Per què us importa tant?

 

La maternitat com aquell sagrat deure femení que, segons certes ments il·luminades del segle passat (i algunes del present), defineix el valor d’una dona. Si no tens criatures, ets com un quadre sense acabar, un projecte a mig fer, una "no-dona" que ha fallat en la seva missió existencial. I, per descomptat, la societat s’encarregarà de recordar-t’ho cada vegada que et preguntin "I tu, per què no tens fills?" amb aquella cara de preocupació falsa, com si et faltés un ronyó enlloc d’un bebè.  

És fascinant com, en plena era de la intel·ligència artificial i els viatges espacials, encara hagi gent que creu que l’úter és el centre neuràlgic de la realització femenina. Les dones que opten per no ser mares són mirades amb sospita, com si amaguessin alguna tara moral o un egoisme mutant. "Què faràs quan siguis gran? Qui tindrà cura de tu?" (Com si els fills fossin un pla de pensions amb interès fixe i amb un gran rendiment). I, el millor de tot, és que aquests comentaris acostumen a venir de persones que després es queixen dels seus propis fills com si fossin una plaga bíblica que els escuren la butxaca cada cap de setmana.

El que més fa gràcia és la incapacitat d’aquests aprenents de jutges d’entendre que, potser, una dona pot ser feliç sense canvis de bolquers a les 3 de la matinada. Potser li agrada viatjar, potser té una carrera apassionant, potser simplement... no li ve de gust. Però no, segons la policia moral de la maternitat ("Hasta un idiota hoy en día es policía moral", Love of Lesbian) això només pot ser símptoma d’immaduresa, fredor emocional o el clàssic "és que encara no has trobat l’home adequat" (com si un mascle perfecte pogués despertar un instint maternal adormit).  

Naturalment, aquesta obsessió per la reproducció és un club exclusiu per a dones. A un home que no vol ser pare, com a molt li diuen "home savi" o "ja en tindrà temps". Però una dona? Oh, no. Ella ha d’explicar les seves raons, justificar-se i, si s’atreveix a dir que no ho desitja, rebre aquella mirada de "pobra, alguna cosa deu tenir malament" i utilitzar aquella expressió tan nostra que no sé que diu de l'arròs i que si es passa.

En fi, sembla que encara ens queda camí per entendre que les dones no són màquines de parir, sinó éssers humans amb drets a decidir sobre els seus cossos i les seves vides. Potser, enlloc de preguntar "per què no tens fills?", podríem començar a preguntar "per què us importa tant?". Però no, és més fàcil criticar que acceptar que, potser, una dona completa és, simplement, una que fa el que li ve en gana sense tenir cap obligació de que el seu úter sigui un assumpte públic.