Quina barra !

Ah, la transició energètica! La comèdia on tothom fa veure que salvarà el planeta mentre s’empassa els beneficis. D’una banda, els apòstols de l’eòlica i la solar, que et venen molins i plaques com si fossin rosaris ecològics, i callen quan els megaprojectes són tan "verds" com un bitllet de 500 euros —per cert, se'n veuen pocs—. De l’altra, els nostàlgics del gas, que et parlen de "seguretat energètica" amb la mateixa cara dura que un venedor de terrenys a la Lluna. I al mig, la ciutadania, pagant factures desorbitades mentre li fan creure que triar entre una factura verda o una de fossilitzada és com triar entre salvar els ossos polars o els accionistes d'Endesa.

Els evangelistes de les renovables —beneïts siguin per la seva santedat ecològica— s’omplen la boca parlant de sostenibilitat mentre instal·len parcs solars com si fossin franquícies de McDonald’s: a totes bandes, sense importar paisatges, comunitats locals o biodiversitat. "És pel bé del planeta!", diuen, mentre les multinacionals es freguen les mans amb subvencions milionàries. I si algú s'atreveix a qüestionar-ho, ja et retraten com un negacionista climàtic o, pitjor encara, un pobre "palurdo" que no entén "el progrés". Però clar, el progrés sembla consistir a canviar els combustibles fòssils per un capitalisme igual de depredador, irrespectuós i sense escrúpols mediambientals.

I després tenim els cavallers del gas, aquests herois del segle XXI que ens expliquen, amb llàgrimes als ulls, que sense les seves centrals de cicle combinat ens quedarem a les fosques com a l’Edat Mitjana. "No es pot canviar tot de cop!", diuen, mentre el planeta gemega mentre es crema i els seus comptes bancaris s’inflen com globus exercici darrera exercici.

I així anem, en aquest circ mediambiental on tothom fa teatre. Els polítics, amb els objectius de reducció d’emissions (però sempre per a 2050, quan ells ja estaran jubilats o enterrats). Les empreses, amb els seus informes de sostenibilitat més enllustrats que les sabates de Mario Conde. I la ciutadania, rebent l’encàrrec de fer el ridícul reciclant una llauna mentre les grans companyies vomiten contaminació amb alegria i falsos controls.

La veritat és que aquesta transició energètica és com una festa de fi de curs: molta bandereta verda, molts discursos emotius, molts bons propòsits...però al final, qui balla són els mateixos de sempre. I nosaltres? Doncs pagant l’entrada després d'haver-nos promès un rebaixa de 10 € en la propera factura si els portem un nou client. Quina barra!

L’era dels influencers: morritos, algoritmes i batuts detox.

 

 

Benvinguts al segle XXI, on ja no cal inventar la penicil·lina ni salvar vides per ser admirat. Només cal tenir un bon llum de neó, una paret blanca, un telèfon mòbil o qualsevol altre dispositiu audiovisual i saber fer morrets (morrritos) a càmera lenta. Això és ser influencer avui: l’única professió on pots fer diners mentre no dius res amb convicció i fins i tot desconeixes el producte.

El món va ple d’aquesta nova fauna digital. Eren persones normals —algunes fins i tot llegien llibres— fins que un dia van descobrir que el que realment dona diners no és la intel·ligència, sinó l’algoritme. I aquí els tens: venent-te la quarta marca de col·lagen del mes amb la mateixa frase reciclada de “us ho dic de tot cor, (guapis)".

Influencien, sí. Però cap a on? Cap a una vida plena de batuts detox, viatges que mai paguen i que tu mai podràs fer, i tractaments estètics amb més efectes secundaris que una farmaciola soviètica pre-perestroika. I tot això embolicat en una estètica d'spa car que t'hi cagues bro , però amb contingut intel·lectual de microones. Trist, però cert. Cert, però trist.

I com que la coherència és de pobres, avui et venen una marca de roba sostenible i demà una samarreta feta per nens esclavitzats a Bangladesh on posi al davant Free the children. 

Però tranquil, perquè "estic molt contenta de col·laborar amb aquesta marca que em representa tant". Representa, dius? Si ahir defensaves el veganisme i avui promous proteïna de vedella deshidratada! Què fem? Enciam de l'horta del Delta (L'Aldea) o entrecot de vaca gallega madurada que igual ha pasturat prop d'aquí?

Els influencers poden presumir de ser els personatges amb  menys saviesa i més cupons de descompte sobre la Terra.  Et diuen com vestir, què menjar, com estimar, com ser feliç… i si els fas cas, només aconseguiràs frustració, acne i un armari ple de productes que quan te'n cansaràs, allí hi faran cap.

I què fan els adults davant d’aquest desori digital? Alguns els ignoren. D’altres, els imiten. I molts, senzillament, els aplaudeixen.

Però eh, #benvingutsalmeuCanal. Avui us explico com vaig superar la meva ansietat gràcies a una espelma aromàtica de 70 € superxuli i una meditació guiada en streaming per un tipus que viu a Andorra per evitar el fisc espanyol i s'emociona quan "la roja " guanya.

Ja tenien raó Astèrix i Obèlix a la seva Gàl.lia: "Estan bojos aquests romans".

Geopolítica irrellevant

La influència geopolítica del pontífex romà, antigament decisiva, s’enfronta avui a un món que qüestiona el seu lloc. Encara que el Vaticà conserva una xarxa diplomàtica extensa i una base de més de mil milions de fidels, la seva capacitat d’incidir en els conflictes globals s’ha debilitat davant l’ascens de nous actors i l’erosió de la fe. La paradoxa és clara: mai abans un papa havia tingut tanta projecció mediàtica, i mai abans el seu impacte real havia estat tan limitat.  

El declivi és palpable a Occident, on els escàndols i l’endarreriment en qüestions socials han minvat l’autoritat moral de l’Església. Mentrestant, a Amèrica Llatina i Àfrica, el catolicisme competeix amb moviments religiosos més dinàmics, mentre que a Àsia la seva presència segueix sent marginal o quasi testimonial. Francesc, malgrat el seu to conciliador i les crítiques al neoliberalisme, no va revertir aquesta tendència. La seva diplomàcia, basada en crides a la pau i la justícia, va trobar eco en els seus discursos, però poc en accions concretes d'uns estats -que a la vegada presumien d'un estrany laïcisme- que ja no consideren el Vaticà un actor influent com en èpoques pretèrites on molts reis es van agenollar en especial devoció als peus dels papes.

Però estarem tots d'acord que Vaticà segueix sent un símbol poderós. La seva neutralitat i falta d’interessos materials li atorguen una credibilitat única en mediacions internacionals, encara que els seus èxits siguin discrets. El repte actual és adaptar-se a una era en què el poder espiritual ja no es mesura en excomunions, sinó en la capacitat de connectar amb les necessitats reals de la gent. Si el papat vol evitar convertir-se en una relíquia, haurà de trobar el punt mig entre tradició i renovació, entre moral i pragmatisme. El seu futur depèn de si sap ser més que un espectador dels canvis del món i aconsegueix assolir un paper més rellevant.

I parlant d'irrellevàncies. Com d'irrellevant deu ser la seva influència quan se l'anomena Papa de Roma quan realment ho és d'un petit estat anomenat Vaticà?

Pura ironia històrica i marginalitat política.

La llei, paper mullat?

És incomprensible. No pot ser que haguem normalitzat que als carrers de les nostres ciutats hi hagi gent que comet delictes, els agafen, els deixen anar i tornen a fer el mateix. Una i altra vegada. I nosaltres, mentre, amb les mans alçades, preguntant-nos quan s’acabarà aquesta sensació d’impunitat que ens fa viure amb por.  

Els números no menteixen: hi ha qui acumula desenes de detencions, però sembla que el sistema judicial no els arriba mai. Roben, agredeixen, utilitzen la violència... i després, llibertat. Com si res. I al final, qui paga les conseqüències? La gent comuna, els joves que volen sortir de nit sense por, els comerciants cansats de tancar abans d’hora perquè els han assaltat tres vegades en un mes, etc. 

I al mig d’això, on són les solucions? Es pot seguir parlant de reinserció quan algú ha demostrat, una i altra vegada, que no li importa la llei? Fins quan haurem d’escoltar que “no hi ha prou recursos” o que “el sistema està saturat”? No són excuses. Si un motor no funciona, l’arregles. Si una porta no tanca, la reforces. Però aquí, enlloc d’arreglar el problema, sembla que ens hi hem acostumat.  

I el pitjor és que tothom ho sap. Els policies s’emprenyen perquè agafen els mateixos de sempre i els veuen al carrer l’endemà. Les víctimes perden la fe en la justícia. I els delinqüents? Ells riuen. Perquè saben que no passarà res. Que potser els tornaran a detenir, sí, però que en qüestió d’hores o dies, tornaran a estar fora.  

On són els límits? Quan s’adonarà algú que això no és justícia, sinó una burla? No es tracta de ser dur per ser dur, sinó de protegir qui sí que compleix les normes. Perquè si no, el missatge és clar: val més ser delinqüent que víctima. I això no només és injust, sinó que és perillós. Perquè una societat que no castiga els abusos, acaba acceptant-los. I aleshores, què ens queda?  

Potser caldria recordar-ho més sovint: la justícia ha d’existir per a tothom, no només per a qui sap com esquivar-la. Perquè sense conseqüències reals, la llei no és més que un paper mullat. I nosaltres mereixem alguna cosa millor. I anem tard...

Esperant un post sobre la sanitat....

Rebia un missatge d'un molt bon amic  mentre es posava la bata blanca a primera hora del matí i ordenava mentalment el seu dia a l'hospital: "Esperant un post sobre la sanitat....".

Em llençava aquest repte. Majúscul repte, perquè el tema ho és...de majúscul.

No m'he amagat mai de publicitar que el sistema sanitari català és un orgull pel seu compromís amb la salut universal i la qualitat tècnica, però també un camp de batalla on els professionals lluiten cada dia contra mancances estructurals que posen a prova la seva vocació. Catalunya disposa d’una xarxa sanitària pública que, en les seves millors expressions, és comparable a la de països amb models envejats, com Dinamarca o Holanda, però aquesta realitat conviu amb unes deficiències cròniques que no es poden ignorar. Els metges, infermeres, auxiliars, cel.ladors i tot el personal sanitari són el veritable pilar del sistema. Sense la seva dedicació, sovint en condicions precàries, la sanitat catalana es desplomaria. 

Durant la pandèmia, van demostrar una capacitat de sacrifici sense precedents, treballant hores extres, renunciant a descansos i arriscant la seva pròpia salut. Avui, però, molts d’ells continuen exhausts. Les dades són eloqüents: la incidència de la síndrome d’esgotament professional o burnout és "molt elevada" entre els facultatius, afectant el 70% dels professionals en algunes de les seves manifestacions principals segons Metges de Catalunya. La temporalitat en contractes supera el 30% en algunes especialitats, cosa que genera inestabilitat i pèrdua de talent. La pressió assistencial és tan alta que, en alguns centres d’atenció primària, cada metge atén fins a 40 pacients diaris, molt per sobre de les recomanacions europees. Malgrat això, segueixen treballant amb un compromís admirable. No abandonem els pacients perquè saben que si ells fan vaga, els pacients paguen les conseqüències.

Catalunya té hospitals d’alt nivell, com el Hospital Sant Joan de Déu, referent en pediatria, o l’Institut Català d’Oncologia (ICO), amb taxes de supervivència en càncer superiors a la mitjana europea. L’atenció primària, malgrat la seva sobrecàrrega, segueix sent un model eficient en prevenció i seguiment de malalties cròniques. A més, la implantació de la recepta electrònica, les consultes no presencials i els programes de salut comunitària han millorat l’eficiència en molts aspectes. Però no tot són lloances. Les deficiències del sistema es noten especialment en les llistes d’espera insuportables, amb més de 200.000 persones esperant per proves o cirurgies, i pacients de traumatologia o oftalmologia que poden romandre més de sis mesos sense solució. La falta de recursos humans és un altre problema greu: Catalunya necessitaria 8.000 infermers més per assolir els estàndards europeus. La pressió laboral fa que molts joves professionals marxin a altres regions o al sector privat. I encara hi ha la desigualtat territorial: mentre Barcelona concentra la major part de la tecnologia mèdica, comarques com l’Alt Pirineu o les Terres de l’Ebre pateixen manca d’especialistes i retards en diagnòstics que són vitals i determinants per la salut de moltes persones. És de justícia social reordenar els territoris també des del punt de vista sanitari.

