És admirable la consistència amb què Esquerra Republicana de Catalunya ha perfeccionat l'art de no comunicar. Rectifico: de no comunicar bé. Un partit amb més d'un segle d'història, clau en els darrers anys del procés sobiranista, que ha aconseguit l'impressionant repte de fer que la seva proposta política sembli a vegades poc emocionant o atractiva per una part de l'elector que va fer volar la seva imaginació i ja es veia trencant peres definitivament amb Madrid.
El seu problema no és que no diguin res, sinó com ho diuen. Han elevat l'ambigüitat a categoria premium. Quan caldria contundència, ofereixen matisos. Quan la situació demana claredat, ells opten per la frase perfectament equilibrada que no compromet ningú ni amb què. Han creat una nova modalitat esportiva: l'esprint per ser els últims en reaccionar a qualsevol crisi. Mentre altres partits s'aprofiten dels algoritmes de xarxes socials, ERC sembla despertar-se tard després d'una nit de farra i quan la resta, ja han posat els carrers.
El resultat és previsible: un electorat que no acaba d'entendre què representa exactament el partit més enllà d'unes sigles històriques. Una generació jove que els percep com que són aquí però a vegades no els veuen digitalment. I uns adversaris polítics que no poden creure la sort que tenen d'enfrontar-se a una formació que sembla creure sincerament que "no destacar" és una estratègia guanyadora.
La tragèdia és que tenen contingut: propostes concretes, experiència de govern, figures de perfil alt i fiable. Però ho enterren sota la mediocritat comunicativa. En l'era del relat emocional, dels eslògans que xafen, de la batalla per l'atenció, ERC insisteix en parlar com si encara estiguéssim en els temps en que va aparèixer el Windows 95. Molt enrere..
Potser caldria recordar-los que en política, com en l'amor, no només importa el que es diu, sinó com es diu. I que per molt sòlida que sigui una proposta, si ningú és capaç d'escoltar-la fins al final perquè el to fa que els cervells entrin en mode estalvi d'energia, difícilment es convertirà en majoritària. Penso que no cal que ho recordin, ells ja ho saben de primera mà i entenen que és prioritari trobar aquells canals, instruments o conductors per primer, fer-se escoltar fins al final, fer-se entendre i finalment acabar de convèncer a aquells que encara dubten o mantenen recels ideològics.
La tasca és doble: si volen arribar a l'elector, també ho han de fer als medis, aquells que s'han passat anys i panys sota el paraigua pujolista -això sí que sabia com fer-ho l'expresident- i que no acaben de donar un tracte equilibrat i just entre les altres propostes polítiques del país. I segueixen sent influents...
Si han sabut sortir-se'n un 2024 horribilis, quan tot pintava a un gran final de tragèdia grega, són capaços de arribar on pretenguin d'una manera més clara, més immediata i amb un abast més ampli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada