Vivim en una època meravellosa on estar bé és gairebé una obligació moral. Les xarxes socials estan plenes de missatges motivacionals, de gent que "estima els dilluns" (sospitosament, ningú els ha vist mai un diumenge a la tarda) i de frases inspiradores sobre aixecar-se després de caure (com més vegades, millor). I no dic que això sigui dolent per si mateix, però tinc la sensació que hem convertit l'optimisme en una tirania silenciosa que no ens deixa dir, simplement, que les coses no sempre van bé.
Cada cop que algú expressa cansament, frustració o tristesa, apareix immediatament el cunyat de torn: "pensa en positiu", "tot passa per alguna raó", "hi ha gent que està pitjor", totes elles esponsoritzades per Mr. Wonderful (tots hem regalat en algun amic invisible una tassa d'aquestes). Fantàstic. Gràcies per la classe magistral de saviesa de sobretaula i de cunyadisme pur i dur. Perquè, efectivament, saber que hi ha gent pitjor arregla miraculosament el meu problema. Quina sort tenir aquests gurús emocionals a mà, sempre disposats a resoldre la teva vida amb una frase d'Instagram.
El pitjor de tot és que aquesta pressió per ser feliços té conseqüències reals. La insistència a estar bé quan no ho estàs podria augmentar l'ansietat i empitjorar l'estat d'ànim. Qui ho hauria dit, no? Resulta que reprimir emocions no és la solució. Sorprès em quedo. La felicitat no és un deure, és una circumstància que va i ve, com el preu de la llum.
Un "avui no puc" o "això em supera" és un acte de valentia, no de feblesa. I crec que, com a societat, hauríem de normalitzar les converses honestes sobre com ens sentim, sense filtres ni postureig. Però clar, això no ven llibres d'autoajuda ni genera likes .
No es tracta de caure en el pessimisme permanent ni de recrear-se en la queixa. Es tracta de tenir el dret a estar malament sense que ningú et vingui a vendre una solució ràpida o un discurs motivacional de sobretaula. De vegades, l'única cosa que necessitem és que algú ens digui: "sí, això és una merda, i està bé que et sentis així".
Potser el veritable acte revolucionari del nostre temps no és somriure davant l'adversitat, sinó tenir el coratge de dir, en veu alta, que no tot està bé. I que això no ens fa pitjors persones, sinó més humans. Encara que, és clar, això no cap en un post de LinkedIn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada