Col.lapse !

 

Ens estem acostumant a parlar de Rodalies diàriament. I ho fem amb aquella barreja de resignació i indignació que acompanya cada episodi d'aquest serial interminable. Perquè, un cop més, el servei ferroviari que connecta Catalunya està sumit en el caos: retards interminables, trens aturats entre estacions, i milers de ciutadans atrapats en un sistema que fa aigües per tot arreu.

El problema de Rodalies és antic, i periòdicament torna a l'actualitat com una ferida que no cicatritza. Els governs de torn prometen inversions que mai no arriben o que es queden a mig fer. Els responsables de Renfe i Adif, amb l'etern discurs de "s'està treballant per millorar el servei", ja no enganyen ningú -a part de recordar-me un exdirigent espanyol amb aquella frase "estamos trabajando en ello" i accent de sheriff de Texas-. Perquè la realitat és tossuda: les incidències s'acumulen i la paciència dels usuaris s'esgota.

El problema de fons és polític, el problema és estructural. L'Estat espanyol ha gestionat Rodalies amb una deixadesa insultant, mentre que el traspàs de la seva gestió a la Generalitat és una promesa incomplerta que s'allarga massa. L'experiència demostra que quan un territori gestiona les seves infraestructures, el servei millora. I a Catalunya, amb la xarxa ferroviària que tenim, aquesta millora no és una opció, és una necessitat urgent.

Però el desgavell va més enllà dels retards. Els combois arriben bruts, envellits i en mal estat. Les andanes estan saturades, els panells informatius fallen i, en molts casos, no hi ha ni megafonia per avisar de les incidències. Els usuaris viatgen com poden, apinyats en vagons que semblen llaunes de sardines. Tot plegat en un servei que hauria de garantir mobilitat digna i segura.

Aquest desgavell afecta especialment els més vulnerables. Els treballadors que fan jornades maratonianes i no poden arribar puntuals a casa. Els estudiants que acumulen retards i no poden seguir el ritme acadèmic. I què dir de les persones grans o amb mobilitat reduïda? Per a ells, cada retard és un risc afegit, cada estació sense ascensor una barrera insalvable. El tren, que hauria de ser un mitjà accessible i fiable, s'ha convertit en una font de frustració i desigualtat.

A més, el col·lapse de Rodalies afecta greument les economies familiars. Els qui es veuen obligats a agafar el cotxe per evitar els retards han de pagar més benzina, més peatges, més hores perdudes en embussos. I en un moment d’inflació i crisi econòmica, aquest sobrecost castiga especialment les famílies i va a la contra de les polítiques de sostenibilitat i mediambientals.

Perquè al final, aquí qui paga les conseqüències són els treballadors que arriben tard a la feina, els estudiants que perden classe i les famílies que arriben a casa amb una hora de retard. I mentrestant, les excuses continuen. La paciència, però, no és infinita. Si no es resol aquest desgavell, l'enuig ciutadà passarà de les estacions als carrers. I llavors, potser sí que començaran a escoltar-nos.

Ara mateix, Catalunya pateix un enorme  problema de mobilitat per una deficient i incompetent gestió del transport públic. Resoldre aquesta crisi requereix un compromís ferm per part de les administracions, així com una visió estratègica que situï el transport públic com a eix central del desenvolupament sostenible. Sense un sistema de rodalies eficient i fiable, Catalunya no podrà assolir els objectius de cohesió social, creixement econòmic i transició ecològica a què aspira. El moment d’actuar és ara, abans que el col·lapse del servei esdevingui irreversible. Tot i que qualsevol mesura d'inversió a dia d'avui es veurà reflectit amb els anys i mai a curt termini -en sóc conscient- això no treu el dret a reclamar i denunciar una millora del servei. 

Però sí que poden haver-hi actuacions immediates i molt urgents que podrien ser efectives ja mateix: coordinació de les administracions en favor de l'interès general i no menys important, oferir comunicació clara i actualitzada als usuaris que esperen el seu tren a les andanes de les estacions i que molts cops, ni saben a quina hora arribarà ni si arribarà fins i tot. Aquesta comunicació és necessària perquè si a sobre ho fas malament i no dius res, pitjor ja no es pot fer.

 

No sempre plou malament

 

Les recents pluges a Catalunya han portat un alleujament benvingut després d'una temporada de sequera preocupant. Embassaments que recuperen nivells, rius que tornen a córrer amb força i paisatges que reverdeixen. Sembla que l'aigua, per fi, torna a abundar. Però, és realment així?

La resposta és un rotund no. Les pluges puntuals no solucionen el problema estructural de l'escassetat d'aigua. Catalunya, com moltes altres regions mediterrànies, està sotmesa a un estrès hídric creixent a causa del canvi climàtic. Les temperatures augmenten, les sequeres són més freqüents i intenses, i els recursos hídrics es veuen compromesos.

Per tant, relaxar-nos ara seria un greu error. Hem de mantenir la consciència i l'acció per un consum responsable de l'aigua, independentment de les pluges puntuals

L'aigua dolça és un recurs limitat i vulnerable. Les pluges no garanteixen la seva disponibilitat constant. i és evident que el canvi climàtic agreuja l'escassetat d'aigua, fent més freqüents les sequeres. Amb consum responsable podem garantir la disponibilitat d'aigua per a les generacions futures.

A més, l'aigua és essencial per a la vida dels ecosistemes aquàtics, que són molt sensibles a la sequera i d'això al Delta de l'Ebre en sabem força. També hem de considerar que 'aigua és un recurs clau per a l'agricultura, la indústria i el turisme, sectors vitals per a l'economia catalana.

Què podem fer?

• Hàbits quotidians: La reducció del consum d'aigua a casa és crucial, però sovint negligida. Petits canvis, com tancar l'aixeta o dutxar-se menys temps, tenen un impacte significatiu. Cal consciència i acció constant, no només durant sequeres. Els hàbits quotidians responsables són la clau per a un futur sostenible i que aquests hàbits siguin això, accions o comportaments que es repeteixen regularment, sovint sense pensar-hi. Aquests hàbits formen part de la nostra rutina diària i poden tenir un impacte significatiu en la nostra vida i en el món que ens envolta.

• Agricultura: L'agricultura ha d'adaptar-se a l'escassetat d'aigua. Tècniques de reg eficients, com el degoteig, i la recuperació de pluja són crucials. Cal una transició urgent cap a pràctiques sostenibles per garantir la producció d'aliments sense exhaurir els recursos hídrics.

• Indústria: La indústria, com a gran consumidora d'aigua, té una responsabilitat ineludible en la gestió sostenible d'aquest recurs. L'optimització dels processos industrials no és només una qüestió d'eficiència econòmica, sinó també una necessitat ambiental. Reduir el consum d'aigua i maximitzar la seva reutilització són accions imprescindibles per garantir la disponibilitat d'aquest bé essencial. La responsabilitat de la indústria no es limita només a la inversió en tecnologia. També és crucial que les empreses adoptin una cultura de sostenibilitat, que impregni tots els nivells de l'organització.

• Turisme: Cal una transició cap a un turisme regeneratiu, que no només minimitzi l'impacte, sinó que contribueixi a la restauració dels recursos hídrics locals. Això implica col·laborar amb comunitats locals, invertir en infraestructures sostenibles i promoure activitats que respectin els ecosistemes aquàtics. A més, és crucial diversificar l'oferta turística, reduint la pressió sobre les zones costaneres i promovent el turisme d'interior, que sovint té un menor impacte hídric.

• Polítiques públiques: Les polítiques públiques han d'anar més enllà de la conscienciació. Invertir en infraestructures eficients i fomentar la reutilització és crucial. Les administracions han de liderar amb ajuts reals i campanyes impactants, no només discursos, per garantir una gestió hídrica sostenible. Cal una planificació integrada, que inclogui la gestió de la demanda i l'oferta, i la protecció dels ecosistemes aquàtics.

El consum responsable de l'aigua no és una opció, és una necessitat. És un compromís que hem d'assumir tots: ciutadans, empreses, administracions. No podem esperar que les pluges solucionin els nostres problemes. Hem de ser proactius i responsables, perquè l'aigua és un bé escàs i valuós que hem de preservar per al futur.

A més, és important recordar que la gestió de l'aigua no només implica l'estalvi, sinó també la protecció dels recursos hídrics prevenint la contaminació de l'aigua i protegint els ecosistemes aquàtics.

Encara que ara puguem veure que els embassaments tenen un nivell òptim, hem de mirar cap al futur i pensar que l'aigua és un bé limitat i mentrestant aquest concepte no el tinguem clar, sempre plourà malament...

 

Parlem d'amenaces i joves...

 

L'article "Global Citizenship and Youth: Profiles of Perception of Global Threats" de Treviño et al. (2022) va fer un estudi de la necessitat de redefinir el concepte de ciutadania global (CG) en un context de globalització, on les definicions tradicionals de ciutadania, centrades en la pertinença a un Estat-nació i la participació política dins d’aquest marc, resulten insuficients per afrontar els reptes globals contemporanis. Les concepcions tradicionals de ciutadania, que es limiten a aspectes com el dret a vot o el coneixement de les institucions polítiques nacionals, no consideren la interdependència global dels problemes socials, econòmics i mediambientals. Aquesta visió estreta no capacita els joves per entendre com les crisis globals, com pandèmies o canvis climàtics, transcendeixen les fronteres nacionals i requereixen respostes col·lectives i coordinades.

L’estudi realitzat analitza les percepcions dels joves sobre les amenaces globals, identificant diferents perfils de consciència. El perfil predominant en aquest estudi és el "conscient" (52%), que mostra una alta sensibilitat cap a problemes com la contaminació, els conflictes violents i les desigualtats econòmiques. Aquest perfil destaca per la seva capacitat de percebre les amenaces globals com a interdependents i per la seva predisposició a actuar de manera racional i efectiva per afrontar-les. No obstant això, la percepció d’aquestes amenaces no és homogènia i varia significativament segons factors geogràfics, culturals, socioeconòmics i polítics. Per exemple:

• Amèrica Llatina: Els joves mostren una alta consciència de les amenaces econòmiques i sociopolítiques, com la pobresa, la violència i la manca d’oportunitats laborals. A Colòmbia, Xile i Mèxic, aquestes preocupacions són predominants, mentre que a la República Dominicana i Perú s’afegeixen inquietuds sobre la superpoblació i el canvi climàtic, encara que la desigualtat i la inseguretat continuen sent prioritats.

• Àsia: Els conflictes violents són la principal amenaça percebuda, especialment a Corea del Sud, Hong Kong i Taipei, regions afectades per tensions geopolítiques. A més, Corea del Sud també mostra preocupació pel canvi climàtic i la superpoblació, fruit de la ràpida industrialització del país.

• Europa: La percepció de les amenaces està marcada per l’estabilitat política del continent. Als països nòrdics, com Suècia i Dinamarca, predomina la consciència ambiental, gràcies a les polítiques sostenibles implementades. En canvi, a Bèlgica, Alemanya i els Països Baixos, tot i reconèixer els conflictes violents, no es perceben com una amenaça imminent.

Aquestes diferències regionals són el resultat de contextos sociopolítics i culturals específics, que configuren la manera com els joves perceben i prioritzen les amenaces globals. Això posa en relleu la importància de considerar factors com la cultura, l’economia i la política en l’anàlisi de la ciutadania global, ja que influeixen tant en la percepció dels problemes com en les possibles solucions.

No obstant això, l’estudi presenta algunes limitacions. En primer lloc, el marc conceptual utilitzat no abasta totes les amenaces globals rellevants, com la crisi dels refugiats, la desinformació digital o les desigualtats tecnològiques, problemes que han guanyat rellevància en els darrers anys. En segon lloc, les dades es van recollir el 2016, abans de la pandèmia de COVID-19, la qual cosa limita la capacitat de l’estudi per reflectir com aquesta crisi ha modificat la percepció de les amenaces globals entre els joves. La pandèmia ha posat en relleu nous desafiaments, com la fragilitat dels sistemes de salut i les desigualtats en l’accés a vacunes, que podrien haver alterat significativament les prioritats i preocupacions dels joves.

