Groenlàndia 2050: l'obsessió àrtica (escenari hipotètic).

L'obsessió de Donald Trump per comprar Groenlàndia fa uns quants anys no ha estat un episodi anecdòtic. L'accés a terres rares i minerals crítics i el control geoestratègic d'un Àrtic en desglaç no era "un farol". Malgrat el rebuig inicial, aquella lògica depredadora ha definit les dècades següents, marcant un punt d'inflexió en la nova carrera global pels recursos. Avui, el 2050, podem veure'n les tràgiques conseqüències.

El rebuig de Dinamarca i Nuuk ha desviat, però no ha aturat, l'ambició nord-americana. Les companyies mineres amb capital de Wall Street, amb el suport tàcit i posteriorment explícit de Washington, han inundat la petita economia groenlandesa. Sota la promesa de desenvolupament i prosperitat, han obtingut concessions exhaustives i llargues exempcions fiscals per explotar el subsol. Cap al 2040, Groenlàndia ja era el major proveïdor occidental de neodimi i disprosi, essencials per a les turbines eòliques i les bateries dels vehicles elèctrics del continent. No obstant això, els beneficis es van quedar principalment a Nova York i Copenhaguen, mentre a l'illa han augmentat la contaminació dels aqüífers, la fractura social entre col·laboracionistes i resistents, i una dependència econòmica estranguladora.

Militarment, la pressió per contrarestar la presència consolidada de Rússia i Xina a l'Àrtic ha convertit Groenlàndia en un portaavions immòbil. Les bases nord-americanes s'han multiplicat, i el territori es veu atrapat en una nova Guerra Freda polar, amb el seu espai aeri i marítim constantment patrullat. La sobirania de Dinamarca s'ha esvaït davant la realitat de la seguretat nord-americana i les clàusules secretes dels acords de defensa.

El resultat, avui el 2050 és una Groenlàndia fracturada: rica en recursos, però amb una societat empobrida i un medi ambient ferit de forma gairebé irreparable. L'accés als minerals assegurava la transició energètica global, però a un cost local devastador que qüestiona l'ètica d'aquest progrés. La fantasia egocèntrica de Trump, encarnada pel capital i poder militar, ha aconseguit l'objectiu estratègic, però confirma el pitjor temor dels groenlandesos: convertir-se en un objecte, i no en subjecte, de la seva pròpia història. El cas serveix com a advertiment etern sobre els perills de tractar nacions i territoris com a peces en un tauler de risc, on el benefici estratègic d'uns pocs es paga amb el futur de tota una nació.

Posant el nas en tot...

 

En les últimes hores hem vist com els Estats Units, una vegada més, creuen fronteres i violen la sobirania d'un poble sota l'excusa de la "democràcia" i els "drets humans". L'atac a Veneçuela és una acció intolerable, un acte d'agressió imperialista que hem de denunciar amb la màxima fermesa.

Sí, el govern de Maduro manté una estructura autoritària i ha comès greus vulneracions. Sí, el poble veneçolà pateix una crisi humanitària profundíssima, en gran part a causa de les mateixes polítiques del govern i per un bloqueig criminal. Però la resposta a aquesta situació no pot venir, mai, de la intromissió armada d'una potència estrangera amb un historial tan sagnant i conegut com el dels EUA.

La doctrina de la "guerra humanitària" o la "intervenció per a protegir" és un cavall de Troia. La història ens ho ha mostrat a l'Iraq, a Líbia, a Síria. No porten democràcia, porten caos, mort, desestabilització i un dolor que perdura durant dècades. Els EUA no tenen credibilitat moral per erigir-se en gendarmes del món. La seva preocupació no és el poble veneçolà, sinó el control geopolític, els recursos i l'afirmació de la seva hegemonia a la regió.

L'única via legítima per a resoldre la crisi veneçolana és el diàleg polític intern i la pressió diplomàtica multilateral, no unilateral. És el respecte al dret internacional i a l'autodeterminació dels pobles, per molt complexa que sigui la seva realitat interna. S'hauria de prioritzar el final de les sancions asfixiants que castiguen tota una població, i donar suport als mecanismes regionals i internacionals que busquen una solució pacífica.

Criticar l'autoritarisme de Nicolàs Maduro i, al mateix temps, condemnar l'agressió imperialista nord-americana no és una contradicció. És l'única posició coherent per qui creu fermament en la sobirania, la pau i la justícia, no només com a consignes selectives, sinó com a principis universals.

El sacrifici és bonic (si el fan els altres)

  

Els governs semblen tornar a la mateixa recepta de sempre per a l'economia: retallar. És el que està passant ara a l'Argentina i és una pressió constant a Europa. A aquesta recepta l'anomenem "austeritat": gastar menys diners públics per reduir el deute. Ens la presenten com l'únic remei possible, com una veritat absoluta. Però, realment ho és? Jo ho veig més aviat com un dogma, una creença que s'aplica sempre, sense qüestionar si és justa o si funciona per a tothom.

El problema no són els números del superàvit. El problema són les persones que hi ha darrere d'aquests números. Aquestes polítiques signifiquen menys inversió en salut, en educació, en ajuts a qui més ho necessita. És com si per curar una malaltia, féssim patir encara més el pacient.

Per entendre-ho, pensem en una analogia més propera: el futbol. A la final d'una competició rellevant, l'equip A va jugar molt millor que el B. Va ser el millor equip durant tot el partit. Però, al final, va guanyar l'equip B als penals. El resultat final va ser injust; no va reflectir la realitat del que havia passat al camp.

Amb l'economia passa alguna cosa similar. Podem aconseguir les xifres que els tecnòcrates volen (com el superàvit), però això no vol dir que el camí per arribar-hi sigui just ni beneficiï la majoria de la gent. Sovint, guanya qui té més sort o més poder per fixar les regles, no qui fa les coses millor o qui més ho necessita.

Per això, quan ens parlen d'austeritat, hem de preguntar-nos: qui surt guanyant realment? ¿És realment l'única opció, o és una decisió política que beneficia a uns pocs? Quan una solució sempre cau sobre les espatlles dels mateixos, deixa de ser una necessitat per convertir-se en una elecció. I una elecció injusta.