José "Pepe" Mujica és molt més que un expresident uruguaià; és una veu que traspassa fronteres, un home que va governar no des de l’altura del poder sinó des de la terra, literalment i figurativament. La seva manera de parlar, directa i plena de sentit comú, el va convertir en un referent mundial, una icona de l’esquerra autèntica, allunyada dels dogmes buits i propera a la vida real de la gent. No és només un polític, sinó un ideòleg, un filòsof camperol que va posar en qüestió els fonaments mateixos del sistema capitalista sense necessitat de grans teories incomprensibles, sinó amb frases senzilles que qualsevol podia entendre. "No és pobre el que té poc, sinó el que necessita molt", deia, i en aquesta frase hi ha una crítica radical a la societat de consum que ens devora, però també una proposta alternativa: viure amb menys per ser més lliures. La seva vida és la prova que una altra manera de fer política és possible. Mentre els líders mundials es reclouen en palaus presidencials o es debaten en escàndols de corrupció, ell va viure en una granja humil, va renunciar a la major part del seu sou i va governar sense guardaespatlles, perquè creia que un president ha d’estar al servei del poble, no al revés.
El seu discurs a les Nacions Unides el 2013 va ser un aldarull en el millor sentit: va acusar la globalització de ser un sistema que multiplica els beneficis dels rics mentre esborra els drets dels pobres. "Hem arribat a globalitzar-nos, però no hem globalitzat la solidaritat", va dir, i aquesta frase resumia la seva visió d’un món injust que prioritza l’economia per sobre de les persones. Però no es va quedar només en la crítica. Com a president, va legalitzar el cannabis per desarmar el narcotràfic i va impulsar l’avortament lliure perquè les dones no morissin en la clandestinitat. Cap d’aquestes mesures va ser populisme: era la convicció d’un home que havia patit la repressió en pròpia carn i que sabia que l’Estat no ha d’oprimir, sinó alliberar.
El que fa gran a Mujica no és només el que va fer, sinó el que va dir, i com ho va dir. Les seves paraules són un veritable manual anticapitalista i humanista, però sense retòrica buida. Quan deia que "el temps és el bé més preuat que tens", no ho feia des d’un discurs motivacional, sinó des de la consciència aguda d’un home que va passar tretze anys tancat en una cel·la i que sap que la vida no és per gastar-la acumulant diners. Aquesta manera de veure el món el converteix en un referent no només per a l’esquerra, sinó per a qualsevol persona que cregui que una altra societat és possible.
Personalment, crec que la seva figura transcendeix la política tradicional. Mujica no és un líder del passat, sinó una brúixola per al futur. En un món on la desigualtat augmenta i la crisi ecològica s’agreuja, el seu missatge sobre el consum responsable, la justícia social i la sobirania dels pobles és més urgent que mai. No és perfecte -ningú ho és-, però la seva autenticitat el converteix en un dels pocs polítics que mereix el títol de estadista. Mentre molts es venen al poder, ell el va utilitzar per servir, i això és el que el fa immortal. Avui, quan tants polítics es dilueixen en promeses falses, les seves paraules continuen sonant amb força: "Has de deixar alguna cosa al camí". I ell, sens dubte, ho ha fet.
Que la Terra et sigui lleu Pepe...
Nota: aquest post el vaig començar a escriure ja fa molt temps donada la meva admiració per aquest personatge. Sabia quan el publicaria, però no sabia quin dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada