Waterworld (sense Kevin Costner)

 

Any 2250. Informe d'observació. La situació aquí és un desastre absolut. La torre de l'Ermita de l'Aldea és poc més que una estructura compromesa en un paisatge de pura desolació. El que abans eren arrossars que podies divisar la seva verdor des de dalt de la Torre a l'estiu, és ara una extensió bruta de la mar Mediterrània. L'aigua està bruta, plena de runa flotant i deixalles químiques ves a saber d'on...

El nivell del mar va pujar sense que ningú fes res. Dècades barallant-se per evitar la pujada del nivell de l'aigua i incapaços d'anar a una, incapaços de tenir una estratègia comuna des del territori i per al territori. I aquells que la van tenir, poc cas els ho van fer. Els sistemes de contenció costanera del segle XXI van resultar ser un pegat inútil. Ara, la torre es troba aïllada, envoltada per aigües pantanoses que pugen uns 3 cm anuals. La base està corcada per la sal, i la seva base cau a trossos. L'interior és digne de les èpoques medievals, ple de fongs i de fem de les rates que ara hi habiten. No queda res de la seva funció original; és un esquelet de pedra. Un far per vaixells que ja no naveguen.

L'ecosistema està col·lapsat. Les gavines que niuen al campanar presenten deformacions, probablement per toxines a l'aigua i les conseqüents mutacions genètiques. No hi ha peixos comestibles, només espècies resistents a la contaminació. L'aire fa olor de podrit i a combustibles que encara s'emeten des de les poques plantes industrials properes i ara submergides.

L'accessibilitat és nul·la sense una embarcació amb casc reforçat. Els corrents són impredictibles i plenes de restes sòlides que poden perforar l'embarcació. Les autoritats van abandonar la zona fa dècades, la van donar per perduda i van ser part del gruix que es va batejar com a exiliats climàtics (qui ho anava a dir). Els que encara estan per aquí són saquejadors o gent sense cap a un altre lloc on anar, intentant sobreviure entre les restes d'una civilització que va fracassar.

I tot pels que, des del segle XXI, es dedicaven a negar l'evidència. Els negacionistes del canvi climàtic, aquells que cridaven "alarma" i "exageració" des de les seves plataformes privilegiades ideològiques, són els veritables arquitectes d'aquest desastre. Mentre els científics mostraven dades, ells venien negacionisme com a producte de consum. Van llançar campanyes per desacreditar les energies netes, van burlar-se dels "ecologistes radicals" i van defensar els combustibles fòssils fins a l'últim alè, deixant-nos com a herència un món malalt. Van canviar el futur del planeta per uns quants anys més de beneficis immediats. Van ser uns egoistes i uns irresponsables, i ara ho paguem tots.

La torre és un recordatori físic del nostre fracàs col·lectiu. No és una tragèdia poètica; és un error de càlcul gegant, un error que vam cometre i que ara estem obligats a veure com es desfà, dia rere dia. No hi ha cap mena de bellesa en aquesta ruïna, ningú vindrà d'aquí uns anys a visitar-la com a vestigi d'un passat. Només és el resultat de la negligència humana.

La imprevisibilitat com a estratègia

 

 

Les darreres setmanes han confirmat un patró que inquieta a amics i rivals: la imprevisibilitat de Donald Trump ha passat de ser d'un estil a una eina política conscient. Les seves declaracions no tracten només d'una polèmica més; són canvis de paradigma constants i a favor dels seus interessos que sempre pretén mercantilitzar.

La imprevisibilitat, abans vista com un risc, és ara la seva marca marca. Per als seus partidaris, és la prova d'un home que desafia un sistema corrupte. Per als mercats i els líders mundials, però, és un factor d'inestabilitat impossible de quantificar com si de matèria intangible fos.

La gran pregunta és: fins a quin punt aquesta estratègia és sostenible? En el món de les inversions i la geopolítica, la predictibilitat és un actiu. La constant erosió d'aquest principi per part de Trump genera una incertesa que pot tenir conseqüències econòmiques i estratègiques profundes. La seva imprevisibilitat ja no és una anècdota; és l'element definitori d'una possible segona presidència, i  s'està preparant per a un terreny de joc on les regles poden canviar amb un sol tweet.

Aquesta volatilitat calculada, però, té un cost ocult. En l'àmbit econòmic, podria dificultar la inversió a llarg termini i podria provocar fluctuacions brusques en els mercats amb cada nova declaració. Les empreses necessiten estabilitat per a planificar, i la política de Trump ofereix el contrari. Geopolíticament, encoratja als actors adversaris a aprofitar aquesta percepció de desordre i debilitat en les aliances tradicionals, mentre els aliats es veuen forçats a considerar plans de seguretat alternatius, minant dècades de cooperació i molt d'esforç diplomàtic.

En definitiva, la imprevisibilitat de Trump no és un simple tret característic  del seu caràcter; és una eina d'agitació que fractura els pilars de l'ordre internacional. El debat ja no és sobre les seves polítiques concretes, sinó sobre la viabilitat d'un sistema global on un dels seus principals actors sembla rebutjar els principis de previsibilitat i confiança mútua. El veritable impacte pot ser la normalització de la inestabilitat com a moneda de canvi.

Odi no jurídic

Divendres 12 de setembre del 2025

Carlos Alsina (Onda Cero): "...ayer ya más por costumbre que por ambición, varios miles o decenas de miles de personas se echaron a la calle y echaron la tarde en la manifestación de estelada y reliquiario y se dejaron acunar por la letania doliente de Lluís Llach con su discurso del día de la marmota. El conejito de Duracell, el conejito independentista se le han agotado las pilas. Diez años encasillado en la canción de siempre, que si la justicia española, que si la lengua amenazada,...en esta canción tan simple, tan pobre, tan mala y tan aburrida..."

Carlos Herrera (COPE): "...manifestaciones convenientemente organizadas y pagadas con millones de euros de dinero público canalizado desde la Generalidad de Cataluña a través de todo el piélago de asociaciones ciudadanas que todos conocemos, el Omnium, el otro, el otro...aquello fué una carísima operación de ingeniería social pagada con los impuestos y en cuanto se acabó el chollo de dinero público acabó el fervor patriótico..."

Federico Jiménez Losantos (EsRadio): "...nunca ha tenido menos apoyo el separatismo catalán y nunca ha tenido más poder institucional y capacidad para destruir España...se dice que los catalanistas son sobiranistas, no no no, son odiadores de lo español...les encantan los burros, algo tendrán en común supongo. Ayer en la manifestación dijeron los favorables que era de 28.000, o sea, calculen unos 8.000. Porqué a la hora de mentir como bellacos, es que les gusta además...entonces como puede ser que algo con tan poco apoyo popular tenga tantísimo poder político y sea una dictadura real? PSC es el partido más miserable que ha habido en toda la historia de España. Al lado del PSC hasta los comunistas resultan nobles y buenos. Y qué es lo que pasa ahora en Cataluña? Que odian a los catalanes que hablan español que son mayoría, una lengua mucho más poderosa, con más salidas, o sea en que va a dar las ruedas de prensa Lamine Yamal? Pues en español. Y cómo canta Rosalía? Puede cantar en catalán pero por supuesto sus éxitos son en españil. Porqué aspiran a salir de las bardas del corral..."

Europa i la política de la desglobalització

  

La recent expansió de la capacitat militar europea no és un fet aïllat, sinó un símptoma profund dels canvis tectònics que sacsegen l'ordre global. Aquest rearmament històric, amb fàbriques d'armes que tripliquen el seu ritme de creixement, és la resposta lògica, encara que potencialment perillosa, a un món on la competència geoeconòmica i la confrontació estratègica han substituït la cooperació multilateral.

La rivalitat entre els Estats Units i la Xina, exacerbada per les polítiques de l'era Trump i la pandèmia, ha erosionat el sistema de comerç global, convertint l'economia en un camp de batalla on els estats utilitzen l'intercanvi comercial i les cadenes de valor com a armes per assolir el predomini estratègic. En aquest context, la decisió d'Europa de reforçar la seva base industrial de defensa és tant un intent desesperat de garantir la seva seguretat en un entorn fracturat com una renúncia a la idea que la interdependència econòmica és suficient per evitar conflictes.

No obstant això, aquesta via presenta riscos existencials. La militarització de la geopolítica pot accelerar una carrera armamentística global, desviant recursos crítics cap a la defensa en un moment en què reptes com el canvi climàtic o com per exemple recentment, les pandèmies exigeixen cooperació i inversió massiva en benestar. A més, Europa s'arrisca a internalitzar una lògica de blocs confrontats, precisament el que volia evitar. La veritable prova no serà la seva capacitat de produir més míssils, sinó si pot articular una estratègia autònoma que equilibri la necessitat de seguretat amb la defensa del multilateralisme i la diplomàcia.

L'expansió militar europea és de fet un reflex del fracàs del sistema internacional. Il·lustra la perillosa intersecció entre geopolítica i geoeconomia, on la lògica del conflicte s'imposa a la de la cooperació. El camí escollit per Europa podria garantir la seva seguretat a curt termini, però alhora pot consolidar la divisió del món en esferes d'influència confrontades, amb conseqüències imprevisibles per a l'estabilitat global a llarg termini.

Aquest gir estratègic, encara que comprensible des d'una òptica de seguretat nacional immediata, representa una renúncia a les polítiques de cooperació que havien marcat l'ordre posterior a la Guerra Freda. La veritable qüestió és si Europa, en aquest procés, serà capaç de definir una via pròpia que eviti la simple emulació de la lògica de blocs. El rearmament físic ha d'anar acompanyat d'un reforç igualment potent de la diplomàcia i les institucions multilaterals. En un món cada vegada més dividit, la capacitat de mediar i construir ponts serà tan crucial com la de dissuadir. El risc major és que, en la recerca de la seguretat, s'acabi perpetuant la mateixa inestabilitat que es pretenia evitar.

Cap a l'autoritarisme sense demanar permís

 

La retòrica de la llei i l'ordre s'ha convertit, una vegada més, en l'eina preferida per a justificar l'erosió metòdica de les llibertats civils. Sota el pretext de combatre una criminalitat que les mateixes dades oficials desmenteixen, s'està executant una estratègia calculada de militarització de l'espai públic. No es tracta de protegir els ciutadans, sinó d'intimidar, de normalitzar la presència de l'uniforme i l'arma com a elements quotidians en ciutats que no estan en guerra. És la invenció d'una emergència per a la consolidació d'un poder que es mostra cada vegada més autocràtic.

La decisió de Donald Trump de desplegar forces militars o paramilitars en capitals amb els índexs de violència en descens (Washington registra el nivell més baix de criminalitat dels últims 30 anys, i Chicago ha reduït un 33% els homicidis) és una contradicció que delata la veritable intenció: no és una operació de seguretat, és un espectacle de força. És un missatge dirigit més als opositors polítics que als delinqüents. La comparació amb règims feixistes, tot i que potent, no és gratuïta. El patró sempre és el mateix: sembrar la por, presentar-se com l'únic salvador i, després, utilitzar les institucions per a reprimir qualsevol dissidència sota la bandera de la unitat nacional.

La gravetat rau en la dessensibilització. Quan els ciutadans accepten que soldats amb rifles d'assalt patrullin els carrers de les seves ciutats en nom de la seva pròpia seguretat, han acceptat, de facto, la pèrdua d'un espai lliure. S'obre la porta a què qualsevol protesta social, qualsevol vaga, qualsevol manifestació de desacord, sigui qualificada com "amenaça a l'ordre" i, per tant, "metrallada" amb una resposta desproporcionada.

Aquest és el camí cap a l'autoritarisme. No amb un cop d'estat sorprenent, sinó amb passes lentes i calculades, envoltades de banderes i proclames patriotes. Es despleguen soldats mentre es redueixen inversions en polítiques socials, en educació, en llocs que abordarien les causes reals de la inseguretat. La militarització és el símptoma d'un estat que ha renunciat a governar per a tots i ha triat governar mitjançant la por. I la por, com saben tots els dictadors, és l'instrument de control més eficaç.

Es tracta d'una estratègia cínica que substitueix el diàleg per la intimidació, i la justícia social per la supressió violenta. El resultat és una societat més polaritzada i, irònicament, menys segura, ja que la presència militar alimenta el cicle de la violència en lloc de resoldre’n les causes que l'originen.