No es tracta només de demanar més pressupost, encara que sigui necessari, sinó de gestió intel·ligent. Cal reduir la burocràcia que consumeix temps als metges, obrir més places  per cobrir les necessitats de personal, reforçar la sanitat rural amb incentius per atreure professionals a zones despoblades, i augmentar la inversió en salut mental, un àmbit que només rep el 5% dels recursos, malgrat l’augment de casos de depressió i ansietat que pateix la societat actual. La sanitat catalana és un bé col·lectiu que funciona gràcies a l’esforç heroic dels seus treballadors, no per la perfecció del sistema. 

Els pacients ho saben i, per això, malgrat les queixes legítimes, continuen confiant en els seus metges i infermeres. És hora que les administracions escoltin als que treballen en primera línia i actuïn amb valentia. Perquè una sanitat excel·lent no es construeix només amb gratitud, sinó amb fets. I ara mateix, els fets falten.

Com el meu amic recorda cada matí en posar-se la bata, la seva força depèn de tots nosaltres. D’exigir més, sí, però també d’agrair, de cuidar i, sobretot, de no donar per suposat allò que un dia pot faltar.

I amb això, amic, et passo el relleu: la teva bata blanca té més autoritat que les meves paraules. Segueix lluitant, que nosaltres seguirem recordant per què ho feu.

 

Una nova oportunitat on exportar?

 

La recent decisió dels Estats Units d'imposar aranzels a productes europeus, inclosos els d'origen català, ha obert un debat profund sobre les seves repercussions tant en els mercats d'exportació com en el mercat local. Aquesta mesura, que afecta especialment sectors clau com el vitivinícola, l'oli d'oliva i la indústria automobilística, planteja escenaris complexos que mereixen una anàlisi detallada.

Els aranzels, que oscil·len entre el 10% i el 25%, impacten directament en la competitivitat dels productes catalans al mercat nord-americà. Prenguem com a exemple un vi DOQ Priorat que actualment es comercialitza als EUA a 20 € l'ampolla. Amb l'aplicació d'un aranzel del 25%, el seu preu podria augmentar fins als 25 €, situació que el faria menys atractiu per al consumidor mitjà nord-americà davant d'alternatives més econòmiques d'altres regions.

Aquesta situació presenta efectes paradoxals en el mercat local català. Per una banda, les empreses que decideixin absorbir part de l'increment de costos per mantenir la seva presència als EUA veuran reduïts els seus marges de benefici, cosa que podria portar-les a ajustar costos internament. Aquest ajust podria manifestar-se en una pressió a la baixa dels preus al mercat local, especialment en productes més estàndard. D'altra banda, aquelles empreses que optin per reorientar la seva producció cap al mercat intern podrien generar un augment de l'oferta que, en determinats sectors, podria traduir-se en una moderació de preus per als consumidors catalans.

Però crec que en el segment premium la situació serà diferent. Productes d'alta gamma com caves d'elit o olis ecològics poden aprofitar aquest context per reforçar la seva imatge d'exclusivitat. En aquests casos, tant als EUA com al mercat local, es podria mantenir o fins i tot incrementar els preus, aprofitant que certs consumidors associen preu elevat amb major qualitat.

La diversificació de mercats emergeix com una estratègia clau per compensar els possibles efectes negatius. Mercats com l'asiàtic, especialment Xina i Japó, o el canadenc, presenten oportunitats interessants per als productes catalans d'alta gamma. A Europa, països com Alemanya o els nòrdics continuen sent destins atractius per a productes amb denominacions d'origen i alt valor afegit.

Els aranzels nord-americans suposen un repte complex per a l'exportació catalana, però també obren oportunitats per a una reorientació estratègica. Les empreses que sabran adaptar-se, diversificant mercats i apostant per la qualitat i la diferenciació, podran no sols superar aquest obstacle sinó emergir reforçades. Alhora, aquesta situació pot generar efectes secundaris interessants en el mercat local català, amb possibles beneficis per als consumidors en determinats sectors. El veritable impacte dependrà de la capacitat d'adaptació i innovació del teixit empresarial català en aquest nou escenari comercial global.

Estarà bé revisar de nou aquest article en uns mesos per comprovar si s'ha complert tot, part o res...perquè la imprevisibilitat trumpista no té límits ni ningú que s'atreveixi a limitar-li.

Triatló per relleus...No, gràcies !

 

El triatló ha estat històricament una de les proves d'esforç més completes i exigents del món esportiu. Com a esport, el triatló va néixer per posar a prova els límits físics i mentals dels triatletes, forjant els seus cossos i voluntats a través de tres disciplines, natació, ciclisme i cursa a peu de manera contínua. Quan els primers triatlons van sorgir a finals dels anys 70, eren considerats una prova de resistència pura, reservada a aquells persones disposades a creuar línies de meta amb una gran càrrega d’esforç personal. El triatló, com a disciplina individual, simbolitzava un desafiament personal, una distinció que, amb els anys, ha estat diluïda per la tendència creixent de la modalitat per relleus.

La moda del triatló per relleus és una versió light del desafiament original i ha guanyat molta força en els darrers anys, permetent a diversos participants completar les tres disciplines de forma compartida, amb cada corredor encarregant-se només d'una part del trajecte. D’aquesta manera, un nadador es fa càrrec de la secció aquàtica, un ciclista de la part de bicicleta i, finalment, un atleta corre la cursa a peu. La idea, a primera vista, pot semblar atractiva per a aquells que volen provar un triatló sense afrontar la duresa de les tres disciplines de manera consecutiva. Tanmateix, aquest canvi de paradigma ha generat una gran preocupació entre els puristes de l'esport i els que encara creuen en l'essència original del triatló.

En comparació amb els primers anys de triatlons, on cada individu era responsable de completar el repte de forma íntegra, la modalitat per relleus ha convertit el triatló en una activitat gairebé lúdica. L'esforç necessari per completar els 3 segments s'ha convertit en una feina compartida entre diversos participants, disminuint la càrrega individual que caracteritzava el triatló inicial. Aquesta nova versió s’ha allunyat, en certa manera, de l'esperit de superació personal que definia el triatló en les seves primeres edicions.

El canvi d'enfocament cap a la modalitat per relleus no és només una qüestió d’evolució de l'esport. Hi ha un element econòmic important que ha impulsat aquesta tendència. Les empreses i organitzacions que organitzen triatlons han trobat en la modalitat per relleus una font de beneficis considerable. Permetre que diversos participants comparteixin una prova no només fa que el nombre d’inscripcions sigui més alt, sinó que també obre la porta a una major exposició mediàtica i promocional, atès que més persones es veuen implicades en l'esdeveniment. A més, els patrocinadors veuen una major rendibilitat en aquest format, atès que hi ha més oportunitats per a publicitar-se a través dels diferents atletes i equips que participen. Afegir que aquest fet és totalment lícit i acceptable des del punt de vista de l'empresa que decideix apostar per aquest tipus de negoci. Res a dir...

Però aquesta estructura comercial de l'esport podria ser un reflex de la societat actual, que sovint anteposa els beneficis econòmics per sobre de la genuïna passió i esforç que caracteritza les competicions originals. L'aparició del triatló per relleus com una moda acceptable no és només una qüestió de comoditat per als participants, sinó una resposta clara a la creixent demanda de formats més accessibles per a tots. Però a quin preu es dilueix l'autèntic valor de la competició quan l'esforç individual es substitueix per una activitat més semblant a "una sortida entre amics"?.

Des del punt de vista moral, el triatló per relleus representa una erosió dels valors d’esforç, sacrifici i perseverança. Quan el triatló es transforma en una activitat col·lectiva, es perd la gran lliçó de la competició: l'enfrontament amb un mateix. L'autoconeixement i la superació personal són els pilars de qualsevol esport individual, i el triatló, en la seva forma original, ha estat una de les manifestacions més pures d'aquests valors. La popularització del relleu ens fa preguntar: quins missatges enviem als nous participants? Que l'esforç personal i el sacrifici poden ser substituïts per la comoditat de compartir una prova que, en el fons, ja no és un veritable repte per a cap dels seus components? 

