El virus de la por

Ja hi tornem a ser. La memòria és traïdora i ja no recordem anteriors episodis d'alarma histèric-col.lectiva a nivell mundial davant l'amenaça d'una nova malaltia que s'escampa mediàticament més ràpid que físicament.

Aquest cop, ja tenim la segona de les paraules significatives de l'any. Primer ha estat Glòria, i ara li toca al coronavirus. Tot i que les autoritats mundials de la salut, l'OMS, i altres governs ha intentat mantenir la calma de la població, les reaccions han estat diverses i en alguns casos força preocupant per la reacció que ha tingut la gent al compartir el mateix espai públic amb una persona d'origen xinès. Avui escoltava un cas a Itàlia, on sembla ser que al metro d'una ciutat italiana, una persona manifestava públicament al veure una persona xinesa dins el seu vagó que ara ja es posarien tots malalts. La resposta d'aquesta persona increpada d'origen xinès ha estat hàbil i ràpida sembla ser, contestant-li que les úniques vegades que havia vist la Xina havia estat al Google Maps.

I aquí els mitjans de comunicació tenen part de responsabilitat. L'alarmisme creat a través de molts mitjans ha estat a l'alçada de les notícies més sensacionalistes i no a l'alçada que mereix una professió que abans de donar la seva opinió, la seva prioritat és informar, donar dades (verídiques) i generar un debat a parts iguals. Malauradament, en episodis com l'actual, moltes línies editorials deixen molt que desitjar i al final generen confusió i són incapaços de vertebrar confiança entre l'opinió pública. 

Penso que no aniria gens malament redactar un nou codi ètic i llibre d'estil i com un llibre a la tauleta de nit, tenir-lo al costat de l'ordinador, tassa de cafè i fotos de la família a la taula de les redaccions, i de ves en quan, fer-li una repassada.

Però els que som usuaris d'aquests mitjans també ens correspon saber filtrar i agafar en pinces segons quines informacions i no ajudar a crear aquest alarmisme de barri, de carrer...però amb un abast molt més enllà del que ens imaginem. En una època de fake news, que vulguem o no ens ha tocat viure, ens pertoca a nosaltres, saber deduir, debatre o en els pitjors dels casos denunciar, tota aquella informació que en generi neguit i preocupació. No cal tampoc, abocar tota la responsabilitat en la press media, que la tenen, però en la seva manta, molts cops ens tapem tots.

I ara, d'aquí unes setmanes, quan l'alarma baixi de nivell i l'atenció mediàtica desaparegui quasi per complert, només recordarem aquest coronavirus en el resum anual de notícies que fan a final d'any, i des de la distància i amb una altra perspectiva podrem analitzar la gravetat o no dels fets. Ara mateix, la gravetat la generem nosaltres, som els que propaguem tots plegats, el virus. El virus de la por.

Fem tard

Barranc de Sant Pere, L'Ampolla

Intentar parlar de manera el més objectiva possible dels efectes ocasionats pel temporal Glòria que ha sacsejat tota la costa aquesta sertmana, ja de per sí no és fàcil per diversos motius.

La càrrega emocional que tenim molts dels que vivim a les Terres de l’Ebre, i sobretot, quan mencionem el delta de l’Ebre, pot fer que les manifestacions que origina un encara “a cop calent” pugui tergiversar realment la realitat i com no, crear certes controvèrsies.

L’impacte visual de segons quines imatges durant i després de l’episodi climatològic advers ha obert molts debats tant al territori com fora d’ell. De fet, tothom té el seu dret a opinar, faltaria més. I així ha de ser. I totes han de ser escoltades, i ja no dic, respectades.

La gent d’aquí, ja fa anys que reclama i denuncia a les administracions unes mancances que ja són conegudes per tothom, i que sembla ser que queden totes guardades al calaixos dels despatxos, que són novament reoberts en moments com els ocorreguts aquests tres dies.

Les diferents veus o solucions que hem anat escoltant, ben segur, que totes tenen la seva justificació i raó de ser. Des de les més tècniques fins les dels aqüicultors i arrossers que venen reclamant durant dècades i decàdes, mesures per combatre una regressió evident del litoral que envolta el delta.

També he escoltat veus de fora del territori que posen a sobre la taula un excés de victimisme de la gent de les Terres de l’Ebre. No diré que no, però com tot, podriem discrepar força sobre aquest aspecte amb justificacions ben fonamentades en un tracte de desgreuge que han patit aquestes terres desde fa molt temps. És ben cert, que moltes d’aquestes justificacions no tindrien res a veure amb el que ha passat, però ja se sap que al final un territori, com qualsevol altre, posa totes les mancances dins un mateix sac i les reclama totes I cadascuna amb la mateixa intensitat.

Avui mateix “m’he atrevit” a donar un tomb per veure in situ el què ha passat. I les imatges que heu vist per TV són un fidel reflexe real. La tele no enganya (aquest cop). Platges esborrades literalment del mapa, jornals i jornals (aquí és la unitat de mesura de superfície més utilitzada, on 4,5 jornals corresponen a 1 hectàrea) d’arrossars engolits per l’aigua de la mar. Els perjudicis d’aquesta aigua és la salinització dels camps que faran que en la propera collita, les produccions d’arròs seran inferiors a les normals. Muscleres destrossades i algunes amb evidents desperfectes que faran també disminuir la producció de l’ostra i musclo del delta. Des de la desembocadura del riu, al marge esquerre, es podia veure l’illa de Buda tota negada també d’aigua de mar. De la barra del Trabucador, ja a l’hemidelta dret, ja ni l’he vista….no es veia….no n’hi ha…..

-I ara què? Què hem de fer? Què faran?

Preguntes que es fa tothom, on els més escèptics no paren de dir que la setmana que ve, un cop ja no sortim a la TV, ja ningú se’n recordarà. I raó en tenen, si més no, només cal mirar l’historial del darrers anys. 

Sempre he dit que les Terres de l’Ebre ha fet pinya i territori a mesura que se les ha anat maltractant, I ha aprofitat sempre el seu moment. I una artèria principal i vertebradora com ha estat el riu Ebre ha fet que gent de l’Aldea, La Ràpita, Amposta, Tortosa, Xerta, Mora d’Ebre, Gandesa parlin amb l’article “lo” tots aixoplugats baix una mateixa bandera, causa i terra on han hagut d’acceptar amb ressignació tota mena de entrebancs que possiblement altres zones del país no han tingut la sort de patir.

Però també he de ser crític. He pogut llegir com molts afectats han mostrat les seves queixes com si d'una guerra entre territoris es tractés. Com si nosaltres més que ells, com dos adolescents barallant-se per veure "qui la té més llarga". Això no, cadascú es queixa del seu, que ja és prou, amb tot el dret que té. Voler ser més que els altres només fa que debilitar-te. Altres zones del país també han patit aquest ferotge temporal, menys, igual o més, no importa...l'han patit i punt.

De nosaltres, “natros”, depen primer que tot si volem seguir o no. I no conec a ningú que renegui ni es plegui de mans ara mateix. Però les administracions ara tenen una oportunitat d’or. Si volen, el moment mediàtic l’han de saber aprofitar. Tot i que, tinc i tenim la sensació de que ...ja fem tard.

Tarragona m'esborrona

                                                                         Foto: Enric Fontcuberta /EFE

Dimarts cap al vespre tornant de viatge cap a casa, rebia videos d'imatges esgarrifoses a través de les xarxes socials que em feia veure que alguna de grossa havia passat.

Només 48 hores després del fatídic accident a l'empresa IQOXE ubicada a La Canonja dins del complexe petroquímic que té el Camp de Tarragona, i havent vist desenes de vegades la magnitud de l'explosió que va arrasar part de les instal.lacions de l'empresa, penso que tot i lamentar la pèrdua de vides humanes, el desastre encara va ser poc. 

Compte, ja va ser prou el que va passar, faltaria més, però si algun cop us heu fixat cada cop que hi passeu per allí, una reacció en cadena i descontrolada hagués pogut ser una catàstrofe de conseqüències inimaginables ara mateix.

Sempre he pensat com de bé (o no) han sabut vendre als operadors turístics d'arreu d'Europa una zona lúdico-turística consolidada com és el triangle Salou-platja-Port Aventura tenint una bomba de rellotgeria al costat mateix. I quan dic al costat mateix, ho dic de la manera més literal possible.

Estariem tots d'acord que els milers de llocs de treball que origina aquest nucli industrial important són prou raons per pensar que benvinguda sigui aquest tipus d'indústria. Però ja fa temps que la població del seu voltant pateix les seves conseqüències, tan ambientals i de retruc, també de salut. 

El debat és al carrer, i ja sabem que quan ens toquen la butxaca, res a dir. Però augmentar les mesures de control i seguretat, tan a nivell de treball com ambiental hauria de ser la premisa prioritària des de fa anys. I pel que sembla, tot i que la causa de l'accident i els controls i estudis que fa l'administració (molts cops patrocinats pel lobby petroquímic) sempre fan crear dubtes a la seva població que mira amb recel les xemeneies fumejant les 24 hores allí on la seva familia es guanya dignament les garrofes.

No ens enganyem, la hipocresia ens guanya...i per golejada.

Summatim

A pocs dies de que s'acabi l'any, la gran majoria comença a resumir aquests 12 mesos passats de qualsevol manera: la millor cançó de l'any, les millors vacances, la notícia més impactant...etc. Fins i tot, l'aplicació Instagram et mostra, a través d'una altra app, les nou fotos que han obtingut més likes (#bestnine) durant tot l'any. De petit recordo encara, com un dels Informe Semanal que més m'agradava era aquell que a final d'any, resumia tots aquells documentals i notícies més rellevants que dissabte a dissabte ens mostrava la televisió pública espanyola.

I és curiós, perquè excepte les ments més brillants, una altra gran majoria menys brillant no recordem més enllà dels darrers tres o quatre mesos, quines notícies van ser rellevants a casa nostra o ja no dic, fora d'aquí. I de sobte, quan veiem els resums diem allò de: - ostres, és veritat, no la recordava aquesta notícia i una mena d'èxtasi emocional ens envaeix el cos i ens reconforta i ens neguiteja al mateix moment. Com pot ser que no ho recordi?

Resumir l'any a finals de desembre ha de tenir la seva explicació antropològica, suposo perquè al final ens regim la majoria pel calendari que tenim. Però, i no és per portar la contraria, perquè no ho podriem resumir en un altre mes?

Els pagesos fan resum al final de la collita, els mestres a final de curs, els hotelers a final de la temporada de vacances...etc.

Com la nostra societat està ja força estandaritzada, costaria molt per no dir impossible, canviar el mes que acaba un any i així poder fer un resum. Però bé, tampoc em feu molt de cas. Els torrons d'aquests dies fan que em pugi el sucre al cervell i que acabi dient només que disbarats. 

O no....

Per cert, Bon Any....que després ja sabeu que em passa per culpa del torrons.

No tan "malamente"

El que ha aconseguit la cantant Rosalía (Sant Esteve ses Rovires, 1993) és digne d'elogi per tothom: pels seus fans primer que tot, evidentment, i també per aquells que no ho són, ni tampoc tenen cap predilecció pel seu estil musical. Tot i així, el seus ascens vertiginós dins l'escena musical fa això, vertígen. Tant de bo que sigui per molts anys, perquè tampoc seria ni la primera ni la última que, com diem a la meva terra, "arrancada de matxo, parada de burro".

Amb un estil únic ha aconseguit l'èxit de manera convincent ben adornat amb una escenografia i estil de vestir també únic, si més no, peculiar. I aquí és on està l'èxit. Si vols fer algo i triomfar, has de ser el millor o diferent a la resta. Si surt bé, caixa. Si no, faixa.

I es que en un sector, el de la música, de que cada cop ens queixem més de que ja no queden cantants i bandes mítiques com les d'abans (comentari típic també de quan ja tens una edat), grans tournés i capacitat de generar mites i himnes/cançons per recordar sempre, l'aparició d'aquest nou fenòmen podria ser una llum d'esperança per aquells increduls. Però clar, és molt agosarat vaticinar ara mateix aquests auguris, quan la Rosalía ha aconseguit assaborir les mels de l'èxit amb només 2 àlbums. Queda molta feina per fer i camí per recórrer.

L'assentament en el mercat anglo-saxó serà la pedra angular en el seu camí. Si hi entra bé, camí més planer, i si no, sempre ens quedarà "Fucking money man"

Actuem

Vagi per davant que en els propers dies, les sigles COP25 ens les trobarem fins la sopa. Doncs per això mateix, i perquè no arribem al final i ens preguntem què volen dir, millor començar per aquí.

Les sigles COP procedeixen de l'anglès Conference of the Parties (Conferència de les Parts), fent referència als països o parts que han suscrit la Convenció Marc de les Nacions Unides contra el Canvi Climàtic -CMNUCC). El 25 fa referència a la seva 25ena. edició.

Un vegada posats en situació, entrem al detall. Ja fa anys que els experts en canvi climàtic avisen de la màxima urgència en posar mesures a nivell global per tal d'evitar el canvi climàtic que per culpa de l'home i tots els seus processos industrials, econòmics i fins i tot socials fan que, ens estessim carregant el nostre planeta.

I ara, igual que quan estàs malalt, sembla ser que el pacient està força greu i urgeix mesures inmediates. Però clar, els desitjos i necessitats de creixement d'alguns països fan que no acceptin les mesures que s'haurien d'establir. Un clar exemple és que els Estats Units, Brasil, Xina i Índia no han fet acte de presència en aquesta cimera, i no cal recordar l'activitat industrial d'aquests grans països, i de retruc l'emisió de gasos que emeten durant tots els seus processos.

La societat ja ha fet part dels deures, que no tots, i des de fa temps i cada cop més gent ja estan implementant mesures a nivell local per frenar el que els experts han denominat com a crisi climàtica. Reciclar, reutilitzar, ús del transport públic, aposta per vehicles elèctrics o híbrids...etc. Però a nivell global, els grans mandataris segueixen fent la seva, i no escoltant o fins i tot contradint la veus de persones autoritzades i expertes en canvi climàtic, i així ens va.

El creixement econòmic no hauria de ser un entrebanc per evitar fer més gran aquesta crisi. Evidentment que solucions n´hi han d'haver, no en tinc cap dubte. Promoure estratègies conjuntes per poder seguir creixent econòmicament i de pas, no afectar al medi ambient s'haurien de debatre també de manera urgent, igual que la implementació de mesures d'obligat cumpliment a tot el món. Sense excepció i sense mirar què fa l'altre i què no fa.

El temps se'ns acaba. És hora d'actuar. Actuem.

Ser o no ser

Avui en dia, la nostra societat a vegades es troba immersa en diversos atzucacs que no sé per quina raó de ser es veu obligada a resoldre. I normalment solen ser dualitats que exigeixen, de manera absurda, definir-se en un mateix i de retruc posicionar-se en una posició que d'antuvi tu no havies triat.

En l'àmbit de la filosofia i teologia, la doctrina de la dualitat es refereix a l'existència de dos principis independents, antagònics i irreductibles (aquesta última em fa molta gràcia). Infinits exemples podriem trobar: d'esquerres o de dretes, de mar o de muntanya, amb corbata o sense, cafè sòl amb sucre o sense, del barça o del Madrid.....o ser vegà o no ser-ho.

Quan surt el tema dels vegans a sobre la taula sempre em ve al cap la dicotomia de pensar en si ho fan per salut o per consciència moral envers el maltractament dels animals, pels efectes del canvi climàtic o per salut, o consciència moral envers el canvi climàtic. Sincerament, el motiu pel que un individu tria aquesta opció és important pel mateix individu i per la resta, sol ser un apunt més estadadístic. Estic segur que no hi ha cap vegà que ho sigui perquè les estadístiques diuen tal i qual...

LLegint avui la premsa, aquesta em recorda dades científiques que no penso posar en dubte, de que el factor de conversió en aquesta tria, si menjar carn o no, pot arribar a ser determinant en el greu problema que ens ve a sobre: el canvi climàtic.

Segons les dades (*), per originar 1 quilogram de proteïna animal de vaca o ovella, necessitem 10 quilograms de proteïna vegetal perquè molta d'aquesta energia es perd en el procés del metabolisme de l'animal. S'ha de dir també que aquest factor de 10 a 1 és inferior en els porcs (6 a 1) i en els pollastres (4 a 1).

El gas metà emés per aquests animals a través de la seva digestió (sembla ser que els a favor segueixen defensant aquest punt amb molta força) i els gasos (òxid de nitrogen) resultant de la fertilització dels camps, té encara molt més impacte amb el canvi climàtic i el preocupant efecte hivernacle.

Per tant, els vegans encara tenen més raons de pes, a part de les inqüestionables per la seva salut i dels més que respectables problemes de consciència moral que els ocasiona.

Una societat preocupada cada cop més per combatre el canvi climàtic i buscar sobretot, aplicar mesures per frenar-lo, trobarà amb aquestes dades simples raons suficients per actuar de manera responsable. Els entesos recomanen reduïr de manera progressiva el consum de carn i no aplicar mesures dràstiques i dures contra una indústria que a casa nostra té un pes molt important. I aquí rau el gran problema com quasi sempre.

Què fem amb aquest sector industrial? No seria millor fer un pla estratègic a llarg plaç per incentivar la no proliferació d'aquest tipus d'empresa (ramaders, escorxadors, industria alimentària, distribució...etc). Complicat

M'atreveixo a dir que ara per ara la resposta no la té ningú. Grans grups empresarials del sector no són ingenus i seguiran invertint i fent créixer els seus negocis (ells els han fet néixer i trien com volen créixer) i davant de dades que impliquen el consum de carn com un dels efectes que ocasionen el canvi climàtic, sempre tindran al primer calaix de la taula, preparat el discurs amb una seriosa proposta d'asseure tots a una taula i a veure qui contamina més que qui.

Ser o no ser.....no és la qüestió. Seria, si hi serem a temps....

*Nota: article El Periòdic de Catalunya, 21/11/19 (Peter Scarborough, Universitat d'Oxford)