L’ecologista del sofà (d'IKEA...per suposat)

 

Cada matí, el nostre protagonista s’aixeca amb la consciència tranquil·la d’haver salvat el planeta... Ha posat una etiqueta verda al seu perfil d’Instagram, segueix tres comptes de reciclatge creatiu i per suposat, no ho oblidem, beu cafè de comerç just (sempre que la cafeteria tingui Wi-Fi lliure).

Des del sofà, envoltat d’unes tres plantes d’interior que moren heroicament per manca d’aigua, comenta amb passió les notícies sobre el canvi climàtic. “La gent és molt irresponsable”, diu, mentre encén la calefacció a 27 graus i demana el sopar envasat en plàstic biodegradable que després oblida llençar al recipient adient.

El diumenge és el seu gran dia verd: apaga el llum per l’Hora del Planeta i se sent, durant seixanta minuts exactes, un activista de primera línia. Després, torna a encendre la televisió (amb pantalla d’última generació de Neo QLED i so Dolby Atmos) per veure un documental sobre els oceans, amb una llauna de refresc a la mà (feta amb alumini infinitament reciclable)

Els dilluns tornen les obligacions. Cal agafar el cotxe híbrid, això sí, per anar al gimnàs i fer bicicleta estàtica que li diu les calories consumides (molt menys que la llauna de refresc d'anit) mentre escolta un podcast sobre com reduir la petjada de carboni. Tot un exemple de coherència energètica. Al migdia, defensa a la feina el dret inalienable a una carmanyola ecològica (existeix encara els Tupperware?)… de plàstic reciclat i plena de quinoa (varietat negra collana, que el seu nom ja mola) vinguda del Perú.

Quan arriba el vespre, l’ecologista del sofà torna a casa satisfet. Abans de dormir, comparteix una frase inspiradora sobre la Terra i el futur dels nostres fills. Mentre carrega el mòbil, el rellotge intel·ligent, els auriculars sense fil, i la Roomba, pensa que encara hi ha esperança: “El canvi comença amb petits gestos”.

Però quan arriba l’estiu i el termòmetre puja, oblida tota teoria. L’aire condicionat és un dret humà i el ventilador solar, una broma per a turistes nòrdics cremats com a gambes (de Palamós, quilòmetre zero). Els seus residus es classifiquen segons l’humor del dia, i el contenidor groc és, de lluny, el més popular. Tot i això, ell sap que es troba del costat bo de la història. Ha signat peticions en línia, ha compartit infografies xupi-ecoverdes i ha comprat una bossa de roba que diu “Save the Earth” (per posar les tres samarretes de Zara fabricades a Bangladesh i que no han vingut des d'allà en bicicleta precisament).

Potser sí. Però potser, també, el planeta necessita menys posts i més passes fora del sofà. Al cap i a la fi, salvar la Terra des del confort del menjador és la gran gesta ecològica del nostre temps: còmoda, silenciosa i perfectament reciclable en likes 💙.

Realpolitik: entre la necessitat i la pèrdua d'horitzó

 

La Realpolitik s'ha convertit en el marc inevitable de les democràcies contemporànies, especialment en contextos de fragmentació parlamentària com els que vivim actualment. Aquest enfocament, que prioritza el possible sobre l'ideal, planteja una tensió fonamental entre governabilitat i coherència, entre l'art del pacte i la fidelitat als principis.

D'una banda, el pragmatisme polític representa una eina necessària per trencar bloquejos i assegurar l'acció de govern en situacions de complexa majoria. Encarna l'acceptació madura que, en societats plurals i diverses, la gestió pública requereix negociació, consens i la capacitat de trobar punts d'acord amb qui no comparteix tot el programa. És l'antídot contra la paràlisi institucional i el dogmatisme estèril. Aquesta esterilitat ha causat més d'un mal de cap intern a segons quines formacions polítiques que no han sabut encabir discrepàncies ideològiques internes que val a dir, considero necessàries i tot.

Tanmateix, aquesta pràctica es troba amb un límit perillós quan es converteix en finalitat en si mateixa, quan el "què es pot fer" eclipsa completament el "per què ho fem". La deriva comença quan els pactes s'apropien de la naturalesa ideològica pròpia, buidant de contingut els projectes polítics. Aquí s'obre una fractura interna en els partits entre qui entén el pragmatisme com a instrument i qui el veu com a traïció.

Cal tenir en compte també, que a realpolitik rebutja la ideologia com a guia i el seu alt pragmatisme pot ser una arma de doble fulla: es pot plantejar la utilització de la democràcia  o no en funció de les seves necessitats.

La veritable qüestió ètica sorgeix quan la Realpolitik es desvincula de qualsevol referent. En la seva versió més econòmica, aquest enfocament tendeix a considerar els valors ecològics, culturals o socials com a obstacles, no com a objectius desitjables. S'accepta com a "real" únicament allò que és quantificable a curt termini, ignorant realitats més profundes però menys immediates com la sostenibilitat ambiental, la cohesió social o la preservació del patrimoni cultural. Com si aquests aspectes juguessin en una altra lliga.

El repte, doncs, no està en renunciar al pragmatisme, necessari en qualsevol gestió pública complexa, sinó en mantenir-lo lligat a uns principis que donen sentit i direccionalitat a l'acció política. La veritable saviesa política consistiria en trobar el punt d'equilibri on el realisme no signifiqui renúncia als ideals, sinó la seva aplicació intel·ligent en condicions adverses. Es tracta de comprendre que, sense principis, el pragmatisme es converteix en cinisme; però sense pragmatisme, els principis es transformen en meres declaracions intranscendents.

