divendres, 13 de novembre del 2026

El que no ens van explicar....del Nadal

 

Ja n'hi ha prou de mentides. Després d'anys d'investigació rigorosa (llegint tuits, veient documentals del National Geographic a mitges i preguntant als jubilats amb experiència mentre miren les obres de la nova caserna de la Guàrdia Civil), he decidit explicar la veritable història del Nadal, que és exactament la contrària del que ens han comptat. Prepareu-vos, perquè el mite s'ensorra.

Comencem pel principi: Maria i Josep no anaven a Betlem a empadronar-se. Anaven a la platja. Feia un estiu que et mories per aquelles contrades, i l'emperador August havia decretat un tancament perimetral tan mal explicat per les xarxes socials, que tothom va acabar on no tocava. Maria, que estava a punt de donar a llum, va agafar un ruc perquè el seu marit, que venia de casa bona, va insistir que "els autobusos de línia són per a gent sense ànima".

I aquí ve la primera gran descoberta: no hi havia cap posada plena. Hi havia un hotel de cinc estrelles a peu de carretera amb llums de neó i amb overbooking, i el recepcionista, per no perdre la feina que feia dos mesos havia estrenat, va dir que no hi havia lloc. Van acabar en una quadra perquè Josep es va equivocar de porta i li va fer tanta vergonya (orgull matxirulo) tornar a preguntar que va dir "aquí estarem de luxe". De luxe. Amb palla.


I sobre el pessebre: el nen no va néixer on ens van dir. Va néixer en una hamaca que uns pagesos havien penjat entre dos bigues de fusta. El bou i la mula no eren animals de pessebre; eren animals de companyia d'una família que passava per allà de casualitat i que els van va deixar allí perquè no trobaven un restaurant com cal que fos "pet friendly". I l'estrella? No era una estrella. Era un dron de repartiment d'una empresa que comença per A i acaba per N (i no és familia de Carlos Mazón) que es va quedar sense bateria sobre el sostre i va fer un llum molt bonic durant tres nits. Els veïns van dir que era un miracle; el repartidor, que li descomptarien del sou. Antítesi total.

Els Reis d'Orient, per cert, no eren tres. Eren quatre, però un es va quedar a casa perquè tenia un sopar familiar (amb cunyat inclòs) i no li va semblar ètic cancel·lar-lo. I no portaven or, encens i mirra: portaven un val de descompte per una rentadora, un joc de tovalloles i una cafetera de càpsules (what else?). Van arribar tard perquè es van perdre buscant una benzinera oberta en festiu, i un d'ells va proposar trucar al RACC, però l'altre va dir que "millor no, que ens ho cobraran i no portem efectiu".

I l'àngel que va anunciar la bona nova als pastors? No era un àngel. Era un veí amb un megàfon que volia organitzar una reunió de comunitat per protestar per la pujada de l'IBI. Els pastors van fer cas com si fos la seva dona per no discutir, que ja se sap que amb els veïns millor no portar la contrària (ni amb la dona).

Finalment, el més gran de tots els enganys: el Nadal no se celebra el 25 de desembre. Se celebra el 27 de gener, però com que ningú se'n recordava, ho van deixar així per no fer el ridícul. I el nen, per cert, va plorar tota la nit perquè l'hamaca no tenia coixí (va néixer reclamant comoditats, semblava un funcionari). Així que ja ho sabeu: si aquest any algú us parla d'establies, estrelles i tres reis, digueu-li que la història real és molt més divertida i canalla i t'estalvies d'anar a la missa del gall el 24 a la nit.



divendres, 6 de novembre del 2026

La tortura de la cita prèvia


He decidit que aquesta vegada parlarem d'una cosa que tothom viu cada dia però que ningú no s'atura a pensar seriosament: la cita prèvia.

No em refereixo a la reserva d'un restaurant, sinó a quan vols treure't un document d'identitat, visitar un metge al teu hospital de referència o anar a l'ajuntament i et diuen "demana cita prèvia per internet". Sona molt civilitzat, veritat? Estalvia cues, tot digitalitzat, eficient. Però segons la meva opinió, el sistema de cita prèvia és una cosa que la humanitat ha inventat específicament per precisament, trobar a faltar les cues.

Comencem per la lògica. Abans, quan feies cua, almenys sabies quants hi havia davant teu, sabies que el temps passava, i acabaves barallat amb aquell que no demanava tanda i dissimuladament es volia colar. I ara? Demanes cita per internet, el sistema et dona una hora, hi arribes puntual i descobreixes que tothom té la mateixa hora. Deu persones han demanat cita a les dotze, i a la consulta del metge, en aquest cas, només hi ha una simpàtica  infermera 
amb paciència infinita que fa el que pot per fer encabir totes les cites en la mateixa hora. Pobra, empatitzo amb ella. Estàs assegut en aquella cadira barata de plàstic, mirant com el número de la pantalla salta, com si esperessis el sorteig de la loteria. Us heu fixat mai les vegades que la gent mira el seu número que té guardat a la butxaca cada vegada que surt un número per la pantalla? S'anomena, falta de retenció. 


I encara hi ha una cosa més per perdre la paciència: la cita prèvia s'ha convertit en una feina a temps parcial. Vols demanar cita per dimecres al matí, el sistema diu que està ple. Vols divendres a la tarda, el sistema diu "aquesta franja no s'obre". Mires els tres mesos vinents, i tots els horaris són grisos. Llavors truques per telèfon, i a l'altra banda et diuen "demani cita per internet". És un cercle perfecte, com un gos que es mossega la cua, i tu ets la cua. Aquí sempre tenen protagonisme els "això abans no passava". I per una vegada tenen raó.

I què és el més irònic? Que els que finalment senten el seu número entrar al despatx en surten cinc minuts després amb un paper a la mà que diu: "Demaneu cita prèvia per internet per a la propera visita." Has passat tres setmanes demanant aquesta cita, cinquanta minuts esperant, cinc d'atenció i a canvi reps el dret a demanar cita per a la propera vegada. Això no és eficiència administrativa, això és humor burocràtic a l'estil de les nines russes Matrioixca, cada capa que obres en té una altra a dins, i no arribes mai al fons.

Així que la propera vegada que estiguis assegut en aquella sala d'espera amb l'aire condicionat a tot drap, la televisió sense so amb anuncis de "com rentar-te bé les mans" i algú al costat que no pari de mirar pel mòbil vídeos absurds de com rentar les taques de la roba amb una tècnica nova, recorda: no estàs perdent el temps. Estàs participant en un experiment col·lectiu de conducta, provant quant de temps pot aguantar una societat sense rebel.lar-se (sense tenir que cremar contenidors ni assaltar comerços). Si coincideix que llegeixes aquest article mentre ets a la sala d'espera... si, tu, tu mateix, tanca els ulls i prepara el millor dels teus somriures, que la infermera de la consulta està a punt de fer-ho també.

Visca la cita prèvia. La propera vegada, vine d'hora.

El que no ens van explicar....del Nadal

  Ja n'hi ha prou de mentides. Després d'anys d'investigació rigorosa (llegint tuits, veient documentals del National Geographic...