Difícil equilibri

 

Venim de temps difícils i anem cap a temps incerts. La por s'instaura dins el nostre cos dia si i dia també. Seguim, en termes generals, a fer poc cas del que ens diuen tot i que el moment requereix de màxima i escrupulosa responsabilitat per part de tothom. 

Tinc aquella estranya sensació i compartida de manera comuna per molta gent, que fem més cas quan ens prohibeixen que quan ens recomanen. Som més solidaris amb la resta de la societat quan les normes i regles establertes són clares i precises -que no vol dir que estessim d'acord- i curiosament aquesta mateixa solidaritat es dilueix poc a poc quan ens "recomanen" unes maneres de fer i actuar. I per què?

Una societat diversa i individual amb la qual convivim no entén o n'entén ben poc de responsabilitat individual. Bé, n'entén quan parla o mira de cara a la galeria, aquella que toca quan toca, aquella que queda bé dir-ho, aquella que sempre utilitza la primera persona dels  pronoms personals sempre per davant i estranyament poques vegades la primera persona del plural. 

No val a dir que tots ho estem fent bé. Tenim dret a opinar, tenim dret a moltes coses. Però tenim el deure de fer-ho algo millor. I si ja creiem que ho estem fent bé, una mica d'esforç individual encara ho podria millorar. No ens hem d'emmirallar en altres, perquè avui ells i nosaltres demà. Hem d'originar un corrent responsable individual en favor de tots, hem d'actuar localment per afavorir al global, hem de fer-ho millor.

Per tant, encara som a temps possiblement que fem cas a les recomanacions i evitem les imposicions i prohibicions. Perquè no ens enganyem. A ningú li agrada que li prohibeixin i encara menys drets bàsics i fonamentals. Però si no fem cas a les recomanacions, trencarem l'equilibri i llavors ja farem tard.

Ho sé, sembla pura demagògia, però no ho és. És sentit comú. És per tu, per nosaltres, pels teus, per mi, pels meus...per tothom.

Quin turisme volem aquí baix?

 

Terres de l'Ebre ho ha petat aquest estiu. Així, ras i curt.  Anar al Delta per la gent de més enllà del coll de Balaguer (Hospitalet de l'Infant) era una escapada de 3 o 4 dies que es feia per Setmana Santa. Prop, tranquil i relativament econòmic. Però aquest estiu, i davant les necessitats de mobilitat vacacional, molta més gent ha vingut a les Terres de l'Ebre. Fins aquí, res a dir, tot i que en un altre moment podem parlar dels efectes col.laterals que ha comportat la massificació de gent segons en quines zones.

Ahir mateix parlant amb un molt bon amic, vam arribar els dos a la mateixa conclusió que ara ja era moment de posar a sobre la taula quin tipus de turisme volem i que el component determinant per encertar i decidir què i com ho volem havia de ser el mateix territori. Aquest discurs ja ha estat debatut en temps pretèrits, però a vegades he tingut la sensació que sí, se n'ha parlat sempre, però a la fi poques actuacions clares i evidents s'han fet. A vegades l'autocrítica des de dins del mateix territori és necessari i d'obligat compliment.

El gran valor afegit de les Terres de l'Ebre no té cap discussió. El seu valor natural i paisatgístic prima per davant de qualsevol altre, i tot al voltant sempre d'un eix vertebrador com és el riu Ebre. Però també altres zones no vinculades al riu també exploten el seu valor natural i se n'han fet ressò també d'aquest turisme que busca això mateix: natura en estat pur.

Terres de l'Ebre no pot presumir d'una quantitat decent de places hoteleres. Sempre ha estat en dèficit. Si més no, cal recordar els problemes que han tingut a vegades segons quines organitzacions per poder encabir un volum de persones extraordinari i han hagut de tirar de mà d'hotels de la zona de Penyíscola o de Salou.

Però el debat és clar. Quin tipus de turisme volem? Salou, Blanes, LLoret...etc, per posar alguns exemples ja van apostar per quin tipus de turisme van voler en el seu temps. Que ens agradi o no, ja seria una altra cosa. Aquí baix, el turisme rural encaixa molt millor amb això que parlava, amb el medi natural. No m'imagino, tot i que em costaria, veure grans hotels de 3 i 4 estrelles, amb façanes multicolor de les tovalloles penjades a les balconades com tampoc riuades de joves aprofitant ofertes last minute on l'objectiu únic i principal seria això mateix, gaudir com ho fèiem i fan els joves.

Per tant, les administracions locals han de tenir ara més que mai un paper decisiu en motivar, promoure i fer realitat el tipus d'allotjament que vol i necessita les Terres de l'Ebre. Dotar-les de recursos per poder guiar a aquells petits empresaris amb necessitats i acompanyar-los amb els seus projectes.

Des de les cales de l'Ametlla de Mar, fins el riu Sènia, des de Flix fins la illa de Buda, el més difícil ja ho tenim, el més preat ho disposem. Afegim valor al territori, dotem-lo d'eines i infraestructures i fem que el fet de baixar al Delta quedi imprès en la retina i record dels seus visitants. Tots hi guanyem. 

Ce n'est pas grave

 

Si aquests dies sentiu de fons a la televisió del vostre veí, una xerrameca a vegades ensopida i més animada a mesura que avança la tarda i que us recorda magnífiques tardes de juliol, amb  música ideal de fons per fer la migdiada i despertar ben just quan al guanyador ja li estan donant el ram de flors dalt del podi, no us penseu que sou de nou al juliol, no, som a setembre.

La gran cursa de ciclisme per etapes del calendari mundial (no és la meva favorita però sí la més gran) també ha hagut d'adaptar-se a l'era covid, i ha canviat el calorós juliol per un setembre on la calor es porta millor i els dies ja comencen a escurçar minuts dia a dia.

Sembla que no pugui ser, però com tot el que ens envolta enguany, tot és diferent, tot ens sembla estrany, com fora de lloc, però gràcies que hi és. Altres proves no han tingut aquesta sort i han hagut de suspendre la seva edició d'enguany.

A hores d'ara es porten disputades només 4 etapes i és molt precipitat encara poder fer un pronòstic acurat. Tot i que tots tenim els nostres favorits, cada any ens sorprèn algun que altre outsider que ens anima la tarda i que trenca a vegades fermes disciplines dels equips o ritmes de segons quins participants que fan que a meitat de la cursa, ja quasi estigui tot dat i beneït.

No apuntaré els meus favorits per enguany, que els tinc. Es parla que serà una edició oberta, ja veurem. Aquest any els ciclistes també han hagut de fer panys i mànigues per entrenar i adaptar-se com tothom a una situació ben estranya per tothom. En més o menys mesura han pogut entrenar, però el que serà determinant serà la manca de ritme de competició. La falta de competicions serà determinant i qui millor s'adapti o hagi fet la posada a punt final tindrà més possibilitats reals d'estar dalt de tot, del podi de París.

La pandèmia no entén ni d'esports, ni de persones, ni de res...arrasa amb tot. Però per a la vida espartana dels ciclistes, aquest fet serà una prova més de la seva capacitat d'adaptació i que un cop més, n'estic segur del tot, se'n sortiran.

Acabarà el Tour, i vindrà després el Giro, i finalment la Vuelta. Totes tres es disputaran en calendaris estranys, en un clima diferent, en unes mesures diferents, en un ambient desconegut...però per les mateixes carreteres, i cada guanyador rebrà el respecte, elogis i aplaudiments com sempre, i ens emocionaran etapes mítiques amb la diferència que els espectadors que empenyeran amb els seus ànims als ciclistes a peu de carretera aniran la majoria amb la mascareta....però per la resta, tot i això, tot i que ens és tot ben estrany.....ce n'est pas grave.

No us entenc

Qui escriu això, fa uns anys era un fanàtic, hooligan, malalt fins i tot, de tot allò que comportava apuntar-se a una cursa. El deliri que entrenar, cuidar-se i arribar al dia de la prova en les millors condicions possibles - tot i que era força mediocre - feia que condicionés altres aspectes i esferes que envolta a la persona en el seu dia: feina, horaris, família, socialització...etc.

Ara que ja tot això és història, em permet veure aquests aspectes amb una altra perspectiva. És ben cert que amb els anys les coses les veiem diferents, les reflexionem més i ens tornem més pragmàtics i enraonem situacions que abans tiràvem pel dret. Ara sí, les veig diferents, evidentment, però tampoc renego de tot allò que vaig gaudir. Possiblement, si pogués anar endarrere, ho tornaria a fer.

Però ara mateix, la situació sanitària és evident que no permet gaire més. Fins i tot, crec que s'està sobrepassant en alguns moments la línia de seguretat que demana una pandèmia com la que "encara" estem vivint. Les cancel.lacions de proves és un fet que no permet discussions. Bé, sí que ho permet, però sempre que estiguin ben justificades pels que no hi estan d'acord. I ara mateix, és difícil o quasi impossible poder justificar-ho de manera 100 % efectiva.

A aquells que es queixen i no veuen, o no volen veure, o no entenen, o no volen entendre, que la cancel.lació de la majoria o totes de le proves esportives programades és un fet anunciat i que donada la realitat ara mateix és el millor que es pot fer, de veritat......no us entenc.

Si s'ha aconseguit cancel.lar uns Jocs Olímpics, per què no es poden cancel.lar qualsevol mena de prova o competició esportiva?

La que em caurà a partir d'ara, ho veig vindre. Però si veniu, porteu raons ben justificades per portar-me la contrària. M'agrada -encara- competir.

Mals temps per als optimistes

 19 d'Abril. Sí, aquest va ser el darrer cop que vaig intentar lligar quatre frases ben dites o almenys ben sonants per aquí. Tot aquest temps he intentat defugir del tema principal que ens afecta des de fa mesos i pel que sembla, el que encara ens queda. Però ho reconec, m'ha costat trobar algun tema interessant de què parlar-ne. Falta de lucidez que dirien a la Meseta, o crisi de creativitat, o simplement, que no em venia de gust parlar de res. Que és un dret molt lícit, només faltaria.

No parlaré del que tots sabem, perquè a part de la constant preocupació sanitària, econòmica i social que comporta, no en treuré res repetir fins la sacietat un tema que és comú i global a tots la societat.

Ara mateix, l'esfera humana que habita aquesta Terra ha quedat dividida en múltiples perfils: optimistes, escèptics, negacionistes, negativistes, pessimistes, alarmistes i d'altres espècies per catalogar. No és conya, hi ha motius i justificacions suficients per encasellar-se en cada un d'aquests perfils abans esmentats. I com més premsa groga consumeixes, tens més punts per incloure´t de manera sorprenent en els del cantó més fosc, pessimista o com li vulgueu dir.

Tampoc seré jo qui dirà quin perfil seria el millor ara mateix. Cadascú segons el seu propi criteri i sobretot, caràcter, quedarà immers en els pessimistes, per exemple, i s'envoltarà de fauna semblant i escoltarà allò que realment l'interessa, i per suposat, no sabrà veure molt més enllà del que en aquell mateix moment estarà veient. El mateix podria dir per cada un dels altres perfils d'ànim.

Som així, que li farem. Una de les frases que més solc repetir durant aquests darrers mesos  que la raça humana no ha desaparegut com a espècie perquè hagi estat la més forta, sinó perquè ha estat la que millor ha sabut adaptar-se, la reafirmo dia a dia.....i vagi per endavant el meu petit esperit d'optimisme, tot i que són mals temps per ells ara mateix.

I després què?

I desprès de tot aquest sidral, què? Curiosament quan encara ens trobem immersos en plena pandèmia, tot i que la tendència és clarament a la baixa, cada dia encara està morint gent, massa gent encara....i l'estat d'alarma encara és vigent.

Però la gent ja pensa en el futur, en el seu futur, en el futur en general....faltaria més, té tot el seu dret, i és tan lícit com qualsevol altra aspiració personal en la vida de cadascú. I aquesta és la gran qüestió. Com seran les nostres vides un cop això quedi gravat en la nostra memòria com una època nefasta per alguns, estranya per altres i neguitosa per la majoria. La resposta és des de complexa fins incerta degut sobretot a la excepcionalitat de la situació.

Temps de sacrificis, entrebancs i sobretot...esperança, molta esperança. La crisi econòmica i sobretot social serà important, ja ens han avisat per totes bandes. Almenys, no ens agafarà desprevinguts. Parlant aquests dies amb un bon amic, vam arribar a una conclusió que no té cap validesa fonamentada en aspectes tècnics, només en la nostra visió amb una dosi possiblement exagerada de positivisme.

La clau serà amb el consum, els que puguin, i serà la manera en que comenci a rodar tot. Però clar, no serà tan fàcil tampoc. Molts negocis estaran sota mínims, molts ni aixecaran la persiana i altres aguantaran encara no saben com. Si la societat fa una bona lectura i l'administració hi dona el seu suport, podriem ser nosaltres mateixos els qui puguem salvar-nos a nosaltres mateixos. I sobretot, una visió molt local en el moment de fer les nostres compres, consumir cultura i fer turisme. Els grans viatges pensats, programats o desitjats es deixaran per una bona temporada al calaix, per quan la situació i sobretot la nostra consciència ens ho permeti.

Però acabo de escriure aquestes línies i a hores d'ara, molts afectats (no m'agrada gens el mot contagiat) estaran lluitant, i els seus familiars patint. Per ells, el seu futur ara mateix és demà.....més enllà no hi pensen. I sobretot, encara menys amb i després què?

Aprenent des del confiament

A dia d'avui, desè dia de confinament a casa. Amb aquest volum de dies ja acumulats, podem ser capaços de començar a valorar l'estranyesa d'aquesta inusual situació per la majoria de nosaltres. 

Quan tot això s'acabi, que dono per fet que tots estem d'acord que això s'acabarà, veurem sortir a la palestra uns excel.lents cuiners, millors músics, un cossos fit més en forma que mai, experts en xutar més de deu vegades un roll de paper higiènic, reviure mil i una imatges de nosaltres quan érem petits i sobretot, i això sí que se'ns hauria d'instaurar com assignatura obligatòria de per vida, portar les mans ben, netes millor que mai.

Si és que aquests dies, qui no vulgui a aprendre a fer noves receptes de cuina a través d'un cunyat, veí o el més famós dels cuiners mundials, o lluir aquest estiu uns abdominals adoquinats gràcies a cinquanta mil sessions en streaming de professionals, amateurs o de qui no tingui vergonya per posar-se a exercitar els seus músculs davant d'una càmera que vés a saber qui t'estarà mirant, és que o no està per casa -mal fet- o ha escollit viure el seu confinament fora de les xarxes socials, cosa que no seria mala opció tampoc.

La resta de challenges que han anat sorgint, i els que encara sorgiran, també omplen de temps moltes de les hores que estem per casa, amunt i avall, sense res per fer -mal fet- i que originen corrents virals que ràpida difusió, tant o més com aquest, permeteu-me l'adjectiu, maleït virus.

Una de les coses que més m'ha sobtat descobrir ha estat el silenci. Suposo que els que viviu en grans ciutats o nuclis de població més importants on visc jo, l'impacte encara ha de ser més gran. El silenci dalt d'un terrat a ple matí d'un dia entre setmana ha estat un gran i inesperat descobriment. I també com no, molta gent ha descobert aquesta part dels seus habitatges habituals. Descobert o redescobert després de molts anys.

Més coses. Aquesta retirada provisional de la vida pública també ha fet que molta gent hagi descobert -de fet, ja ho sabien però no ho utilitzaven mai- la possibilitat de poder fer parlar a través de vídeo amb aplicacions que a hores d'ara, ja tots coneixem. Tot i que encara el petit delay que hi ha entre emissor i receptor fa que moltes converses es vegin mig tallades o xafades per una de les parts. I ja no et dic quan en la conversa hi participen més de dos....sensació de camarot del germans Marx.

Sempre he pensat que al llarg de la història, les espècies que han sobreviscut han estat les que millor s'han adaptat i no les més fortes.

Una cosa que he pogut també observar és la importància que tenen tres arts que a l'escola sempre se las ha "mal" considerat de les "fluixetes", de les que són fàcils d'aprovar: música, dibuix o arts plàstiques i esport. Molta gent tocant un instrument, dibuixant o fent esport. Encara no he vist a ningú fent derivades de segon grau, polinomis o explicant la taula periòdica dels elements químics. A tenir en compte en un futur, per alguna cosa serà...

I no voldria dir-vos bon diumenge i fins la propera sense reconèixer la tasca del personal sanitari i d'aquelles persones essencials en la seva feina que no poden quedar-se a casa. A part de sortir a les vuit del vespre al balcó de casa a aplaudir-los, ajudem-los també sense sortir de casa si és possible. No val aplaudir-los i després anar a comprar pel matí una barreta de pa i per la tarde una garrafa d'aigua. És un avís per aquells que encara no han pres consciència que la cosa va de debò, que és molt seriosa. Malauradament, encara n'hi han, no sé si molts o pocs, però n'hi ha.

Aquesta pandèmia ens ha posat a tots al mateix nivell, ningú s'escapa del seu risc, estem tots dins el mateix sac. Per tant, preneu consciència si encara no l'heu presa.....

Camins nous

Seria un dissabte qualsevol de primavera, d'aquells que a primera hora del matí ja pots endevinar la caloreta que farà al migdia. Avui és un dia gran, molt gran. Tu, els teus, tots els teus i tota la resta heu estat tancats dins una gàbia imaginària durant molts dies, i avui, com ens vam prometre tots dies abans, és dia de celebracions.

Començaré per anar a abraçar a aquells que durant tant de temps no ho he pogut fer, amb un somriure d'orella a orella, i els típics -com estàs? -com ha anat? -et veig bé...etc, serà segurament les salutacions inicials més utilitzades. Com si  es tractés dún pare que ha tingut tot el curs al seu fill estudiant a l'estranger, i torna a casa un cop acabat el curs.

Podrem demanar anar a fer una cosa que és molt nostra, a fer lo vermut, a una terrassa, al solet, sense jaqueta ja segurament i sense adonar-nos que el glaçó de la beguda se'ns haurà desfet dins la beguda perquè estarem constantment saludant i saludant, i abraçant, i......fent lo vermut.

Depèn del que s'allargui podrem matar-ho fent un bon tiberi, ens l'hem guanyat tots ben plegats. I rematant ja el dia, perquè no, una bona passejada per aquells paratges on solia perdre alçada el sol i veies com s'enfosquia el dia. 

També podrem sortir al carrer, i el primer que ens vindrà de gust possiblement serà començar a córrer, i córrer, i córrer......fins que el cor se'ns pugi a la gola, i d'infinita alegria no ens permeti respirar. I que ens toqui el sol a les galtes....

El fet d'estar tant de temps dins d'aquesta gàbia ens haurà ensenyat segurament moltes coses. Quines? Segurament recuperarem aquella sensació volàtil de valorar les coses pel seu valor, i d'aprendre a prioritzar. I com no aprenem mai, ni tampoc posem moltes ganes que diguem, arribarà un dia de nou en que trobarem a faltar aquell ritme pausat que tenia el dia, el silenci dalt d'un terrat, i la imatge estranya de veure passar només un parell de cotxes per baix de casa durant tot el matí, o simplement tenir temps....per fer coses oblidades, per aprendre'n de noves, per comunicar-te amb els teus més sovint o per somniar amb camins nous.

Know how

Foto: EFE /Fernando Alvarado

I la cosa continua, tot i l'aparença de "tranquil.litat preocupada i controlada" que ens transmet l'administració competent. I ja portem setmanes, veient com països ara ja no tan llunyans comencen a aplicar mesures molt més dràstiques i afectacions a esdeveniments amb un volum d'assistència de persones ja considerable. Ahir mateix, ens assabentàvem de la suspensió de la marató de Barcelona 2.020. Bé de fet, no es suspén, es trasllada al mes d'octubre, amb la inevitable dicotomia de comentaris, uns a favor i altres en contra. 

Però com diu la dita, de tot s'aprén. I què podem aprendre en aquest cas? Què en podem treure de bo?

Personalment, he vist un petit canvi que em fa pensar que les coses mal fetes serveixen per rectificar i fer-les millor a la propera vegada. En els darrers anys, davant de situacions de crisi de caràcter diferent, hem vist compareixences de responsables públics en una sala de premsa plena fins a la bandera de periodistes famolencs de la declaració sortida de to, frase mediàtica o qualsevol comentari estrident sobre la valoració de la situació que han fet córrer rius de tinta i hores i hores de ràdio i TV: - "hilitos de plastelina" (M.Rajoy, novembre 2.002), "el responsable de este atentado ha sido ETA" (A.Acebes, atemptat Madrid 11/03/2004)...etc.

Ara la principal diferència i tots ho hem pogut comprovar és que els responsables polítics de torn fan un pas al costat quan han de valorar, parlar i aconsellar sobre aspectes tècnics. Aquests dies, una de les persones més vistes i escoltades, sens dubte, està sent Fernando Simón, el director del Centre d'Emergències Sanitàries de l'estat espanyol. Amb un aspecte peculiar i un savoir faire excel.lent, des del meu punt de vista, ha estat capaç de tenir tota la informació disponible per a l'opinió pública de manera actualitzada i amb un discurs rigorós, convincent i tranquil.litzador. I amb una paciència infinita capaç de respondre sobre un tema que ens ve a tots de nou, i que anem aprenent diàriament una mica més com molt bé ha declarat.

La responsabilitat política també té això. Saber apartar-se quan cal per donar pas a qui realment sap i domina el tema. D'aquesta manera s'encerta amb la informació i s'evita mals entesos i comentaris candidats a programes de TV on et recordaran la teva frase maleïda durant mesos i mesos fent-se viral per qualsevol racó mediàtic.

El know how és una habilitat humana, uns la tenen més desenvolupada que altres, però només així i a través d'ella, sempre podrem saber la veritat.

Errare humanum est

Foto: SOE ZEYA TUN / Reuters

Vint-i-tres dies avui mateix parlava en aquest mateix blog del virus de la por. En aquell moment li vaticinava, al coronavirus, una caducitat mediàtica pròpia i a l'alçada de les grans alarmes mediàtico-socials que ens han envaït al llarg dels anys, i encara molt més avui en dia on vivim en una societat extremadament ben o mal informada, ràpidament i durant les 24 hores. En aquest període de temps, fins i tot hem tingut temps de batejar-lo com covid-19, però ja han fet tard els estaments mundials que designen els noms perquè el nom de coronavirus ens el trobem fins a la sopa.

Aquella caducitat de la qual us parlava, malauradament, me l'hauré de menjar en patates. Ingenu de mi, que li farem. Un s'atreveix a parlar de coses que primer, no en té ni idea i segona, que no sap fer previsions amb dades a sobre la taula per poder fer-les de manera més o menys encertada. Ara mateix la cosa no afluixa, i com a taca d'oli es va estenent....

I fins i tot en l'ambient mediàtic diria que ha augmentat la seva presència en qualsevol mitjà, cosa que em provoca certa controvèrsia. Si a tota hora ens estant recalcant i recordant que no ens hem de preocupar, perquè qualsevol mitjà nacional o internacional està constantment bombardejant informació sobre la qüestió? No diuen les autoritats sanitàries que no ens preocupem, que només hem de prendre mesures higièniques habituals com qualsevol altra grip comuna? En el moment que aconsellen no viatjar, en la mesura que sigui possible, a qualsevol zona de risc, aquest consell sigui quin sigui el tarannà de la persona, ja de per sí, causa preocupació. I tant.

Amb la càrrega política brutal que hem tingut els darrers mesos, amb dies en què el dia de la marmota americana era molt present (per allò del bucle temporal que es repetia constantment), i que agraíem qualsevol notícia que fos fora de l'àmbit polític, s'ha agraït, hem agraït, un apunt de caire polític en qualsevol diari, ràdio o televisió i no de notícies de nous contagis. Com són les coses, com som els sàpiens. No aprenem. 

El virus de la por

Ja hi tornem a ser. La memòria és traïdora i ja no recordem anteriors episodis d'alarma histèric-col.lectiva a nivell mundial davant l'amenaça d'una nova malaltia que s'escampa mediàticament més ràpid que físicament.

Aquest cop, ja tenim la segona de les paraules significatives de l'any. Primer ha estat Glòria, i ara li toca al coronavirus. Tot i que les autoritats mundials de la salut, l'OMS, i altres governs ha intentat mantenir la calma de la població, les reaccions han estat diverses i en alguns casos força preocupant per la reacció que ha tingut la gent al compartir el mateix espai públic amb una persona d'origen xinès. Avui escoltava un cas a Itàlia, on sembla ser que al metro d'una ciutat italiana, una persona manifestava públicament al veure una persona xinesa dins el seu vagó que ara ja es posarien tots malalts. La resposta d'aquesta persona increpada d'origen xinès ha estat hàbil i ràpida sembla ser, contestant-li que les úniques vegades que havia vist la Xina havia estat al Google Maps.

I aquí els mitjans de comunicació tenen part de responsabilitat. L'alarmisme creat a través de molts mitjans ha estat a l'alçada de les notícies més sensacionalistes i no a l'alçada que mereix una professió que abans de donar la seva opinió, la seva prioritat és informar, donar dades (verídiques) i generar un debat a parts iguals. Malauradament, en episodis com l'actual, moltes línies editorials deixen molt que desitjar i al final generen confusió i són incapaços de vertebrar confiança entre l'opinió pública. 

Penso que no aniria gens malament redactar un nou codi ètic i llibre d'estil i com un llibre a la tauleta de nit, tenir-lo al costat de l'ordinador, tassa de cafè i fotos de la família a la taula de les redaccions, i de ves en quan, fer-li una repassada.

Però els que som usuaris d'aquests mitjans també ens correspon saber filtrar i agafar en pinces segons quines informacions i no ajudar a crear aquest alarmisme de barri, de carrer...però amb un abast molt més enllà del que ens imaginem. En una època de fake news, que vulguem o no ens ha tocat viure, ens pertoca a nosaltres, saber deduir, debatre o en els pitjors dels casos denunciar, tota aquella informació que en generi neguit i preocupació. No cal tampoc, abocar tota la responsabilitat en la press media, que la tenen, però en la seva manta, molts cops ens tapem tots.

I ara, d'aquí unes setmanes, quan l'alarma baixi de nivell i l'atenció mediàtica desaparegui quasi per complert, només recordarem aquest coronavirus en el resum anual de notícies que fan a final d'any, i des de la distància i amb una altra perspectiva podrem analitzar la gravetat o no dels fets. Ara mateix, la gravetat la generem nosaltres, som els que propaguem tots plegats, el virus. El virus de la por.

Fem tard

Barranc de Sant Pere, L'Ampolla

Intentar parlar de manera el més objectiva possible dels efectes ocasionats pel temporal Glòria que ha sacsejat tota la costa aquesta sertmana, ja de per sí no és fàcil per diversos motius.

La càrrega emocional que tenim molts dels que vivim a les Terres de l’Ebre, i sobretot, quan mencionem el delta de l’Ebre, pot fer que les manifestacions que origina un encara “a cop calent” pugui tergiversar realment la realitat i com no, crear certes controvèrsies.

L’impacte visual de segons quines imatges durant i després de l’episodi climatològic advers ha obert molts debats tant al territori com fora d’ell. De fet, tothom té el seu dret a opinar, faltaria més. I així ha de ser. I totes han de ser escoltades, i ja no dic, respectades.

La gent d’aquí, ja fa anys que reclama i denuncia a les administracions unes mancances que ja són conegudes per tothom, i que sembla ser que queden totes guardades al calaixos dels despatxos, que són novament reoberts en moments com els ocorreguts aquests tres dies.

Les diferents veus o solucions que hem anat escoltant, ben segur, que totes tenen la seva justificació i raó de ser. Des de les més tècniques fins les dels aqüicultors i arrossers que venen reclamant durant dècades i decàdes, mesures per combatre una regressió evident del litoral que envolta el delta.

També he escoltat veus de fora del territori que posen a sobre la taula un excés de victimisme de la gent de les Terres de l’Ebre. No diré que no, però com tot, podriem discrepar força sobre aquest aspecte amb justificacions ben fonamentades en un tracte de desgreuge que han patit aquestes terres desde fa molt temps. És ben cert, que moltes d’aquestes justificacions no tindrien res a veure amb el que ha passat, però ja se sap que al final un territori, com qualsevol altre, posa totes les mancances dins un mateix sac i les reclama totes I cadascuna amb la mateixa intensitat.

Avui mateix “m’he atrevit” a donar un tomb per veure in situ el què ha passat. I les imatges que heu vist per TV són un fidel reflexe real. La tele no enganya (aquest cop). Platges esborrades literalment del mapa, jornals i jornals (aquí és la unitat de mesura de superfície més utilitzada, on 4,5 jornals corresponen a 1 hectàrea) d’arrossars engolits per l’aigua de la mar. Els perjudicis d’aquesta aigua és la salinització dels camps que faran que en la propera collita, les produccions d’arròs seran inferiors a les normals. Muscleres destrossades i algunes amb evidents desperfectes que faran també disminuir la producció de l’ostra i musclo del delta. Des de la desembocadura del riu, al marge esquerre, es podia veure l’illa de Buda tota negada també d’aigua de mar. De la barra del Trabucador, ja a l’hemidelta dret, ja ni l’he vista….no es veia….no n’hi ha…..

-I ara què? Què hem de fer? Què faran?

Preguntes que es fa tothom, on els més escèptics no paren de dir que la setmana que ve, un cop ja no sortim a la TV, ja ningú se’n recordarà. I raó en tenen, si més no, només cal mirar l’historial del darrers anys. 

Sempre he dit que les Terres de l’Ebre ha fet pinya i territori a mesura que se les ha anat maltractant, I ha aprofitat sempre el seu moment. I una artèria principal i vertebradora com ha estat el riu Ebre ha fet que gent de l’Aldea, La Ràpita, Amposta, Tortosa, Xerta, Mora d’Ebre, Gandesa parlin amb l’article “lo” tots aixoplugats baix una mateixa bandera, causa i terra on han hagut d’acceptar amb ressignació tota mena de entrebancs que possiblement altres zones del país no han tingut la sort de patir.

Però també he de ser crític. He pogut llegir com molts afectats han mostrat les seves queixes com si d'una guerra entre territoris es tractés. Com si nosaltres més que ells, com dos adolescents barallant-se per veure "qui la té més llarga". Això no, cadascú es queixa del seu, que ja és prou, amb tot el dret que té. Voler ser més que els altres només fa que debilitar-te. Altres zones del país també han patit aquest ferotge temporal, menys, igual o més, no importa...l'han patit i punt.

De nosaltres, “natros”, depen primer que tot si volem seguir o no. I no conec a ningú que renegui ni es plegui de mans ara mateix. Però les administracions ara tenen una oportunitat d’or. Si volen, el moment mediàtic l’han de saber aprofitar. Tot i que, tinc i tenim la sensació de que ...ja fem tard.

Tarragona m'esborrona

                                                                         Foto: Enric Fontcuberta /EFE

Dimarts cap al vespre tornant de viatge cap a casa, rebia videos d'imatges esgarrifoses a través de les xarxes socials que em feia veure que alguna de grossa havia passat.

Només 48 hores després del fatídic accident a l'empresa IQOXE ubicada a La Canonja dins del complexe petroquímic que té el Camp de Tarragona, i havent vist desenes de vegades la magnitud de l'explosió que va arrasar part de les instal.lacions de l'empresa, penso que tot i lamentar la pèrdua de vides humanes, el desastre encara va ser poc. 

Compte, ja va ser prou el que va passar, faltaria més, però si algun cop us heu fixat cada cop que hi passeu per allí, una reacció en cadena i descontrolada hagués pogut ser una catàstrofe de conseqüències inimaginables ara mateix.

Sempre he pensat com de bé (o no) han sabut vendre als operadors turístics d'arreu d'Europa una zona lúdico-turística consolidada com és el triangle Salou-platja-Port Aventura tenint una bomba de rellotgeria al costat mateix. I quan dic al costat mateix, ho dic de la manera més literal possible.

Estariem tots d'acord que els milers de llocs de treball que origina aquest nucli industrial important són prou raons per pensar que benvinguda sigui aquest tipus d'indústria. Però ja fa temps que la població del seu voltant pateix les seves conseqüències, tan ambientals i de retruc, també de salut. 

El debat és al carrer, i ja sabem que quan ens toquen la butxaca, res a dir. Però augmentar les mesures de control i seguretat, tan a nivell de treball com ambiental hauria de ser la premisa prioritària des de fa anys. I pel que sembla, tot i que la causa de l'accident i els controls i estudis que fa l'administració (molts cops patrocinats pel lobby petroquímic) sempre fan crear dubtes a la seva població que mira amb recel les xemeneies fumejant les 24 hores allí on la seva familia es guanya dignament les garrofes.

No ens enganyem, la hipocresia ens guanya...i per golejada.