Summatim

A pocs dies de que s'acabi l'any, la gran majoria comença a resumir aquests 12 mesos passats de qualsevol manera: la millor cançó de l'any, les millors vacances, la notícia més impactant...etc. Fins i tot, l'aplicació Instagram et mostra, a través d'una altra app, les nou fotos que han obtingut més likes (#bestnine) durant tot l'any. De petit recordo encara, com un dels Informe Semanal que més m'agradava era aquell que a final d'any, resumia tots aquells documentals i notícies més rellevants que dissabte a dissabte ens mostrava la televisió pública espanyola.

I és curiós, perquè excepte les ments més brillants, una altra gran majoria menys brillant no recordem més enllà dels darrers tres o quatre mesos, quines notícies van ser rellevants a casa nostra o ja no dic, fora d'aquí. I de sobte, quan veiem els resums diem allò de: - ostres, és veritat, no la recordava aquesta notícia i una mena d'èxtasi emocional ens envaeix el cos i ens reconforta i ens neguiteja al mateix moment. Com pot ser que no ho recordi?

Resumir l'any a finals de desembre ha de tenir la seva explicació antropològica, suposo perquè al final ens regim la majoria pel calendari que tenim. Però, i no és per portar la contraria, perquè no ho podriem resumir en un altre mes?

Els pagesos fan resum al final de la collita, els mestres a final de curs, els hotelers a final de la temporada de vacances...etc.

Com la nostra societat està ja força estandaritzada, costaria molt per no dir impossible, canviar el mes que acaba un any i així poder fer un resum. Però bé, tampoc em feu molt de cas. Els torrons d'aquests dies fan que em pugi el sucre al cervell i que acabi dient només que disbarats. 

O no....

Per cert, Bon Any....que després ja sabeu que em passa per culpa del torrons.

No tan "malamente"

El que ha aconseguit la cantant Rosalía (Sant Esteve ses Rovires, 1993) és digne d'elogi per tothom: pels seus fans primer que tot, evidentment, i també per aquells que no ho són, ni tampoc tenen cap predilecció pel seu estil musical. Tot i així, el seus ascens vertiginós dins l'escena musical fa això, vertígen. Tant de bo que sigui per molts anys, perquè tampoc seria ni la primera ni la última que, com diem a la meva terra, "arrancada de matxo, parada de burro".

Amb un estil únic ha aconseguit l'èxit de manera convincent ben adornat amb una escenografia i estil de vestir també únic, si més no, peculiar. I aquí és on està l'èxit. Si vols fer algo i triomfar, has de ser el millor o diferent a la resta. Si surt bé, caixa. Si no, faixa.

I es que en un sector, el de la música, de que cada cop ens queixem més de que ja no queden cantants i bandes mítiques com les d'abans (comentari típic també de quan ja tens una edat), grans tournés i capacitat de generar mites i himnes/cançons per recordar sempre, l'aparició d'aquest nou fenòmen podria ser una llum d'esperança per aquells increduls. Però clar, és molt agosarat vaticinar ara mateix aquests auguris, quan la Rosalía ha aconseguit assaborir les mels de l'èxit amb només 2 àlbums. Queda molta feina per fer i camí per recórrer.

L'assentament en el mercat anglo-saxó serà la pedra angular en el seu camí. Si hi entra bé, camí més planer, i si no, sempre ens quedarà "Fucking money man"

Actuem

Vagi per davant que en els propers dies, les sigles COP25 ens les trobarem fins la sopa. Doncs per això mateix, i perquè no arribem al final i ens preguntem què volen dir, millor començar per aquí.

Les sigles COP procedeixen de l'anglès Conference of the Parties (Conferència de les Parts), fent referència als països o parts que han suscrit la Convenció Marc de les Nacions Unides contra el Canvi Climàtic -CMNUCC). El 25 fa referència a la seva 25ena. edició.

Un vegada posats en situació, entrem al detall. Ja fa anys que els experts en canvi climàtic avisen de la màxima urgència en posar mesures a nivell global per tal d'evitar el canvi climàtic que per culpa de l'home i tots els seus processos industrials, econòmics i fins i tot socials fan que, ens estessim carregant el nostre planeta.

I ara, igual que quan estàs malalt, sembla ser que el pacient està força greu i urgeix mesures inmediates. Però clar, els desitjos i necessitats de creixement d'alguns països fan que no acceptin les mesures que s'haurien d'establir. Un clar exemple és que els Estats Units, Brasil, Xina i Índia no han fet acte de presència en aquesta cimera, i no cal recordar l'activitat industrial d'aquests grans països, i de retruc l'emisió de gasos que emeten durant tots els seus processos.

La societat ja ha fet part dels deures, que no tots, i des de fa temps i cada cop més gent ja estan implementant mesures a nivell local per frenar el que els experts han denominat com a crisi climàtica. Reciclar, reutilitzar, ús del transport públic, aposta per vehicles elèctrics o híbrids...etc. Però a nivell global, els grans mandataris segueixen fent la seva, i no escoltant o fins i tot contradint la veus de persones autoritzades i expertes en canvi climàtic, i així ens va.

El creixement econòmic no hauria de ser un entrebanc per evitar fer més gran aquesta crisi. Evidentment que solucions n´hi han d'haver, no en tinc cap dubte. Promoure estratègies conjuntes per poder seguir creixent econòmicament i de pas, no afectar al medi ambient s'haurien de debatre també de manera urgent, igual que la implementació de mesures d'obligat cumpliment a tot el món. Sense excepció i sense mirar què fa l'altre i què no fa.

El temps se'ns acaba. És hora d'actuar. Actuem.

Ser o no ser

Avui en dia, la nostra societat a vegades es troba immersa en diversos atzucacs que no sé per quina raó de ser es veu obligada a resoldre. I normalment solen ser dualitats que exigeixen, de manera absurda, definir-se en un mateix i de retruc posicionar-se en una posició que d'antuvi tu no havies triat.

En l'àmbit de la filosofia i teologia, la doctrina de la dualitat es refereix a l'existència de dos principis independents, antagònics i irreductibles (aquesta última em fa molta gràcia). Infinits exemples podriem trobar: d'esquerres o de dretes, de mar o de muntanya, amb corbata o sense, cafè sòl amb sucre o sense, del barça o del Madrid.....o ser vegà o no ser-ho.

Quan surt el tema dels vegans a sobre la taula sempre em ve al cap la dicotomia de pensar en si ho fan per salut o per consciència moral envers el maltractament dels animals, pels efectes del canvi climàtic o per salut, o consciència moral envers el canvi climàtic. Sincerament, el motiu pel que un individu tria aquesta opció és important pel mateix individu i per la resta, sol ser un apunt més estadadístic. Estic segur que no hi ha cap vegà que ho sigui perquè les estadístiques diuen tal i qual...

LLegint avui la premsa, aquesta em recorda dades científiques que no penso posar en dubte, de que el factor de conversió en aquesta tria, si menjar carn o no, pot arribar a ser determinant en el greu problema que ens ve a sobre: el canvi climàtic.

Segons les dades (*), per originar 1 quilogram de proteïna animal de vaca o ovella, necessitem 10 quilograms de proteïna vegetal perquè molta d'aquesta energia es perd en el procés del metabolisme de l'animal. S'ha de dir també que aquest factor de 10 a 1 és inferior en els porcs (6 a 1) i en els pollastres (4 a 1).

El gas metà emés per aquests animals a través de la seva digestió (sembla ser que els a favor segueixen defensant aquest punt amb molta força) i els gasos (òxid de nitrogen) resultant de la fertilització dels camps, té encara molt més impacte amb el canvi climàtic i el preocupant efecte hivernacle.

Per tant, els vegans encara tenen més raons de pes, a part de les inqüestionables per la seva salut i dels més que respectables problemes de consciència moral que els ocasiona.

Una societat preocupada cada cop més per combatre el canvi climàtic i buscar sobretot, aplicar mesures per frenar-lo, trobarà amb aquestes dades simples raons suficients per actuar de manera responsable. Els entesos recomanen reduïr de manera progressiva el consum de carn i no aplicar mesures dràstiques i dures contra una indústria que a casa nostra té un pes molt important. I aquí rau el gran problema com quasi sempre.

Què fem amb aquest sector industrial? No seria millor fer un pla estratègic a llarg plaç per incentivar la no proliferació d'aquest tipus d'empresa (ramaders, escorxadors, industria alimentària, distribució...etc). Complicat

M'atreveixo a dir que ara per ara la resposta no la té ningú. Grans grups empresarials del sector no són ingenus i seguiran invertint i fent créixer els seus negocis (ells els han fet néixer i trien com volen créixer) i davant de dades que impliquen el consum de carn com un dels efectes que ocasionen el canvi climàtic, sempre tindran al primer calaix de la taula, preparat el discurs amb una seriosa proposta d'asseure tots a una taula i a veure qui contamina més que qui.