Aquestes preguntes generaran debat i crítica. Ho tinc clar. Però és la meva manera de verbalitzar el que molta gent pensa però no s'atreveix a dir-ho. I no passa res quan ho manifestem de manera clara sense cap pretensió de que això canviï però sobretot, no confonguem els conceptes. No diguis que has fet un triatló quan només has fet una part. Ei, i enhorabona...però diem les coses pel seu nom.

Potser el moment ha arribat per reflexionar sobre quin triatló volem realment mantenir viu: el d'abans, o un triatló per relleus que serveix més per fer màrqueting que per celebrar la veritable resistència humana?

La rebel.lió a la taula

Anit, mentre esperàvem els plats a taula i servíem els primers decilitres de la beguda que havíem demanat amb la colla, i mentre el món s’enfonsava en crisis existencials de veritable importància, nosaltres, com a societat avançada que som -o ens pensem-, ens entreteníem en debats fonamentals com: Es pot beure aigua en una copa de vi?”. I la resposta, segons els guardians de l’etiqueta, és un rotund: "No, salvatge”. Però, realment, què passa si ho fas? Es fon l’univers? Et creixen banyes? O simplement et converteixes en aquell convidat que mira de reüll el sommelier mentre murmura "Aquest no té ni idea”?  

La veritat és que aquesta obsessió per les copes adequades és una mica ridícula. Sí, la copa de vi té una forma específica perquè el vi "respiri" (com si fos un ésser viu), i la copa d’aigua és més senzilla perquè, suposem, l’aigua no mereix tanta pompa. Però al final, tot és vidre i líquid. Si el vi et sap igual de bo en una copa de vi que en un got d'Ikea, el problema no és teu, sinó d’aquells que han convertit un simple recipient en un símbol d’estatus.  

I aquí ve el punt clau: tot plegat és un gran teatre. Beure vi en una copa de vi no el fa millor, però et fa sentir com si estiguessis en una pel·lícula francesa dels anys 60. És pura estètica, com posar-se corbata per anar a comprar pa o les millors sabates per anar a buscar rovellons a Fortanete. No hi ha cap llei física que ho impedeixi, només la por al judici social.  

Així que, senyores i senyors, us animo a rebel·lar-vos. Serviu-vos el vi en una tassa, l’aigua en un got de conyac i el cava en un got Duralex de color verd de tota la vida. La vida és massa curta per preocupar-se de les normes no escrites de l’aristocràcia dels vidres.  

I si algú us mira estranyat, recordeu-los que, almenys, vosaltres no esteu bevent vi en una copa de plàstic d’un xiringuito de platja. O sí. Qui sóc jo per jutjar-vos?  

A tot això, m'imagino a algú a les 8 del matí, fent el primer cafè i cigarret del dia a la terrassa de casa mentre llegeix això i assenteix amb el cap..."és que és veritat".

El silenci: un valor preuat (per a mi)

 

Hi ha qui es creu obligat a omplir cada segon de silenci amb paraules buides, com si el fet de no dir res els convertís en mala companyia. Són els mateixos que et pregunten pel temps a l’ascensor, com si portessin un termòmetre a la butxaca, o et fan un resum de la pluja de la setmana passada mentre espereu el cafè o si no, sempre acaben a un recurrent com està el xiquet/a?

No és timidesa, és que no veig el sentit de fingir interès per no quedar malament. Però sembla que hem pactat que és millor una banalitat compartida que un moment de quietud. I així anem, fent teatre amb desconeguts, dient-nos coses que ningú recordarà cinc minuts després -si arribem-.

Els experts en xerrameca fàcil són vistos com a diplomàtics naturals, quan en realitat només dominen l’art de no dir res amb moltes paraules. I nosaltres, els que no sabem improvisar sobre el trànsit, Rodalies, el temps de Setmana Santa o l’última notícia de Trump, acabem sent els estranys, els que no sabem “estar en societat”.

Potser hauríem de preguntar-nos per què el silenci ens fa tanta por. O potser, senzillament, deixar de fingir que ens agrada parlar del que no ens interessa. Però això ja seria gaire honest, i sembla que encara no estem preparats.

