El pensament crític, aquesta habilitat tan teòricament admirada però pràcticament ignorada en una societat que premia més la velocitat que la reflexió. Tots diem valorar-lo, com també diem fer exercici i menjar saludable, però al final acabem embolcallats en el sofà de Netflix, repetint viralment allò que hem sentit a l'últim podcast de moda. Perquè pensar requereix esforç, i en l'era del scroll infinit, qui té temps per analitzar, contrastar i dubtar? És molt més còmode acceptar les veritats prefabricades que ens serveixen els algoritmes i mitjans patrocinats ves a saber per qui.
La ironia suprema és que creiem fer servir el pensament crític precisament quan menys el utilitzem. Critiquem "la manipulació dels altres" mentre compartim fake news perquè encaixen amb el nostre mode de comportament. Qüestionem tot... excepte allò que ens convé creure. I així anem, navegant per la vida amb el pilot automàtic de les nostres pròpies certeses inqüestionables, creient-nos lliures mentre repetim eslògans com si fossin mantres orientals que -ens pensem- ens fan ser millors. Però, ei, al menys ho fem amb estil i si ens ho visualitzen 3M de seguidors -altrament dit followers- doncs molt millor.
En aquest panorama, tenir criteri propi és gairebé un acte de rebel.lió, d'anar a la contra, de ser diferent... No es tracta només de qüestionar els altres, sinó de posar en dubte fins i tot les pròpies conviccions. És reconèixer que, potser, no ho tenim tot clar i que allò que ens van ensenyar podria estar ple de mancances (o fins i tot d’errors). El criteri és el que et permet no embarcar-te en tendències absurdes, no compartir aquella noticia sensacionalista sense abans verificar-la, i sobretot, no deixar que et rentin el cervell amb màrqueting emocional disfressat d’ideologia.
Al final, el pensament
crític i el criteri propi són com músculs: si no els fas servir,
s’atrofien. I llavors et converteixes en un zombi més del corrent més viral de l'actualitat, dient el que cal dir i pensant el que tothom pensa. Però, tranquil, si
prefereixes seguir el ramat, sempre hi haurà algú disposat a dir-te què
has de creure (el pastor)... i fins i tot a vendre’t la samarreta amb l’eslògan que presumiràs a qualsevol festival d'aquest estiu i que els amics i coneguts et repetiran: mola, no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada