Odi no jurídic

Divendres 12 de setembre del 2025

Carlos Alsina (Onda Cero): "...ayer ya más por costumbre que por ambición, varios miles o decenas de miles de personas se echaron a la calle y echaron la tarde en la manifestación de estelada y reliquiario y se dejaron acunar por la letania doliente de Lluís Llach con su discurso del día de la marmota. El conejito de Duracell, el conejito independentista se le han agotado las pilas. Diez años encasillado en la canción de siempre, que si la justicia española, que si la lengua amenazada,...en esta canción tan simple, tan pobre, tan mala y tan aburrida..."

Carlos Herrera (COPE): "...manifestaciones convenientemente organizadas y pagadas con millones de euros de dinero público canalizado desde la Generalidad de Cataluña a través de todo el piélago de asociaciones ciudadanas que todos conocemos, el Omnium, el otro, el otro...aquello fué una carísima operación de ingeniería social pagada con los impuestos y en cuanto se acabó el chollo de dinero público acabó el fervor patriótico..."

Federico Jiménez Losantos (EsRadio): "...nunca ha tenido menos apoyo el separatismo catalán y nunca ha tenido más poder institucional y capacidad para destruir España...se dice que los catalanistas son sobiranistas, no no no, son odiadores de lo español...les encantan los burros, algo tendrán en común supongo. Ayer en la manifestación dijeron los favorables que era de 28.000, o sea, calculen unos 8.000. Porqué a la hora de mentir como bellacos, es que les gusta además...entonces como puede ser que algo con tan poco apoyo popular tenga tantísimo poder político y sea una dictadura real? PSC es el partido más miserable que ha habido en toda la historia de España. Al lado del PSC hasta los comunistas resultan nobles y buenos. Y qué es lo que pasa ahora en Cataluña? Que odian a los catalanes que hablan español que son mayoría, una lengua mucho más poderosa, con más salidas, o sea en que va a dar las ruedas de prensa Lamine Yamal? Pues en español. Y cómo canta Rosalía? Puede cantar en catalán pero por supuesto sus éxitos son en españil. Porqué aspiran a salir de las bardas del corral..."

Europa i la política de la desglobalització

  

La recent expansió de la capacitat militar europea no és un fet aïllat, sinó un símptoma profund dels canvis tectònics que sacsegen l'ordre global. Aquest rearmament històric, amb fàbriques d'armes que tripliquen el seu ritme de creixement, és la resposta lògica, encara que potencialment perillosa, a un món on la competència geoeconòmica i la confrontació estratègica han substituït la cooperació multilateral.

La rivalitat entre els Estats Units i la Xina, exacerbada per les polítiques de l'era Trump i la pandèmia, ha erosionat el sistema de comerç global, convertint l'economia en un camp de batalla on els estats utilitzen l'intercanvi comercial i les cadenes de valor com a armes per assolir el predomini estratègic. En aquest context, la decisió d'Europa de reforçar la seva base industrial de defensa és tant un intent desesperat de garantir la seva seguretat en un entorn fracturat com una renúncia a la idea que la interdependència econòmica és suficient per evitar conflictes.

No obstant això, aquesta via presenta riscos existencials. La militarització de la geopolítica pot accelerar una carrera armamentística global, desviant recursos crítics cap a la defensa en un moment en què reptes com el canvi climàtic o com per exemple recentment, les pandèmies exigeixen cooperació i inversió massiva en benestar. A més, Europa s'arrisca a internalitzar una lògica de blocs confrontats, precisament el que volia evitar. La veritable prova no serà la seva capacitat de produir més míssils, sinó si pot articular una estratègia autònoma que equilibri la necessitat de seguretat amb la defensa del multilateralisme i la diplomàcia.

L'expansió militar europea és de fet un reflex del fracàs del sistema internacional. Il·lustra la perillosa intersecció entre geopolítica i geoeconomia, on la lògica del conflicte s'imposa a la de la cooperació. El camí escollit per Europa podria garantir la seva seguretat a curt termini, però alhora pot consolidar la divisió del món en esferes d'influència confrontades, amb conseqüències imprevisibles per a l'estabilitat global a llarg termini.

Aquest gir estratègic, encara que comprensible des d'una òptica de seguretat nacional immediata, representa una renúncia a les polítiques de cooperació que havien marcat l'ordre posterior a la Guerra Freda. La veritable qüestió és si Europa, en aquest procés, serà capaç de definir una via pròpia que eviti la simple emulació de la lògica de blocs. El rearmament físic ha d'anar acompanyat d'un reforç igualment potent de la diplomàcia i les institucions multilaterals. En un món cada vegada més dividit, la capacitat de mediar i construir ponts serà tan crucial com la de dissuadir. El risc major és que, en la recerca de la seguretat, s'acabi perpetuant la mateixa inestabilitat que es pretenia evitar.

Cap a l'autoritarisme sense demanar permís

 

La retòrica de la llei i l'ordre s'ha convertit, una vegada més, en l'eina preferida per a justificar l'erosió metòdica de les llibertats civils. Sota el pretext de combatre una criminalitat que les mateixes dades oficials desmenteixen, s'està executant una estratègia calculada de militarització de l'espai públic. No es tracta de protegir els ciutadans, sinó d'intimidar, de normalitzar la presència de l'uniforme i l'arma com a elements quotidians en ciutats que no estan en guerra. És la invenció d'una emergència per a la consolidació d'un poder que es mostra cada vegada més autocràtic.

La decisió de Donald Trump de desplegar forces militars o paramilitars en capitals amb els índexs de violència en descens (Washington registra el nivell més baix de criminalitat dels últims 30 anys, i Chicago ha reduït un 33% els homicidis) és una contradicció que delata la veritable intenció: no és una operació de seguretat, és un espectacle de força. És un missatge dirigit més als opositors polítics que als delinqüents. La comparació amb règims feixistes, tot i que potent, no és gratuïta. El patró sempre és el mateix: sembrar la por, presentar-se com l'únic salvador i, després, utilitzar les institucions per a reprimir qualsevol dissidència sota la bandera de la unitat nacional.

La gravetat rau en la dessensibilització. Quan els ciutadans accepten que soldats amb rifles d'assalt patrullin els carrers de les seves ciutats en nom de la seva pròpia seguretat, han acceptat, de facto, la pèrdua d'un espai lliure. S'obre la porta a què qualsevol protesta social, qualsevol vaga, qualsevol manifestació de desacord, sigui qualificada com "amenaça a l'ordre" i, per tant, "metrallada" amb una resposta desproporcionada.

Aquest és el camí cap a l'autoritarisme. No amb un cop d'estat sorprenent, sinó amb passes lentes i calculades, envoltades de banderes i proclames patriotes. Es despleguen soldats mentre es redueixen inversions en polítiques socials, en educació, en llocs que abordarien les causes reals de la inseguretat. La militarització és el símptoma d'un estat que ha renunciat a governar per a tots i ha triat governar mitjançant la por. I la por, com saben tots els dictadors, és l'instrument de control més eficaç.

Es tracta d'una estratègia cínica que substitueix el diàleg per la intimidació, i la justícia social per la supressió violenta. El resultat és una societat més polaritzada i, irònicament, menys segura, ja que la presència militar alimenta el cicle de la violència en lloc de resoldre’n les causes que l'originen.