Ser o no ser.....no és la qüestió. Seria, si hi serem a temps....

*Nota: article El Periòdic de Catalunya, 21/11/19 (Peter Scarborough, Universitat d'Oxford)

Per què la ultradreta?

Les darreres eleccions a l'estat espanyol ja són passat i arriba l'hora de treure conclusions i escoltar de manera vergonyosa allò que passa sempre en dies post electorals, de que "tots han guanyat", tot i que aquesta vegada aquesta victòria no s'ha extés de manera tan homogènia com altres vegades.

L'assoliment d'un partit d'ultradreta al panorama polític espanyol ha estat més que evident, i ha confirmat de manera sobrada les perspectives que havien vaticinat les diferents estadístiques publicades abans del dia de les eleccions. Però si elevem la nostra visió, hem de recordar que el creixement d'aquesta ideologia no és nova, i cal recordar que al nostre voltant ja fa temps que pul.lulen dins dels diferents governs i parlaments europeus i també a nivell mundial.

Quedi clar per davant que aquesta ideologia em causa total rebuig, però tot i així, em té encuriosit el per què ha aconseguit convèncer a tanta gent.

A nivell europeu trobariem nombrosos exemples com Itàlia amb la Liga Norte de Matteo Salvini, a França el Front Nacional de Lepen, a Finlàndia amb els Veritables Finlandesos, Hungria amb el Moviment per una Hungria millor (Jobbik), Polònia amb Andrzej Duda amb Llei i Justicia, Països Baixos amb Geert Wilders i Partit per la Llibertat (PVV), Suècia...etc.

I si creuem l'Atlàntic, cal recordar que actualment a dos països com Brasil i Estats Units, estan al capdavant del país dos polítics de caire ultranacionalista, com són Jair Bolsonaro i Donald Trump.

Tots abracen trets característics comuns com el nacionalisme entés com una defensa aferrissada de la nació, el conservadurisme, proteccionisme econòmic, tradicionalisme, anticomunisme, xenofòbia defensant inclús la puresa nacional i clarament contraris a l'acceptació d'estrangers dins del seu territori, i clarament posicionats alguns en contra de polítiques a favor dels col.lectius LGTBI.

La pregunta que em faig és per què? Per què aquí aquesta ideologia s'ha implementat de manera clara i evident a falta de saber encara si ha estat un fet casual o realment encara no ha tocat sostre.

Polítiques corruptes de la dreta espanyola dels darrers anys han fet que molts votants hagin decantat el seu vot a nous aires amb esperança de que aquesta nova ideologia no defraudi els seus anhels. També ha degut ser determinant les polítiques a favor dels immmigrants que han estat objecte de molts retrets per una part de la ciutadania que veu amb pesimisme les  oportunitats de feina i el futur laboral. També és força comú escoltar les diverses ajudes socials de que gaudeix aquest col.lectiu. I com no, el gran programa abanderant de la defensa de la unitat territorial nacional i que no té altre nom que Catalunya.

Tots aquests punts podrien encabir dins una hipotètica barreja de pretextos per tal de decidir finalment a qui donar el vot. Però compte, tenim exemples clars al segle passat com el feixisme i nazisme que van començar amb aquests o pretextos semblants i tots sabem com va acabar. Fem memòria. És el que podem fer, fer memòria i estar atents, i no permetre que fantasmes pretèrits siguin capaços de xafar uns drets que tant d'esforç va costar aconseguir.

La resposta al per què no la tinc jo, però em permeto plantejar aquesta pregunta de manera alta i clara perquè no tenir criteri ni opinar en aquest moment et deixa en desavantage en un futur.

Feminització de l'esport

Una de les grans revolucions socials dels darrers anys ha fet que, pel bé de la igualtat de gènere i de l'esport, l'aportació de la dona al camp de l'esport ha estat determinant. Cal diferenciar però que on més ha estat determinant ha estat en l'esport amateur, i no precisament i malauradament en el camp professional.

Només cal mirar un llistat d'inscrits a una cursa ben prop de casa nostra i podrem comprovar que el tant per cent d'inscrites a la cursa ( oper posar un esport d'exemple) és força elevat. I això és ben nou, podriem parlar que 25 anys abans podies comptar amb els dits de les mans les participants fèmines en curses ( de 10 km, mitges maratons, triatlons...etc). Vull apuntar que he posat aquests esports com exemples, però que fàcilment podrien ser un fidel reflexe per altres disciplines esportives. El fet és evident, les dones han decidit sewr protagonistes.

El sociòlegs segurament podrien trobar millors arguments i justificacions a aquest fet, per tant, trobem-ne una nosaltres mateixos segons el que hem vist.

Només cal donar un tomb per qualsevol localitat del nostre país i podrem trobar grups de gent fent esport i no tots són homes. Elles cada cop són més presents, i els organitzadors i marques comercials ho saben (les marques han aprofitat el filó del marketing de les esportistes com no podia ser d'una altra manera).

Entenc que la formació a l'escola ha estat vital, així com la generació nostra que ha entés perfectament que els nostres fills no havien de practicar esport depenent del seu gènere.

I així, de manera paral.lela al corrent de la demanda dels drets de la dona, aquestes han sortit al carrer, s'han calçat unes sabatilles, han suat al gimnàs o han estat entrenant 3 mesos per la seva primera cursa.

La revolució de la dona en l'esport ja és present, no hi ha qui les pari. Però queden deures pendents. Igualtat en els premis (ja molts esports ho estan aplicant, però no tots), la igualtat de condicions en la profesionalització de l'esport (contractes, permisos de maternitat, salaris...) són dos dels deures urgents que una societat igualitària exigeix amb la mateixa forma i força que les dones. 

Això no hauria de ser notícia. L'esport no hauria d'entendre de diferències de gènere, i tant de bo, aquest escrit fos una peça obsoleta d'aquí 25 anys.

Per ganes, no serà

A poques hores d'una nova campanya electoral (hauria de tirar de Google per enumerar exactament els cops que hem hagut de votar els darrers 5 anys), aquesta no serà una més com molts s'atreveixen a vaticinar. Serà possiblement una més, però....diferent.

Diferent per què? Doncs és evident que Catalunya determina ara mateix els programes electorals de tots els partits, ja de manera directa o indirecta. I ja no cal dir la importància que tornarà a tenir el dia després de les eleccions per tal d'establir pactes de govern estables en un Estat que segueix encegat en no veure que segueix tenint un gran problema polític a sobre la taula.

Sí, és un problema polític de gran magnitud, que s'ha anat fent gran i més gran a mesura que ha anat passat el temps. I tot i la meva predisposició natural al positivisme, ara mateix no hi veig solució raonable a mig termini. Avui, a la ràdio he escoltat una reflexió que m'ha ajudat a donar pes al que fa temps que hi dono voltes. Si no tenim la solució, pot ser hauriem de plantejar de canviar el punt de vista del problema. 

Però tot això, no serà possible sense una simple i senzilla paraula com és "diàleg". Aquest mot, però, sembla ser que només té cabuda en un dels blocs. L'altre, encara no he l'escoltat nombrar-lo, sembla ser que defugen d'aquesta acció que en la política actual és molt present i més que ho serà d'aquí en endavant. La política dels grans blocs ja ha passat a la història. I ara, és quan descobrim que la democràcia aquí té molts deures que encara no ha fet. Han aprés a governar però no a dialogar, han aprés a fer política barata i barroera i no a intentar buscar aquelles coses que els poden apropar, han aprés, i ho han aconseguit, a que la població entri en estat de fatiga, farts de falses promeses i d'una més que notable falta de qualitat política i perfils dels caps de partit en algun cas que deixen molt que desitjar.

Els fets ocorreguts les darreres setmanes als carrers de  Barcelona i a la resta del país són una mostra evident d'aquesta estat de fatiga. Un sector de la societat catalana fatigada, desenganyada i que ha estat durament castigada, així com també una part dels seus dirigents. Us asseguro que és una visió objectiva, i que a hores d'ara no em crec que tots els que estan al costat i partidaris dels partits constitucionalistes espanyols, pensin sincerament que la sentència de l'anomenat judici del procés hagi estat una sentència justa, no m'ho crec. Segueixo esperant alguna que altra trucada de gent que aprecio de la resta de l'estat, per dir-me la seva opinió, que serà distant a la meva, però segueixo esperant-la...i així em quedaré. 

Ara ja sols quedar esperar, ser pacients, respectuosos, tenir seny i incitar a aquells que s'atreveixin a dialogar. La taula està parada, posarem les cadires que facin falta....i de ganes anem sobrats.

Lo riu no sempre és vida

Una de les poques coses bones que tenim els de la nostra generació que vam optar per fer la mili envers de la prestació social, o si més no, l'objecció, és la d'haver "fet amics".

Amb aquests, ens reunim cada any des del 1.992 (sí, ho sé, els Jocs de Barcelona i jo ben lluny. No em tortureu si us plau, encara estic pagant la penitència) per fer una calçotada familiar i parlar de tot menys de batalletes de la mili, tot i que algun any, alguna se n'escapa...

Molts anys ens reuniem en un punt intermig entre Terres de l'Ebre i la zona de Barcelona, i escolliem L'Espluga de Francolí. I vés per on, aquesta setmana passada no he pogut estar-me de recordar aquesta població arran de la riuda que va patir al baixar el riu Francolí com si no hi hagués demà. Les imatges ja les heu vist desenes de vegades aquesta setmana per la televisió o altres mitjans, i son esgarrifoses i impactants.

Recordo també com abans d'anar a "jalar", feiem el nostre particular tastet i posterior compra de vins al celler Rendé Masdéu, que a la foto podeu observar el que hi ha quedat: res...!!!

Em van conmoure les paraules engolides per la ràbia i impotència de la seva propietària, la Mariona, com relatava de manera colpidora els fets per la ràdio hores després del desastre.

Avui en dia no sap ploure. O en fa poc, o en fa massa. I pel que sembla, cada cop anirà a més. No vull entrar en si les males tasques de manteniment de les lleres dels rius, o les responsabilitats de l'administració pertanyent són o no les adeqüades. Segur que es podria fer millor, segur...però també crec que davant d'una excepcionalitat poca cosa s'hagués pogut fer per evitar tants de mals. Insisteixo, no vull fer defugir resposabilitats, però també hem de pensar i saber que anar en contra natura, té això, que la natura allà va.

Espero poder tornar a l'Espluga, amb calçotada o no, i espero poder veure de nou com la familia de la Mariona Rendé ha estat capaç d'aixecar el que aquesta setmana semblava impossible.

Ànims

Europa cega

Foto: Reuters

Després de molt (massa) temps sense escriure, finalment i per aclamació no popular i si individual, decideixo posar-me de nou davant un teclat. Els motius per haver-ho abandonat i reiniciat són diversos, però d’això ja en parlarem més endavant....ara no toca.

Què toca ara? O més ben dit, què no hauria de tocar? Seguim enrocats en una la nul.la política europea en matèria d’immigració. Seguim veient cada dia declaracions cíniques i preocupants com si d’un pati d’escola es tractés quan arriba el moment de repartir assignar culpes. Mentrestant, milers de PERSONES cada dia creuen una mar Mediterrània en busca d’alguna cosa millor que d’allí on provenen. Arriscant la seva vida i amb l’esperança de que allà, a Europa podran iniciar una nova vida, lluny dels seus i de la seva terra, en una cultura, societat, llengua i gent que de moment se’ls miraran molts de reüll...i d’altres ni els voldran veure passejar pels seus carrers, amunt i avall sense saber què fer i on anar.

La societat europea, nosaltres, no hem estat educats per aquesta nova “revolució”. Hem hagut d’anar aprenent a mesura que s’anaven desenvolupant els aconteixements. De fet, de poc ens ha servit recordar altres èxodes migratoris de la història recent i no tant recent.

No aprenem, sols ho fem quan ens toca de prop. No hem sabut previndre, no hem sabut proposar sol.lucions, no hem estat valents políticament perquè hem estat pensant en les

conseqüències electorals que podrien comportar a posteriori. I clar, un vot és un vot.....però el libi, senegalés, marroquí que es mor de gana al seu país i sap que morirà abans dels 40 (si és que arriba) no enten de vots, ni de política. Enten només de voler viure.

La Unió Europea ha demostrat que només és unió monetària. Quan li ha tocat gestionar aspectes migratoris, no se n’ha sortit mai. I d’aquí un any, farà un any.