Els governs semblen tornar a la mateixa recepta de sempre per a l'economia: retallar. És el que està passant ara a l'Argentina i és una pressió constant a Europa. A aquesta recepta l'anomenem "austeritat": gastar menys diners públics per reduir el deute. Ens la presenten com l'únic remei possible, com una veritat absoluta. Però, realment ho és? Jo ho veig més aviat com un dogma, una creença que s'aplica sempre, sense qüestionar si és justa o si funciona per a tothom.
El problema no són els números del superàvit. El problema són les persones que hi ha darrere d'aquests números. Aquestes polítiques signifiquen menys inversió en salut, en educació, en ajuts a qui més ho necessita. És com si per curar una malaltia, féssim patir encara més el pacient.
Per entendre-ho, pensem en una analogia més propera: el futbol. A la final d'una competició rellevant, l'equip A va jugar molt millor que el B. Va ser el millor equip durant tot el partit. Però, al final, va guanyar l'equip B als penals. El resultat final va ser injust; no va reflectir la realitat del que havia passat al camp.
Amb l'economia passa alguna cosa similar. Podem aconseguir les xifres que els tecnòcrates volen (com el superàvit), però això no vol dir que el camí per arribar-hi sigui just ni beneficiï la majoria de la gent. Sovint, guanya qui té més sort o més poder per fixar les regles, no qui fa les coses millor o qui més ho necessita.
Per això, quan ens parlen d'austeritat, hem de preguntar-nos: qui surt guanyant realment? ¿És realment l'única opció, o és una decisió política que beneficia a uns pocs? Quan una solució sempre cau sobre les espatlles dels mateixos, deixa de ser una necessitat per convertir-se en una elecció. I una elecció injusta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada