Ho tenim a les nostres mans

  

Històricament, totes les revolucions (la industrial, la digital) van destruir llocs de treball com molts pseudo-opinadors vaticinen, però també, paradoxalment en van crear de nous. La màquina de vapor va substituir músculs (i baixes laborals tot i que en aquella època ho dubto), i l’ordinador, càlculs rutinaris durant dies i dies. Sempre hi va haver un espai per a la intel·ligència i la destresa humanes. La qüestió amb la revolució de la Intel·ligència Artificial és si aquest patró es mantindrà, ja que la diferència rau en l'abast de la substitució. Les revolucions prèvies van afectar tasques concretes, alliberant-nos de feines físiques o repetitives. La IA, en canvi, no només automatitza tasques; amenaça de substituir funcions cognitives, des de l'anàlisi fins a la creativitat bàsica. És la primera eina que pot aprendre i replicar el nostre propi procés cognitiu per a una gamma amplíssima de tasques, no només les rutinàries. Aquest és el canvi de paradigma sense precedents.

Això ens porta a la gran incògnita de futur: ¿podrà la IA arribar a decidir, sentir i emocionar-se com un humà? La intel·ligència, en la seva facultat lògica, sembla assolible. Però la consciència, l'empatia i les experiències subjectives són un territori diferent. La discussió es divideix entre els que creuen que és una qüestió de complexitat computacional i els que defensen que la consciència emergeix d'una experiència física, orgànica de caràcter humà i biològica irreproduïble. És possible que mai puguem replicar aquest substrat.

En una jornada anomenada 'Innovar sense límits' celebrada a Reus aquesta setmana, Marc Vidal, analista econòmic i divulgador tecnològic centrava la seva xerrada específicament en la intel·ligència artificial.

Entre les seves idees, va assenyalar la IA com a eina, no com a amenaça: va remarcar que "cal entendre que la IA és una eina i no un substitut a la nostra feina". També va afegir que "no hi ha cap prova empírica que digui que un robot ha pres feina a un humà: en tot cas, ha deixat espai net". Aquí tenim part de responsabilitat per part de nosaltres, els usuaris. En entendre aquest concepte no amenaçant que molts volen imposar.

Adaptar-se, com no pot ser de cap manera, a aquesta tecnologia ens permetrà ser capaços d'innovar i no quedar-nos a la cua de tot i lamentar-nos en un futur.

El veritable repte, doncs, no és si la IA serà com nosaltres, sinó si serem capaços de dirigir-la per a complementar-nos, no per a substituir-nos, i trobar un nou lloc per a la humanitat en l'era de les màquines intel·ligents. La resposta definirà no només el futur del treball, sinó el de la nostra relació amb allò artificial. La decisió està a les nostres mans i és l'únic que la IA mai podrà fer.

La polarització debilita la democràcia

La immigració ha esdevingut un camp de batalla ideològic on es disputen, no sols models de gestió, sinó la mateixa ànima de les nostres societats. Assistim a una espiral tòxica on la simplificació deliberada del fenomen migratori alimenta opcions polítiques ultranacionalistes, que al seu torn radicalitzen encara més el debat. Aquesta dinàmica perversa té efectes corrosius en el teixit social i en la qualitat de les nostres democràcies.

El procés és ben conegut: la ultradreta construeix un relat apocalíptic que presenta els fluxos migratoris com una invasió, una amenaça existencial per a la identitat i el benestar d'Occident. Aquesta narrativa, repetida fins l'avorriment, obliga la resta de formacions a moure’s en un terreny minat. La resposta, sovint, no és una defensa dels principis d’acollida i integració, sinó una reacció feble que busca no perdre terreny electoral. D’aquesta manera, el marc discursiu de l’extrema dreta s’imposa, i el debat es desplaça cap a posicions cada cop més dures i d'exclusió.

Les conseqüències d’aquest joc són profundament nocives. La confusió es converteix en la norma a l’hora de dissenyar polítiques públiques. Es promulguen lleis contradictòries, més preocupades per transmetre fermesa que per resoldre problemes reals. En l'àmbit local, la convivència es ressent. Els veïns es miren amb recel, i la diversitat, que podria ser una font d’enriquiment, es converteix en un motiu de sospita i conflicte.

El preu més alt d’aquesta instrumentalització el paga el sistema democràtic en  conjunt. La cerca del compromís és substituïda per l’enfrontament; el respecte a les minories, per la tirania de la majoria; i el diàleg basat en fets, per l’emoció i la por. Si permetem que un repte complex com la immigració es redueixi a una eina per a la lluita política, estem traient els fonaments sobre els quals es construeix una societat lliure i oberta. Urgeix recuperar el sentit comú i tornar a un debat honest que no utilitzi les persones com a peons d’un joc electoral. El futur de la nostra cohesió social n’és el que està en joc.

Com ratolins a una ratera...

Foto: ACN 

 

Malauradament, la rabiosa actualitat mana i demana a crits parlar-ne. I sí, a Terres de l'Ebre aquesta setmana se'n parla i molt. I és normal.

L'alta accidentalitat a l'autopista AP-7, concretament entre Amposta i l'Ametlla de Mar és el símptoma clar i evident d'un problema de mobilitat estructural a les Terres de l'Ebre. Més enllà de les causes, que són moltes, els que viatgen per aquesta important via de comunicació, i recordem, única via ràpida que disposem per moure'ns cap al nord i sud, ens juguem la vida cada dia. Ja no és un problema de temps, que també, és un tema que utilitzem l'autopista per viatjar i tots tenim números de la loteria perquè...ens toqui (sense voler jugar).

L'AP-7 actua com l'única artèria viària d'alta capacitat per a una àmplia zona, concentrant tot el trànsit de mercaderies i trànsit particular que travessa part del litoral mediterrani. Aquesta saturació, amb un volum de 12.000 camions diaris en cada sentit segons el Servei Català de Trànsit, converteix qualsevol incident en una reacció en cadena que fa de ratera per tots aquells que s'hi veuen atrapats.

Millores reclamades en ampliacions de carril d'aquesta via tampoc crec que fossin la solució definitiva. Prohibir la circulació als camions encara menys. Però sí que es podria fer un pla estratègic de millora del transport públic, per evitar almenys injectar més volum de vehicles a l'autopista. I sobretot informació, que sempre anem justos...

No és de calaix que per anar a Reus un diumenge al vespre i evitar la zona afectada per un accident (ocorregut 24 hores abans), els ebrencs ens trobéssim circulant per les carreteres de la costa entre l'Ampolla i l'Ametlla de Mar com qui caça gambusins a la nit o busca un racó amagat entre oliveres per demostrar carinyo a la seva xicota. 

S'ha de potenciar realment les possibles alternatives. Es requereix una aposta ferma per fer prevenció o no actuar de manera reactiva. Les prohibicions no han de ser la solució. No ho haurien de ser...

Sense una visió global que abordi la connectivitat de la regió més enllà de l'autopista, els accidents continuaran essent una notícia ja massa habitual.

L'aula: on els nens són feliços...(i no saben llegir).

 

 

Avui en dia, l'educació infantil sembla haver perdut el nord. Tots parlen de les noves metodologies, de les emocions, de la felicitat a l'aula... però ningú es pregunta si amb tanta innovació no estem deixant de banda el que realment importa.

Abans, a les escoles s'ensenyaven coneixements sòlids: llegir, escriure, sumar i restar. Ara, en canvi, tot són projectes, tallers emocionals i activitats lúdiques. Està bé que els nens s'ho passin bé, però no podem convertir l'aula en un parc d'atraccions. La vida és dura, és evident. I l'escola ha de preparar els nens per afrontar les dificultats, no per amagar-se en una bombolla de protecció.

El que més em preocupa és que s'està traspassant als mestres responsabilitats que no els pertoquen. Ara han de ser psicòlegs, assistents socials, experts en intel·ligència emocional... I mentrestant, qui s'encarrega d'ensenyar les matemàtiques bàsiques o la gramàtica? No és estrany trobar nens que arriben a secundària sense saber llegir amb fluïdesa o resoldre un problema senzill.

Tampoc ajuda aquesta obsessió per les tecnologies. Els nens de sis anys ja tenen tauletes a l'aula, però després no saben agafar un llapis o escriure en paper. Tota la jornada escolars està plagada de pantalles, com si la realitat no existís. I després ens sorprenem que tinguin problemes d'atenció i concentració.

El pitjor de tot és que aquests canvis s'imposen des de les altures, sense consultar als que estan dia a dia a les aules. No ens ve de nou això, ja coneixem la història com acaba. Els polítics educatius, sempre amb noves lleis (1),  i els experts de sofà, sempre amb noves teories. Però els mestres, els que realment coneixen els nens, no tenen veu ni vot.

Potser hauríem de preguntar-nos si tota aquesta revolució educativa no serà en realitat un retrocés disfressat de progrés. Perquè al final, els que surten perdent són els nens, que arriben a la vida adulta sense les eines bàsiques per defendre's. I això sí que és una autèntica tragèdia. I malauradament hem construït una generació en retrocés ja en edats adultes amb dificultats greus de comportament i aprenentatge. Es veia venir...

 

(1) Educaweb. (s.f.). Cronologia del marc legal educatiu a l'Estat espanyol. https://www.educaweb.cat/continguts/educatius/sistema-educatiu/lleis-educacio/cronologia-marc-legal-educatiu-estat-espanyol/