L'estudi conclou amb una visió més àmplia i integradora de la ciutadania global, que vagi més enllà de les fronteres nacionals i consideri la interdependència dels problemes globals. Aquesta perspectiva és essencial per capacitar els joves per entendre i actuar davant de reptes com el canvi climàtic, les desigualtats i els conflictes violents. No obstant això, per a futures investigacions, seria millor ampliar el marc conceptual per incloure amenaces emergents i actualitzar les dades per reflectir l’impacte de la pandèmia i altres esdeveniments recents. Això permetria una comprensió més completa de com els joves perceben i responen als reptes globals en un món en constant transformació.

Ni està ni se l'espera...

 

La compareixença de Mariano Rajoy davant la comissió d'investigació del Congrés sobre l'anomenada "Operació Catalunya" ha estat un exercici de cinisme i opacitat. Com era previsible, l'expresident del govern espanyol s'ha escudat en la seva suposada ignorància per evitar donar cap explicació sobre les actuacions parapolicials que, durant el seu mandat, van tenir com a objectiu atacar i deslegitimar l'independentisme català.

Rajoy ha negat qualsevol coneixement sobre les operacions de guerra bruta contra dirigents independentistes, malgrat l'evidència documentada de les clavegueres de l'Estat i el paper del seu Ministeri de l'Interior en la fabricació d'informes falsos per perjudicar adversaris polítics. Aquesta estratègia de negar l'evidència ja és coneguda: el mateix Rajoy va fer servir aquesta tècnica quan va esclatar el cas Bárcenas, intentant distanciar-se d'una corrupció sistèmica dins del seu propi partit.

Però el que resulta més greu és que, un cop més, l'Estat espanyol demostra la seva incapacitat per depurar responsabilitats i garantir una democràcia plena. Tot i la ingent quantitat de proves, enregistraments i testimonis que confirmen l'existència de "l'Operació Catalunya", no hi ha cap voluntat de portar els responsables davant la justícia.

La connivència entre el poder polític, judicial i policial és un símptoma d'un sistema profundament viciat. L'existència d'una policia patriòtica que actua impunement per perseguir un moviment democràtic com l'independentisme hauria d'escandalitzar qualsevol societat que es consideri democràtica. Però a Espanya, la repressió contra l'independentisme no només no es penalitza, sinó que es veu com una eina lícita per mantenir la unitat de l'Estat.

Davant d'aquesta realitat, la resposta de l'independentisme i de qualsevol altra ideologia que es vegi menyspreada, ha de ser clara: continuar denunciant aquestes pràctiques antidemocràtiques en tots els espais possibles, tant a nivell intern com a nivell internacional. La impunitat de les clavegueres de l'Estat no només afecta els independentistes, sinó que posa en risc les mateixes bases de la democràcia espanyola i de retruc genera desconfiança. Rajoy ha intentat esquivar la responsabilitat, però la veritat sobre "l'Operació Catalunya" és massa evident perquè pugui quedar enterrada sota el silenci i la complicitat institucional.

 La desconfiança en la justícia neix de la seva politització, la manca de transparència i la impunitat dels poderosos. Casos de corrupció sense conseqüències, sentències desiguals i ingerències polítiques reforcen la percepció d’un sistema que no tracta tothom per igual. Lents processos judicials i una fiscalia que sovint actua segons interessos governamentals agreugen el problema. Quan la justícia sembla servir l’Estat més que els ciutadans, la seva legitimitat es veu erosionada, debilitant la confiança social en les institucions democràtiques

Herois i oportunistes

 

Durant la Segona Guerra Mundial, Andorra es va convertir en un punt clau per al trànsit clandestí de persones, especialment jueus i resistents que fugien de l’ocupació nazi a França. Aquesta activitat, si bé sovint vista com una obra humanitària, també estava impregnada d’una realitat molt menys noble: el negoci del contraban de persones, on l’afany de lucre es barrejava amb l’esperança de supervivència.

La situació geogràfica d’Andorra, amb els seus ports de muntanya difícils de controlar, la va convertir en un refugi natural per a aquells que intentaven escapar del terror nazi. Molts guies locals, coneixedors dels camins més segurs, es van dedicar a facilitar el pas de fugitius cap a la llibertat. No obstant això, aquest trànsit sovint estava lligat a interessos econòmics: els passadors cobraven sumes considerables per cada persona que aconseguien fer creuar la frontera, i no sempre actuaven amb honestedat. Hi ha testimonis de grups que van ser abandonats en ple hivern als Pirineus o lliurats a la Gestapo per passadors sense escrúpols que buscaven enriquir-se.

Aquest mercadeig amb la desesperació humana posa en dubte la imatge romàntica que sovint s’ha donat dels passadors. Si bé alguns van arriscar la seva vida per ajudar els fugitius, d’altres ho van fer únicament per beneficis econòmics. A més, la complicitat amb les autoritats andorranes en aquest tràfic tampoc és un tema menor. Si bé el govern oficialment mantenia una posició de neutralitat, hi havia tolerància cap a aquestes activitats, sempre que no generessin conflictes amb els exèrcits alemany i francès.

L’ambigüitat d’Andorra en aquest període és reveladora d’una realitat més àmplia: la frontera entre la supervivència i la moralitat es difumina en temps de guerra. Els passadors van ser alhora herois i oportunistes; les autoritats, tant protectores com còmplices. Això ens obliga a reflexionar sobre com la història sovint s’explica des d’una perspectiva simplificada que ignora la complexitat humana i els interessos contradictoris que hi intervenen.

Aquesta doble cara del contraban de persones a Andorra ha de ser analitzada amb mirada crítica. Si bé és cert que molts van trobar en aquestes rutes una esperança de vida, també ho és que d’altres van ser explotats en la seva desesperació. La història, doncs, no pot limitar-se a un relat heroic sense reconèixer la part més fosca d’aquella època.

Un altre aspecte a considerar és la repercussió posterior d’aquest trànsit clandestí. Molts dels supervivents van arribar a Espanya en condicions extremes i no sempre van rebre l’ajuda esperada. La dictadura franquista, tot i tenir una postura oficialment neutral, sovint detenia aquests refugiats o els internava en camps de concentració. Així, la seva fugida no significava necessàriament la llibertat, sinó l’inici d’un altre calvari.

A més, el paper de la població andorrana és un altre factor a analitzar. Si bé alguns van col·laborar activament en l’ajuda als fugitius, d’altres van denunciar-los per por o conveniència. La guerra no només va posar a prova la humanitat de les persones, sinó que també va generar fractures internes en les comunitats locals. L’impacte d’aquests fets es va allargar durant anys, deixant una petjada en la memòria històrica del país.

El contraban de persones a Andorra durant la Segona Guerra Mundial exemplifica la complexitat moral d’aquells temps convulsos. La necessitat de supervivència, la cobdícia i l’empatia humana es van barrejar en un entramat de decisions difícils, que encara avui ens interpel·len i ens obliguen a mirar el passat amb una visió crítica i matisada.

Si us interessa el tema, recomano el llibre L'andorrà (Joaquín Abad, 2018) on també es narra l'origen de moltes fortunes del país dels Pirineus.

Europa: entre la indecisió i la dependència

 

El diagnòstic sobre la situació d’Europa és clar: manca d’unitat, dependència energètica, pèrdua industrial i absència d’una estratègia geopolítica coherent. Però, realment, Europa està condemnada a la inacció?

És cert que la Unió Europea es troba atrapada entre la burocràcia i els interessos nacionals. Cada estat membre defensa les seves prioritats, fet que impedeix una política exterior unificada. Això la converteix en un actor feble davant potències com els Estats Units, la Xina o Rússia, que operen amb una visió més clara dels seus interessos.

L’energia és un altre taló d’Aquil·les. El tancament de centrals nuclears sense una alternativa clara ha deixat Europa en mans del gas rus i nord-americà. Aquesta dependència posa en risc la seva sobirania i la seva competitivitat.

A nivell industrial, la UE perd pes davant la Xina, que domina la producció i la innovació. Mentre Europa es debat entre regulacions estrictes i objectius ecològics ambiciosos, altres potències avancen sense les mateixes restriccions. Això no significa que la sostenibilitat sigui un error, però sí que cal trobar un equilibri entre regulació i desenvolupament econòmic.

A més, l’educació i la recerca europees necessiten més inversió per evitar la fuga de talent cap als Estats Units i Àsia. Sense una aposta clara pel coneixement i la innovació, Europa continuarà perdent competitivitat en sectors clau com la tecnologia i la intel·ligència artificial.

Tanmateix, pensar que Europa no té futur és simplista. La UE continua sent un referent en drets socials, qualitat de vida i tecnologia. Però si vol deixar de ser percebuda com un gegant econòmic amb peus de fang, necessita actuar amb més determinació. L’Europa del futur ha de ser més pragmàtica, menys dependent i més ambiciosa. El problema no és somiar, sinó no fer res per convertir aquests somnis en realitat.

Es el enemigo?

 

 

L’enfrontament entre el president dels Estats Units, Donald Trump, i el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, posa en evidència un canvi profund en la política exterior nord-americana. Si bé les tensions entre els dos líders no són noves, la seva escalada pública marca un punt d’inflexió que podria redefinir les aliances internacionals i la posició de Washington respecte a la guerra a Ucraïna.

El conflicte sorgeix arran de les negociacions sobre un acord per a l’explotació conjunta dels recursos minerals d’Ucraïna, una qüestió estratègica tant per a l’economia ucraïnesa com per als interessos empresarials dels EUA. L’administració Trump confiava que Zelenski signaria sense reserves, però les reticències ucraïneses van provocar un creixent malestar a la Casa Blanca. L’enfrontament televisat no només va reflectir aquesta frustració, sinó que també va evidenciar la posició cada cop més hostil de Trump cap a Ucraïna. Com si d'un reality show es tractés, aquesta vegada va ser en directe, sense talls, sense filtres i m'imagino al realitzador acabant amb un "talleu, és bona".

El gir en la política exterior nord-americana és especialment notable pel seu acostament a Rússia. Trump ha expressat obertament la seva confiança en Vladímir Putin i ha criticat Zelenski per la seva manera de gestionar el suport internacional. Aquesta postura contrasta amb la línia mantinguda pels governs anteriors, que veien Rússia com una amenaça i Ucraïna com un aliat clau a Europa de l’Est. I què se n'ha fet d'aquell anticomunisme nord-americà de la Guerra Freda ? Els russos, val a dir, que tampoc tenen res de comunistes avui en dia.

A més, Trump ha insinuat la possibilitat de pressionar per la celebració d’eleccions a Ucraïna, qüestionant la legitimitat del govern de Zelenski. Aquest discurs s’alinea amb la narrativa russa, que busca debilitar la figura del líder ucraïnès i erosionar el suport occidental a la seva administració. S'haurà de veure en els propers dies com reacciona la Unió Europea de nou amb aquest evident desprestigi d'un dels candidats a la seva organització sense trencar definitivament amb l'altra banda de l'Atlàntic.

Dins del Partit Republicà, hi ha divisions sobre fins a quin punt els Estats Units han de continuar donant suport a Ucraïna. Figures destacades dins el partit  defensen la necessitat d’una relació estable amb Zelenski, però l’incident a la Casa Blanca ha reforçat la idea que l’actual administració prefereix rebaixar el compromís nord-americà en el conflicte.

Aquest episodi tindrà conseqüències importants per al futur de la guerra i per a les relacions internacionals dels EUA. Si Trump continua debilitant el suport a Kíiv, Europa haurà de redefinir el seu paper en l’ajuda a Ucraïna, mentre que Rússia podria aprofitar aquesta situació per consolidar la seva posició. En aquest escenari, la política exterior dels Estats Units podria viure un dels seus girs més radicals en dècades i haurà d'estar preparada per les seves futures i immediates conseqüències. 

Si Gila aixequés el cap, mai millor que ara seria necessària la seva aportació a aquest conflicte. Molts Giles haurien d'existir.