologia i rehabilitació de l'esmentat hospital. Vosaltres heu fet possible que tot hagi anat molt bé. Gràcies.