El més greu no és ni tan sols la falsedat d’aquestes interaccions, sinó la pressió social que les imposa. T’acaben ensenyant que callar és de maleducat, i que si no et sumes a aquest intercanvi de banalitats, ets tu qui trenques les normes no escrites de la convivència. Tinc clar que el component cultural és determinant quan mirem a països asiàtics com per exemple el Japó, on el silenci és venerat, respectat i mostra d'un bon comportament en societat.  I això, a Occident, un món que presumeix de valorar l’autenticitat, resulta especialment contradictori.

Fins i tot hi ha qui argumenta que aquestes converses són el lubricant social que evita friccions. Però quan analitzem què diem i per què ho diem, descobrim que no connectem amb l’altre: només executem un protocol per evitar l’angoixa del buit. Serà que en el fons temem més el que podria emergir del silenci que no pas la buidor de les nostres pròpies frases fetes?

Potser el veritable repte no és aprendre a parlar, sinó aprendre a estar en silenci sense que això ens sembli un fracàs. Però això exigiria una societat més còmoda amb la seva pròpia intimitat, i ara per ara sembla massa demanar. 🙏🙊

Europa no pot fallar de nou

 

Des de finals de 2024, Sèrbia ha experimentat una onada de protestes sense precedents en defensa de la democràcia i contra la corrupció, superant fins i tot les mobilitzacions que van enderrocar Slobodan Milošević. Aquest fenomen, sorgit des de les universitats, reflecteix la fortalesa de la societat civil sèrbia en un context global de creixent autoritarisme. No obstant això, també posa en qüestió la política de la Unió Europea (UE) envers els Balcans, especialment davant l’auge del nacionalisme ètnic i els règims autocràtics a la regió.

Els Balcans enfronten dues amenaces internes principals: el rebrot del nacionalisme exclusivista i la consolidació de governs autoritaris. Aquests fenòmens són en part una conseqüència de l’estancament del procés d’integració europea després de 2014, que ha afeblit les aspiracions multiculturals. Sèrbia, per exemple, ha adoptat mesures repressives contra actors democràtics, alhora que promou projectes expansionistes com el "Món Serbi", que busca unir les comunitats sèrbies de Bòsnia, Kosovo i Montenegro sota una esfera d’influència de Belgrad.

Aquesta dinàmica qüestiona l’ordre post-Dayton (1995), basat en estats multiètnics i equilibris regionals. Mentre Kosovo i Bòsnia defensen el statu quo amb un nacionalisme defensiu, Sèrbia impulsa un revisionisme que amenaça la fragmentació de Bòsnia i la desestabilització regional. La UE s’enfronta al dilema de com intervenir sense alimentar narratives nacionalistes. La solució rau en vincular l’ampliació europea a reformes democràtiques substantives, amb un diàleg polític més enllà dels compromisos formals dels governs.

La retirada dels EUA de la promoció democràtica a la regió augmenta la pressió sobre Europa per actuar. Es requereix un enfocament estratègic que prioritzi la societat civil i institucions com assemblees ciutadanes, evitant així una escalada conflictiva. En un context de creixent aïllament, la UE ha de reforçar el seu lideratge per assegurar l’estabilitat balcànica abans que els autoritarismes i els nacionalismes la desfacin.

La passivitat de la Unió Europea durant les guerres dels Balcans als anys noranta va deixar una empremta traumàtica a la regió. La incapacitat d’actuar a temps va permetre l’escalada de violència ètnica, neteges ètniques i crims de guerra, mostrant els límits d’una política exterior europea fragmentada i indecisa.

Si Brussel·les no assumeix un paper més ferm en el suport a la societat civil i en la condició democràtica com a eix central de l’ampliació, la regió podria tornar a caure en la inestabilitat. La història no s’ha de repetir: la UE no pot permetre’s un nou fracàs per por a la "ingerència" o per prioritzar interessos geopolítics a curt termini. Els Balcans mereixen més que promeses buides; necessiten una Europa que actuï amb determinació abans que tornin a esclatar els conflictes. La democràcia i la pau a la regió depenen, en gran part, de si Brussel·les està disposada a aprendre, finalment, de les seves omissions del passat.