Fum, fum, fum...

 

Les festes de Nadal, meravellós moment de l’any en què tothom es veu obligat a ser feliç, com si fos una assignatura obligatòria de primer curs i que ningú es vol perdre. Ningú? Els carrers plens de llums tan brillants que podries bronzejar-te caminant pel centre, mentre els altaveus escampen nadales que sonen com si algú hagués decidit torturar-nos aquestes setmanes però amb estil nadalenc. És fantàstic: un veritable parc temàtic del consum. Dies de Love Actually, Polar exprés, Radetzky, Mariah Carey i Last Christmas de Wham.

L'experiència espiritual la podríem qualificar per les excessives compres en regals. Res com passar quaranta minuts fent cua per acabar comprant un objecte que ni la mateixa botiga sap per a què serveix. Però tu el compres igualment, perquè “semblava mono” i perquè el Nadal és, essencialment, un esport de risc sense llicència federativa. La bossa plena, la targeta tremolant i el dubte etern: “Això li agradarà, o ho vendrà directament a Wallapop?” (No más apuestas, no va más)

La taula de Nadal és un altre fenomen digne d’estudi científic que algun estudiant podria aprofitar el tema per fer el seu TDR o TFG però amb insuficient pressupost moral per obrir línies d'investigació. Comença sent una reunió familiar i acaba convertint-se en un bufet lliure de categoria internacional on repetir plat està perdonat. Hi ha més menjar per metre quadrat que habitants en algunes ciutats. Els canelons, les gambes (aquelles que la UE ha deixat pescar), el pernil, el formatge, els torrons (a preu de panellet)… i aquella safata misteriosa que sempre porta algú i que ningú toca, probablement perquè fa por o vergonya per preguntar "què és?". Les converses familiars, per descomptat, aporten la banda sonora perfecta: opinions, debats, i aquell que apareix només per explicar acudits de dubtosa moralitat per aquestes festes i que ningú ha demanat, però que al final tothom riu i els accepta (i acabarà explicant-los els dies següents).

Arriba després Cap d’Any, la traca final. Vestits i alicatats com si fóssim protagonistes d’un anunci de perfum (Made in Paris) però al cap de tres hores ja tenim la corbata al cap com John Rambo al bell mig de la frontera entre Tailàndia i Myanmar lluitant contra el comunisme i el maquillatge en fase d’extinció i demanant a crits un retoc urgent aprofitant una visita llampec per felicitar l'any nou a l'oncle Roca. Brindem amb entusiasme i fem propòsits tan realistes com de difícils de complir com “aniré al gimnàs cada dia” o “aquest any estalviaré” o "prometo anar al dentista tant sí com no". 

Un resum d'aquestes festes és l'espectacle gloriós de caos organitzat, excessos gastronòmics i tradicions que ningú s’atreveix a qüestionar si no vol adquirir accés directe a l'infern. Una època en què fem veure que tot és perfecte mentre intentem sobreviure entre polvorons, cues i familiars benintencionats. Però, què carai: si hi ha torrons i cava, tot es perdona. Tot. Incloent l'imperdonable.