Quan es tracta de repressió, Donald Trump no decep. El seu últim capítol? Desplegar 2.000 soldats de la Guàrdia Nacional i 700 marines a Los Angeles, no per combatre una invasió estrangera, sinó per assetjar comunitats migrants i reprimir protestes pacífiques contra les batudes de l’ICE (Immigration and Customs Enforcement). La justificació? Restablir l’ordre, és clar. Però quina ordre? La de Trump, evidentment, que sembla confondre la Casa Blanca amb un escenari de reality show on els extres són ciutadans aterrits i els dolents són governadors demòcrates que s'atreveixen a qüestionar la seva autoritat.
El detall més deliciós és la seva coherència. El 2021, mentre els seus seguidors assaltaven el Capitoli, Trump es va quedar més quiet que un mussol a plena llum. Ara, però, els manifestants que criden per la dignitat dels migrants són "anarquistes" que mereixen una resposta militar. I si el governador Gavin Newsom o l’alcaldessa Karen Bass s’atreveixen a protestar, Trump els amenaça amb l’arrest. Res millor que un líder que tracta els dissidents com a enemics de guerra.
Califòrnia, amb el seu estatus de "ciutat refugi" i demòcrata, s’ha convertit en el blanc preferit de Trump. Les seves batudes no persegueixen delinqüents, sinó treballadors o pares que porten els nens a l’escola. I quan la gent surt al carrer per denunciar-ho, la solució de Trump és enviar més tropes. Com si els problemes socials es resolguessin amb gas lacrimogen i bales de goma.
La pitjor part? Aquest circ és només l’últim capítol d’una política migratòria dissenyada per terroritzar. Mentre Amnistia Internacional denuncia la militarització dels barris, Trump se'n fot amb la seva retòrica bel·licista. I així, sota el pretext de la "llei i l’ordre", els Estats Units s’enfonsen una mica més en l’autoritarisme. Quina ironia que el país que presumeix de ser el paladí de la democràcia ara utilitzi els seus exèrcits per silenciar els seus propis ciutadans. El referents cauen poc a poc sempre a conseqüència dels seus actes.
La lògica de la força crea problemes que ni els tancs poden resoldre. Cada desplegament alimenta la desconfiança entre comunitats i institucions, i converteix la policia en còmplice involuntària d’una estratègia nacional que ignora els drets humans. La paradoxa és evident: per protegir la frontera, la Casa Blanca obre ferides profundes al país. Quan els historiadors relatin aquests dies, no parlaran només de soldats, sinó del silenci imposat per la por.
Però què us pensàveu quan votàveu aquest boig?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada