Vacances: conspiració sindical

 

Alberto Núñez Feijóo, líder del PP, ens ha regalat una altra de les seves perles d’aquelles que només poden sortir de la boca d’algú que viu en una realitat paral·lela: "Les vacances estan sobrevalorades". La declaració, feta amb aquell somriure de qui sap que no haurà de treballar un sol dia d’agost, volia ser una brometa lleugera, però revela una desconnexió abismal amb la vida de la majoria dels ciutadans. I aquí rau el problema fonamental: quan un home que es va fotografiar amb un narcotraficant en un iot de luxe parla de vacances, la seva opinió val tant com un bitllet de Monopoly.  

Mentre Feijóo reflexiona sobre el suposat excés d’importància que donem al descans, milions de persones a Espanya es pregunten com aconseguiran pagar el lloguer d’agost amb un sou mínim que ell mateix va qualificar d’indiscriminat. Per a ell, les vacances són una opció, un plaer més en una vida plena de privilegis; per a la majoria, són un dret laboral que s’esfuma entre hores extres no pagades, contractes pèssims i la impossibilitat d’aturar-se ni un sol dia per por de no arribar a final de mes. La ironia és tan grossa que fa mal: és com si un peix ens expliqués que l’aigua està sobrevalorada.  

El discurs de Feijóo és la punta de l’iceberg d’una hipocresia ben arrelada en certa classe política. Parlen de sacrifici i esforç des dels seus despatxos amb aire condicionat, dels seus viatges oficials amb dietes inflades i dels seus estius en ressorts exclusius. Però quan algú com Rufián els recorda les seves contradiccions –com aquelles vacances amb narcos–, es fan els desentesos. 

I aquí ve la meva opinió personal, perquè no plegaré sense dir-ho: el descans no és un luxe, és una necessitat bàsica. Hi ha gent que aquest estiu no podrà aturar-se ni un sol dia. Treballadors de la construcció que suaran a 40 graus a l'ombra, cambreres que aguantaran turistes borratxos per un sou de misèria, infermeres que faran torns interminables en hospitals col·lapsats. Per a ells, les vacances no són un caprici, són una qüestió de salut mental, de poder passar temps amb els seus fills, de no cremar-se fins a l’esgotament. Si algú ho dubta, que provi de treballar 12 hores diàries sense cap mena de reconeixement i després em parli de sobrevalorar el descans.  

En fi, senyor Feijóo, si de veritat vol fer un comentari útil sobre les vacances, potser hauria de començar per preguntar-se per què tanta gent no se les pot permetre. Fins llavors, la propera vegada, limiti’s a un bon estiu a tots i estigui callat (no per estar-ho estarà més guapo). Perquè, francament, després de les seves vacances amb Marcial Dorado, el que està realment sobrevalorat és el seu criteri i infravalorat el seu menyspreu.

Que duro es este deporte, Pedro

 

 

 

 

 

Abans de l’inici de l’etapa 21 del Tour de França edició del 2025, els puristes del ciclisme arrufaven el nas davant la modificació del tradicional esprint als Champs-Élysées. La inclusió de tres pujades a Montmartre semblava una provocació als velocistes, però el resultat va ser un espectacle inoblidable que va reconciliar els més puristes amb la  innovació. Els dubtes es van esvair quan Wout van Aert (Visma-Lease a Bike) va llançar un atac al darrer pas per Montmartre, deixant enrere fins i tot a un Pogacar que, malgrat portar el mallot groc assegurat, va intentar respondre amb un esforç èpic. La imatge del belga creuant la meta en solitari, després d’una etapa de 132 km plena de moviments tàctics, va ser la culminació d’una jornada que va demostrar que el Tour pot renovar-se sense perdre l’essència. La premsa internacional va destacar com aquesta etapa "va trencar el guió previsible" dels esprints massius, convertint París en un terreny de joc estratègic.  

Els 700 metres de pujada van ser suficients per filtrar el pilot, però no tant per excloure els esprinters més purs. El factor meteorològic va afegir un toc de caos que va recompensar la valentia. Van Aert va aprofitar el terreny mullat per atacar en el moment exacte, un detall que els analistes van considerar "una masterclass de lectura de carrera". A diferència d’altres anys, el grup dels favorits va arribar fragmentat, amb atacs de Mohoric, Jorgenson i fins i tot el mateix Pogacar, que va regalar un espectacle inesperat en una etapa que sol ser protocol.lària on ja ho tenia guanyat (des de feia dies) i que posava en risc una temuda caiguda l'últim dia.

Malgrat les crítiques inicials, l’etapa va ser un encert. Va combinar el glamour de París amb la intensitat d’una clàssica moderna, i va demostrar que el Tour pot innovar sense trair els puristes. Fins i tot els escèptics van reconèixer que la inclusió de Montmartre va afegir un darrer ingredient tàctic absent en les etapes finals d'edicions anteriors on els realitzadors de TV ens delectaven amb els monuments de la capital francesa i posàvem atenció només en l'últim quilòmetre de l'etapa. En definitiva, el Tour 2025 va tancar amb una etapa que serà recordada no només per la victòria de Van Aert, sinó per haver redefinit el que pot ser un final de Gran Volta. I això, en un esport tan vinculat al passat, no és poc. I atenció amb els italians ara. El Giro de les emboscades i etapes sorpresa pot prendre nota i apuntar-se a aquestes novetats. Els tifossi i la resta hi sortiran/em guanyant.

Ceguera selectiva i intencionada

Una habilitat social que alguns dominen a la perfecció com un morós evitant factures és  la subtil i refinada tècnica de "fer que no et veuen" . És fascinant com certes persones poden travessar-te amb la mirada com si fossis un fantasma, tot i que fa dos segons et van enxampar de reüll.  

Els experts en aquesta disciplina són els "saludadors selectius", aquells que et reconeixen perfectament però, de sobte, es transformen en exploradors intensament interessats en el seu mòbil, en un cartell publicitari o, en casos extrems, centrant-se en alguna cosa que els ha passat casualment per davant que ni punyetera idea saben què és. I tu, pobre mortal, quedes atrapat en un incòmode limbo entre "Hola?" i "Em pregunto si hauria d’actuar com si no m’hagués adonat que no s’ha adonat de mi".  

Els millors moments són als supermercats, on algú que et deu diners des de 2019 fa un esprint en sentit contrari com si acabés de veure una oferta de "fuig de coneguts amb un 70% de descompte". O els companys de feina que, quan els convé, et "no-veuen" amb una naturalitat digna del millor actor o actriu.

I no podem oblidar els "esquivadors professionals", aquells que canvien de vorera, frenen en sec o fins i tot simulen una trucada urgent només per evitar el terrorífic "Hola, què tal?". És com jugar a "qui és el més ràpid en fingir que l’altre no existeix", i ells sempre guanyen.  Sempre he pensat que un % de gent que camina pel carrer amb el mòbil a l'orella, fingeix que està parlant.

En fi, sembla que en l’era de la hiperconnectivitat, el veritable luxe no és estar localitzable, sinó poder fer com que els altres no ho siguin per a tu. Curiós que ens queixem de la manca de cobertura segons en quins llocs, i altres pagarien per estar-hi de manera puntual. I així, amb aquesta elegància passiu-agressiva, seguim construint una societat on el "no et vaig veure" és l’únic idioma que tothom parla fluidament.  I tant que em vas veure però no t'esperaves veurem allí veient la companyia que portaves, per exemple.

Conclusió: Si algú et diu "No et vaig veure!, recorda: no és un despistat (que n'hi han), és un esport olímpic. I ells, sens dubte, són candidats a medalla.

Pecadors per justos...o era al revés?

 

La població murciana de Torre Pacheco s’ha convertit en l’epicentre d’una onada de violència xenòfoba alimentada per l’extrema dreta espanyola. Els fets desencadenats després de l’agressió a un ancià per part de tres joves d’origen magrebí, han servit d’excusa per a una “cacera” organitzada contra immigrants nord-africans, amb pals, barres de ferro i crides com “moros fills de puta” o “viva Franco”. Aquesta resposta desproporcionada no és espontània: grups com Vox i xarxes  com “Deport Them Now” han instrumentalitzat el dolor per incitar a la violència, difonent buls i convocant “caceres” per tota la població.

El discurs ultradretà, que vincula immigració amb delinqüència, ignora que un terç dels 40.000 habitants de Torre Pacheco són immigrants que treballen en l’agricultura intensiva, motor econòmic de la regió. La criminalització col·lectiva, però, s’ha normalitzat gràcies a la retòrica de partits com Vox, que exigeix “deportacions immediates” i parla d’“invasió migratòria”. Fins i tot el líder regional d’aquesta formació, José Ángel Antelo, ha participat en concentracions incendiàries amb missatges com “no en quedaran ni un".

Aquesta violència no només viola els drets humans bàsics, com la llibertat, la seguretat o la no discriminació (articles 1-7 de la Declaració Universal dels Drets Humans) sinó que posa en perill la cohesió social. Els immigrants nord-africans, inclosos joves de segona generació amb nacionalitat espanyola, són víctimes d’un odi que els nega el dret a pertànyer a la societat que han ajudat a construir. S'ha arribat a denunciar com una “estratègia internacional de l’odi” similar al Ku Klux Klan.

Torre Pacheco reflecteix la tragèdia d’una Europa que oblida que la immigració no és una amenaça, sinó un fenomen històric que enriqueix les societats. La necessitat d’aquests treballadors és evident. Sense ells, sectors clau com l’agricultura s'enfonsarien, però més encara ho és el respecte als seus drets. La resposta no ha de ser la caça a l’immigrant, sinó polítiques d’integració que combatin l’exclusió i el racisme estructural. Quan es demonitza un col·lectiu sencer, no es garanteix la seguretat: s’enterra la democràtica. I això, més que un error, és una traïció als valors que diem defensar dins el nostre marc legislatiu vigent.

Aturar aquesta taca exigeix més que denuncies: requereix tallar el subministrament de l'odi. Com assenyalaven supervivents del nazisme, la barbàrie comença quan es deshumanitza el veí. Torrepacheco avui; demà, qualsevol altra ciutat. La pregunta no és qui serà el proper, sinó qui tindrà el valor de netejar abans que sigui tard... si no ho hem fet ja.

Esse o Esse

 

És exasperant comprovar com, any rere any, moltes persones ignoren deliberadament els avisos meteorològics i després actuen sorpreses quan la catàstrofe els arriba. Els serveis d'emergència s'esgoten en rescats evitables, els mitjans mostren imatges de vehicles arrossegats per rius per culpa de conductors temeraris, i les xarxes socials s'omplen de comentaris del tipus "ningú ho podia preveure", quan en realitat, s'havia avisat dies abans

Què passa? És ignorància, negació o una perillosa combinació d’egoisme i inconsciència? No hi ha excusa possible. Vivim en una època en què les alertes arriben als mòbils en qüestió de segons, però encara hi ha qui decideix anar d’excursió amb alerta per inundacions, qui surt a navegar amb vents de 100 km/h o qui menysté una onada de calor mortal com si fos un simple dia de sol. I el pitjor és que aquesta actitud no només posa en perill els imprudents, sinó també els bombers, metges i policies que han d'arriscar les seves vides per rescatar-los.

No es tracta de ser alarmistes, sinó de ser lògics. Sí, la lògica que molts cops ens ha diferenciat d'altres ésser vius i cada vegada ignorem més. Quina llàstima, quin desaprofitament tan evident. El canvi climàtic està intensificant els fenòmens meteorològics extrems, i encara hi ha qui es creu immunitzat contra les lleis de la física. Quan les autoritats demanen quedar-se a casa o evitar zones perilloses, no ho fan per molestar: ho fan per evitar morts. Perquè quan n'hi ha, som els primers a reclamar responsabilitats a qui sigui i noi recordar els avisos que es van fer amb antelació. Excepte el president Mazón que va mostrar la seva ceguesa gestora amb una Dana que tothom veia venir… menys ell, és clar. Les víctimes? Les de sempre.

El problema no és només que aquests imprudents es creguin per sobre de les advertències —cosa que, en el fons, és el seu dret, per molt absurda que sigui la decisió—, sinó que la seva temeritat acaba costant milions en operatius de rescat, recursos públics i, el pitjor de tot, vides alienes. La natura, efectivament, no perdona, però tampoc ho hauria de fer una societat que ja està fins als nassos de subsidiar la insensatesa. Si algú decideix ignorar tots els avisos i surt amb el seu 4x4 a “provar sort” enmig d’una inundació, que assumeixi els costos del seu salvament —i les conseqüències legals— en comptes de deixar-nos a la resta la factura econòmica i humana del seu egoisme.

Perquè sí, els ximples no només moren (cosa que, en certa manera, seria selecció natural en estat pur), sinó que, en la seva absurda carrera cap al desastre, arrosseguen policies, bombers i metges cap a situacions límits… mentre nosaltres mirem, esbufeguem, i tornem a repetir el mateix cicle cada any. I això, senyors i senyores, no és tragèdia: és vergonya col·lectiva per no posar-hi remei.

Benvingut Mussafa

La proposta d'expulsar milers d'immigrants no només revela una manca d'humanitat, sinó també una perillosa miopia econòmica. Aquesta mesura, a més de destruir projectes vitals de persones que han contribuït al nostre país, provocaria un terratrèmol social i financer de dimensions difícils d'imaginar i frenaria el creixement del PIB europeu que ha crescut des del 2019 gràcies a aquest col.lectiu.

Els immigrants no són simples xifres: són treballadors essencials que sostenen sectors estratègics. Sense la seva presència, ens enfrontaríem a una escassetat laboral crítica en àrees com l'agricultura o la cura de dependents. Si ho voleu comprovar, passeu per l'Aldea una tarda i visiteu la seva horta. Els empresaris agrícoles d'aquesta localitat es nodreixen d'immigrants i contribueixen de manera clara al creixement econòmic i no cal dir-ho, al benestar personal i social d'unes persones que han arribat fugint de tot allò que nosaltres, els d'aquí, no hem patit i segurament mai patirem. 

Això no només paralitzaria parts de l'economia, sinó que encariria el cost de vida per a tothom. Les pimes, especialment a zones rurals, veurien amenaçada la seva supervivència davant la manca de persones disposades a treballar al camp suportant la seva duresa.

El cost demogràfic seria igualment greu. Una població envellida i una natalitat en caiguda, necessita urgentment sang nova. Les deportacions accelerarien el declivi poblacional, posant en perill el futur del nostre estat del benestar. Les pensions, ja en risc, dependran cada vegada més d'una base contributiva més petita i més envellida.

Quin model de societat volem construir? Les deportacions massives representen un retorn a ideologies excloents que mai han portat a res bo. En canvi, polítiques d'acollida i integració no només són més justes, sinó que demostradament beneficien l'economia i la cohesió social. El veritable patriotisme no consisteix a tancar fronteres, sinó en construir un país on tothom pugui contribuir i prosperar. 

Cap nació pròspera s'ha fet així. Els països que han avançat ho han fet gràcies a l’intercanvi, la diversitat i la capacitat d’integrar. Els immigrants no són una càrrega, sinó persones que, com els nostres iaios quan van emigrar, només busquen una oportunitat. Expulsar-los és un acte de negació de la nostra pròpia història, i sobretot, una renúncia al futur.

Una societat actual hauria d'entendre que la força ve de la suma, no de la puresa. On el "nosaltres" no es defineix per sang ni papers, sinó per voluntat de construir junts. On el patriotisme no és odiar als diferents, sinó treballar perquè tothom pugui viure dignament. Aquest és el país que val la pena defensar: un que no té por de créixer, i que sap que la seva riquesa està en la seva gent, vingui d’on vingui.

Lo sud està cremat

 

El fum de Paüls ens emprenya una vegada més, i amb ell, l’amargor de saber que a ningú li importa. Soc d’aquesta terra, he caminat pels Ports, he vist com s’assecaven els nostres pous i com els pobles s’anaven buidant. Ara, mentre el foc arrasa i els nostres bombers lluiten com poden, la sensació és clara: tornem a estar sols.

Els titulars des de la capital parlen de "l'incendi del Baix Ebre", però no expliquen que aquí no hi ha mitjans ni recursos per combatre'l com cal. No expliquen que les carreteres són el que són i que molts pobles es queden sense comunicacions quan més les necessiten. I, sobretot, no expliquen que això no és casual. És el resultat d'anys d'abandonament, de promeses trencades i d'administracions que aterren en menys freqüència aquí baix que d'altres del país. Com si fóssim, de segona... o de tercera. I no, no ho som.

Jo ho he vist tota la vida: l'Ebre sempre és l'últim en tot. Quan es tracta d'inversions, qui tria no té en compte les oportunitats que tenim en l'àmbit territorial. I les poques que hi ha, costen anys i panys en aterrar. Quan es tracta d'infraestructures, ens conformem amb qualsevol cosa. Quan es tracta de drets bàsics, com ara una sanitat digna o un transport decent, ens fan esperar dècades. I després, quan la tragèdia arriba, tothom s'espanta i diu "pobres", però ningú fa res.

I el pitjor és que això no és nou. Fa segles que som la rereguarda, el territori que es pot sacrificar. Ens han buidat l'aigua, ens han tret les oportunitats i ens han convertit en un museu al camp: bonics per a visitar, però invisibles per a invertir. I ara, mentre el foc crema els nostres boscos, jo pregunto: quan cremarà també la paciència d'aquest poble? 

L'aspecte informatiu que va fer anit i matinada la televisió pública de Catalunya mereix un capítol a banda que amb les setmanes s'haurà de debatre en calma. Els habitants d'aquí vam haver de filtrar notícies a través de les xarxes que era, almenys, notícies actualitzades minut a minut. Per tant, corporació, preneu nota. Altres zones del país no haurien patit aquesta desinformació. No és just i heu de revisar algunes coses en els proper dies. Equilibri mediàtic territorial.

Perquè nosaltres no som només un paisatge. Som gent que estima aquesta terra, que hi lluita cada dia, que no vol caritat sinó respecte. Volem escoles que no tanquin, hospitals que atenguin, carreteres que no siguin una tomba, i un futur que no depengui de la bona voluntat dels que mai han posat un peu aquí.

Avui, el que crema a Paüls no és només el bosc. És la dignitat d'un territori que està fart de ser l'últim. I jo, des de la meva ràbia i la meva estima, crido prou. Prou de promeses buides. Prou de ser la nota a peu de pàgina. Prou de ser els protagonistes aquest matí a les tertúlies radiofòniques. Prou de menysprear a tot un territori. L'Ebre mereix més, i no callarem fins que algú ens escolti. I anem tard...

I no us equivoqueu: això no és només un incendi, és una rebel·lió. Les cendres que ara cauen sobre els nostres camps i teulades dels pobles són el símbol d'un sistema que ens ha fallat. Mentre Barcelona debat qüestions que a nosaltres ens semblen de luxe, nosaltres lluitem per tenir el més bàsic. Quan els nostres avantpassats van plantar pins per a sostenir el territori, ningú els va preguntar què necessitaven. Ara que cremen, tampoc.

Però sabeu què? Encara creiem en aquesta terra. Encara hi ha qui lluita per reviure els pobles, qui defensa el territori no per nostàlgia sinó per justícia. I si algú pensa que ens rendirem, s'equivoca. Perquè l'Ebre no es rendeix, resisteix. I avui, mentre el foc crema, nosaltres plantem cara. No per nosaltres, sinó pels que vindran. Perquè ningú mereix viure en un territori condemnat a l'oblit i sense oportunitats.

Aquesta és la nostra veu. I aquesta vegada, no callarem. 

 👍 Agraïment sincer pels bombers i serveis d'emergència. Ells mai ens fallen...

Sionisme obsessiu...i letal.

 

El conflicte entre Israel i Palestina representa un dels abusos més prolongats i devastadors del dret internacional en l’era contemporània. L’ocupació israeliana de territoris palestins des de 1967, combinada amb polítiques d’apartheid, bloqueig i violència militar, ha configurat un escenari de repressió sistemàtica que ha estat denunciat per la majoria d'organitzacions internacionals.  El conflicte ja el coneixem. Té les seves arrels en la creació de l’Estat d’Israel el 1948, que va desplaçar centenars de milers de palestins durant la Nakba i va fragmentar el seu territori. Des de llavors, Israel ha expandit els seus assentaments a Cisjordània i Jerusalem Est, en violació de resolucions de l’ONU com la 242 i la 2334, mentre que la Franja de Gaza, sotmesa a un bloqueig des de 2007, s’ha convertit en una "presó a cel obert" per a 2,3 milions de persones, amb infraestructures destruïdes i accés limitat a recursos bàsics com aigua, alimentació i assistència mèdica.

La guerra desencadenada després de l’atac de Hamàs el 7 d’octubre de 2023 ha evidenciat una escalada sense precedents en la violència contra la població civil palestina i el setge inhumà imposat sobre Gaza ha provocat una crisi humanitària greu, amb la negació d’ajuda humanitària i l’ús de la fam com a arma de guerra, en clara violació de la Convenció de Gènova. El desplaçament forçat de gairebé el 90% de la població de Gaza és un patró amb pràctiques de neteja ètnica, tal com han advertit experts en dret internacional.

No es pot analitzar el que passa a Gaza sense sentir ràbia i indignació. El que Israel està fent no és "autodefensa", és un extermini planificat amb el suport cínic de les potències occidentals. Cada bombardeig, cada setge, cada restricció d’ajuda humanitària és un crim contra la humanitat, i el món ho està veient en directe mentre els governs d’Europa i els EUA fan veure que no passa res.

La guerra actual no és un conflicte entre dos bàndols equiparables. És una màquina militar hipertecnològica, finançada per Washington, que està arrasant un territori assetjat on més de la meitat de la població són nens. Les xifres són esgarrifoses: milers de morts, hospitals destruïts, fam deliberada. Israel no combat Hamàs; castiga tota una població per resistir-se a l’ocupació. I ho fa amb la cobertura legal i diplomàtica d’aquells qui, hipòcritament, es presenten com a defensors dels drets humans.

Aquesta violència no només està matant persones avui; està assassinant el futur d’una generació sencera. Els nens i nenes que sobreviuen ho fan amb traumes irreversibles: estrès posttraumàtic, ansietat aguda, pèrdua de familiars que marcaran les seves vides per sempre. UNICEF alerta que més d’un milió de nens palestins necessitaran ajuda psicològica urgent, però com pots curar un nen que ha vist morir els seus pares sota les runes de casa seva? L’educació, l’única via d’escapament, és aniquilada: 87% d’escoles destruïdes, 10.000 estudiants morts, un sistema educatiu reduït a escombres. Sense escolarització, aquesta generació estarà condemnada a la pobresa i la marginalitat.

El bloqueig de Gaza ja era abans una forma de tortura col·lectiva. Ara s’ha convertit en un laboratori d'horror, on es prova fins a quin punt es pot assassinar amb impunitat. I tot això amb el silenci complaent de la UE i el suport militar actiu dels seus integrants. Quan la Justícia exigeix aturar l’ofensiva, Israel la ignora, perquè sap que ningú li imposarà sancions reals.

No es tracta de ser equilibrats. La veritat és clara: hi ha un opressor i un oprimit. Palestina no necessita més diàleg; necessita que el món deixi de finançar i armar el seu botxí. Mentre Israel continuï rebent suport militar i polític, la massacre no s’aturarà. I els nostres governs tindran les mans tacades de sang. I ho saben.

És hora de dir prou. És hora de boicots, de sancions, de justícia internacional real. No podem permetre que aquest genocidi continuï amagat sota la retòrica de la seguretat. Palestina mereix llibertat, la necessita, la reclama. I nosaltres, com a societat, no podem mirar cap a una altra banda i a vegades, ho fem.

El mateix de sempre

 

 

 

L’anunci que et fa sentir mediterrani (encara que visquis a Alcarràs, Cervera o Puigcerdà) de l'Estrella Damm ens recorda allò que ja sabíem: el Mediterrani és blau, la gent jove és guapa, i la nostàlgia es ven millor que la cervesa. Aquest any, la marca ens torna a regalar el seu hit wonder estacional, una obra mestra amb pressupost de Hollywood i profunditat filosòfica d'instagramers que ves a saber què es pensen ser.

El guió, com sempre, és una joia de la innovació: uns quants joves disfressats d’amics d’infància es reuneixen en una casa que ningú es pot permetre ni ajuntant totes les beques de la universitat, riuen sense fer soroll, i miren el mar amb una intensitat que fa pensar que estan resolent les equacions de segon grau que durant el curs les han fet gràcies al ChatGPT. I, per descomptat, la cervesa apareix en el moment just, com el messies, però amb més puntualitat que els trens de Rodalies. 

La banda sonora, aquest any, és un cover acústic d’una cançó que ja va sonar a un anunci de taronges l’any passat, però com és en anglès i amb guitarra de fons, sembla profund. El lema, mediterràniament, és tan flexible que podria aplicar-se a qualsevol cosa: des d’una paella cremada, una punxada al peu d'eriçó de mar, fer cua per un patètic gelat d'stracciatella aigualit fins a una discussió familiar per l’herència durant la sobretaula d'un diumenge a 35 graus. Però Damm el fa sonar com si fos una filosofia de vida, i no una estratègia de màrqueting amb més repeticions que les imatges de Santos Cerdan arribant al Suprem. 

El veritable miracle no és que l’anunci sigui sempre el mateix, sinó que cada any hi hagi milers de persones esperant-lo com si fos el nou capítol Joc de Trons. I, mentrestant, els competidors intenten vendre cervesa amb eslògans com Refresca o Gaudeix o Viu l'estiu, Damm, en canvi, ven emocions embotellades, i nosaltres les comprem amb la mateixa devoció que comprem un imant per la nevera del nostre viatge de vacances de l'estiu.

En definitiva. El mateix de sempre. L’anunci d’Estrella Damm és com el canvi climàtic: cada any és més del mateix, però ens fem els sorpresos i comentem durant la cervesa del divendres -heu vist l'anunci de Damm?. I així, mediterràniament, fins que la pujada del nivell del mar ens impedeixi anar a la platja.