Cada vegada que desbloquegem el mòbil amb la cara, cada vegada que demanem a una app que ens digui com arribar a un lloc, cada vegada que acceptem les cookies sense llegir els termes i condicions, estem alimentant una maquinària que ens coneix millor del que ens coneixem nosaltres mateixos. I no és una exageració: és una realitat mesurable. Veritat que és meravellós viure en l'era de la comoditat?
Les empreses tecnològiques fa anys que van deixar de vendre productes. Ara venen prediccions. El model de negoci consisteix a recollir tantes dades sobre nosaltres que puguin anticipar què comprarem, què votarem, de qui ens enamorarem i, en alguns casos, què farem abans que ho fem conscientment. Els algorismes no ens espien per maldat; ens espien perquè l'anticipació és el petroli del segle XXI. I ells són els nous magnats del petroli, vestits amb camisetes llises, blazer, texans foscos i sabatilles esportives de 400 € (la camisa i corbata està sobrevalorada).
El problema és que aquesta capacitat predictiva no es distribueix democràticament. Un grapat d'empreses concentra un poder que cap govern ha sabut regular. I mentre els parlaments discuteixen lleis que arriben sempre tard perquè, és clar, els tràmits parlamentaris no són tan àgils com un algorisme que canvia cada setmana, els models de llenguatge i els sistemes ja han après a manipular les nostres emocions amb una precisió que frega el subliminal. Quina sort que algú s'ocupi de nosaltres, no?
Ens han venut la idea que podem gestionar la nostra privacitat. Que hi ha configuracions, permisos, modes incògnits, subscripcions premium, etc. Però això és teatre digital. Estudis demostren que les opcions de privacitat són deliberadament confuses, que els consentiments els acceptem per fatiga i per acabar abans i que les dades anònimes es poden identificar amb sorprenent facilitat. És com posar una cortina transparent a la finestra i dir que tens intimitat: ningú no et veu, però tothom et pot mirar.
Mentrestant, la vigilància ja no és només estatal: és comercial, algorítmica i permanent. No cal que ningú et segueixi pel carrer quan el teu telèfon ja ho fa per tu, i ho ven al millor postor. I tot això, és clar, amb un "Accepta-ho tot" que sembla gairebé amable.
Qui ho paga són els més vulnerables. Els qui no tenen educació digital, els qui no poden pagar serveis premium sense publicitat o no volen, els qui viuen en països on la protecció de dades és una paraula buida. La privacitat s'ha convertit en un luxe, no en un dret. I això és exactament el contrari del que hauria de ser en una societat democràtica. Però, ep, almenys tenim filtres de colors per a les fotos i assistents de veu que ens diuen bon dia. Prioritats.
Potser hauríem de deixar de preguntar-nos què puc fer per protegir les meves dades. Perquè el problema no és que hi hagi gent que no llegeix els termes i condicions (que també). El problema és que el sistema està dissenyat perquè no els puguis llegir, ni entendre, ni rebutjar sense quedar-te fora de tot. I mentrestant, ens diuen que som nosaltres qui hem de ser més responsables. Clar que sí. Com si el problema fos que no llegim prou bé les lletres petites de la llibertat...digital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada