Una tassa de vàter com a termòmetre de la civilització

Tinc un amic, al qui li diré Amic A perquè els noms propis són massa comprometedors, que viatja moltíssim. I quan dic moltíssim, vull dir que té la targeta d'embarcament tan integrada al ritme cardíac que els del control de seguretat ja el saluden pel nom quan el veuen. Ell sosté, amb la solemnitat d'un catedràtic, que el nivell de desenvolupament d'un país es mesura pel grau de neteja dels lavabos públics del seus aeroports. No del PIB, no l'esperança de vida, no l'educació: els urinaris. Segons la seva teoria, un país amb un vàter d'aeroport impecable és una democràcia consolidada; un amb el paper eixut, que rasca i el terra enganxós, una república bananera digna de baixar de categoria.

La teoria té la seva lògica, no ho negaré. És aquell tipus de raonament que sona profund fins que t'adones que només és un home cansat que necessita fer pipí després de catorze hores de vol i que projecta les seves necessitats fisiològiques sobre la geopolítica mundial. Res a dir, se li pot perdonar.

Però també tinc un altre amic, l'Amic B, per seguir el fil, que també viatja força i que, amb un emprenyament raonable, es pregunta per què tots els lavabos de les àrees de servei del món, sense excepció, són tan bruts. Tots. Absolutament tots. Des de la Provença fins a la Baghdad, passant per algunes autopistes alemanyes on tot és tan eficient que fins i tot la brutícia hauria d'estar catalogada germànicament. L'Amic B no parla de països: parla de la humanitat sencera. Per a ell, l'àrea de servei és l'únic lloc del planeta on la civilització ha decidit fer una pausa indefinida.

Si creuem les dues teories, arribem a una conclusió fascinant: l'aeroport és el termòmetre del país, però l'àrea de servei és el termòmetre de l'espècie. I l'espècie, senyores i senyors, no passa l'examen. L'Amic A pot recórrer mig món buscant el lavabo perfecte per confirmar les seves tesis nacionals, però n'hi hauria prou que s'aturés en qualsevol benzinera de carretera per descobrir que la gran conclusió de la societat contemporània és que, quan ningú mira, tots som una mica "marranos". Perquè no cal recordar qui és qui embruta, no?

El més irònic de tot plegat és que cap dels dos amics ens coneixen entre ells, i que suposo que ara es veuran identificats. Comparteixen idees comunes, sales d'aeroports sense saber-ho i possiblement alguna vegada, algun fus horari i per què no, han degut pixar un al costat de l'altre en alguna àrea de servei...bruta com una paella de tres dies.