No ho fareu

 

Final de temporada i tanquem la paradeta (Josep Maria Bachs, Filiprim TV3). Moment màgic com cap en què tothom es transforma en una versió estressada d’ells mateixos, com si haguéssim pactat fer una performance col·lectiva de "qui pot més" i com més actes  encara millor.

Primer, tenim el final de curs escolar, on els pares es converteixen en professors adjunts sense sou, però incapaços de recordar com es feia una arrel quadrada (la IA els podria donar un cop de mà avui en dia). Els deures de vacances són com aquell regal que no vols, però que t’obliguen a acceptar amb un somriure. I els nens? Innocents, creuen que el juliol és per jugar, no per fer fulls de càlcul inacabables dissenyats per algú que odia la felicitat infantil o que encara no és pare. I les graduacions? Allò que se n'ha batejat com el dia de les orles? Pobrets, fins i tot a educació infantil els graduen, com si la vida fos un camí recte a base d'una orla darrere l'altra. La culpa, com sempre: dels americans.

Després, les activitats extraescolars, aquest invent diabòlic perquè els nens no respirin mai. Ballet, futbol, piano, judo, natació, dibuix, handbol, anglès... Com si la infància fos un curriculum vitae. I ara, al juny, toca la "festa de final de curs", on els pares i avis (no us enganyin, ningú més hi va) obligats a aplaudir una representació preparada amb moltes ganes, voluntat, carinyo i interpretada per nens que saluden a la iaia asseguda al fons i també algun que altre moviment involuntari buscant petroli per alguna que altra cavitat nasal i com no un dels pares ho grava tot amb el mòbil per ensenyar als amics, veïns i altres individus que hauran de tenir la santa paciència de tragar-se vídeos i vídeos que sincerament, ni els va ni els ve.

I no oblidem els finals de temporada esportiva, on els pares es tornen més competitius que els nens. Després de passar més hores que la Renfe asseguts els caps de setmana a les graderies dels pavellons de totes les contrades (d'alevins cada dissabte, de fer OK des de la grada, Amics de les Arts 2012) els partits de lliga infantil es transformen en una mena de Joc de Trons, amb criatures de vuit anys plorant mentre un pare crida "Això és un insult al futbol!" a un àrbitre voluntari que només volia passar-hi una estona i fer un favor.

En resum, juny és el mes en què la societat es trenca per demostrar qui aguanta més. I nosaltres, com bons masoquistes, ho repetim any rere any. Perquè res uneix més una família que l’estrès compartit i la promesa  de que "l’any que ve ho farem diferent".  

Spoiler (I): No ho fareu.

Spoiler (II): Tots hi hem passat 😉, ànims.