En aquest sentit, la qualitat d'una democràcia es mesura no només per la seva capacitat per generar acords, sinó també per la seva habilitat per mantenir viu el debat sobre els fins i els valors que han d'orientar aquests acords. La política, en darrera instància, continua sent aquest espai on hem de conciliar el que és necessari amb el que és desitjable, el real amb l'ideal, sense que cap dels dos acabi per imposar-se absolutament sobre l'altre.

Quan a un bon amic li vaig plantejar un dia que seria bo que els governs fessin una deriva cap a models de governança més tecnocràtics, la seva resposta va ser àgil i clara: i què faran els polítics llavors? Cert, i això em va fer pensar que si la tecnocràcia es caracteritza per la composició dels governs amb gent experta en lloc de polítics, per què no creem això mateix, polítics experts, capacitats, formats, capaços de prendre decisions complexes amb coneixement especialitzat i debat polític alhora?

L’ Ebre també és Catalunya (què bonic que sona)

 

 

 

 

Foto: Roger Heredia

  

Foto: Albert Salamé

Terres de l’Ebre. Aquella terra que quan baixem per l'AP7 i creuem el coll de Balaguer sospirem en silenci: "ja som a casa". Aquella postal idíl·lica que els polítics ensenyen quan parlen de sostenibilitat i natura. La mateixa que es converteix en un dramàtic i efímer reality show cada vegada que el cel decideix obrir les comportes sense cap mirament. Els recents aiguats han tornat a posar de manifest allò que tots sabem, però que sembla un secret d’estat: l’Ebre és la zona zero del canvi climàtic a Catalunya, i l’abandonament infraestructural és un mal endèmic que els ebrencs fa anys que reclamen solucions. 

Les administracions han transformat la prevenció en un concepte abstracte, com una assignatura pendent que mai arriba a examen. Les carreteres esdevenen rius ja una via fluvial, els pobles illes, i nosaltres, els ebrencs, uns navegants improvisats i al límit de la paciència. I què diem de les infraestructures hidràuliques? I de la seva planificació? I de la seva gestió? Deuen ser com aquells llibres que tothom té a la llibreria de casa, però ningú llegeix: se’n parla molt, es fan plans magnífics com l'ambiciós i aprovat per tots els actors locals anomenat "Pla Delta" que les alternances de govern fan perillar la seva total execució i a perill que es quedi en algun calaix de la Generalitat. On són els sistemes de drenatge moderns? Per què no es fa una aposta real i efectiva del desviament a gran escala d'aquelles vies d'evacuació hídrica que generen estralls materials i personal? Per què no es posa a sobre la taula i es valora el cost entre fer aquesta obra o expropiar habitatges que són al bell mig dels barrancs? Queixar-se dels responsables que van permetre construir en aquestes zones no arregla el problema, només demana responsabilitats i el problema continua latent. Per posar un exemple: València va ser capaç de desviar la llera del riu Túria per fora de la ciutat. Segurament trobaríem molts més exemples.

I no podem continuar sense una reverència a l’abandonament mediàtic. On era la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals quan més es necessitava? No ens ve de nou. Segurament buscant el focus en algun trànsit tallat a la Diagonal, algun tractat de pau a més de 3.000 km d'aquí o en una absurda sobrecàrrega muscular d'algun jugador de futbol de la capital. L’Ebre, ja se sap, només és portada quan crema o quan s’inunda. La nostra tragèdia és un telediari de segona, un esdeveniment local en una Catalunya que es diu cohesionada. Una presència que els dies posteriors sí que hi és, però no en el moment de la tragèdia, perquè els mitjans tenen com a prioritat informar. Les imatges del Godall amb els cotxes arrossegats pel corrent de l'aigua són fàcilment vendibles, però la reflexió profunda sobre per què passa any rere any sembla ser un tabú.

Però no ens titlleu de victimisme. Ens veiem obligats. Ens han ensenyat a viure amb emergències, no ens obligueu a mirar el cel quan es posa negre. Mentre els discursos oficials parlen de transició ecològica i resiliència, als pobles de les Terres de l'Ebre se’ls acaba la paciència. I així, entre la indiferència política i el silenci mediàtic, l’Ebre segueix el seu curs, impredictible i salvatge, recordant-nos qui mana realment en aquest territori. Ell és l’únic que no ens falla, ni ens abandona. La resta, són promeses que s’emporta el cabal.

I quan les aigües es retiren, quan els titulars sensacionalistes marxen cap a la següent catàstrofe, ens queda el fang i el silenci. Potser seria el moment de demanar un pacte nacional per a l'Ebre per abordar de manera integral totes les mancances territorials. També la creació d'una seu permanent de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals aquí baix. Mentrestant, continuem sent el pati del darrere de Catalunya, un laboratori a cel obert dels efectes del canvi climàtic on s'experimenta amb el nostre territori I això, senyors governants, no és victimisme: és la realitat que els vostres fulls de ruta i els vostres informatius ignoren deliberadament. Nosaltres ja ho entenem: només som notícia quan la natura es revela. La resta de l'any, som la invisible frontera d'una Catalunya que mira cap a un altre costat quan no l'interessa. I que els fem gràcia quan utilitzem l'article "lo". Però també, també ho som... i inclús més, part de Catalunya. I no pensem renunciar...

Precocitat desprotegida

 

Fa uns dies, el Barça de bàsquet va presentar Moha Dabone, un jugador de tretze anys en un partit oficial. La notícia es va celebrar com un èxit, una fita que obria portes als més joves. Però sota l’aixeta de la il·lusió, hi ha una realitat preocupant: l’esport accelerat està cremant etapes essencials de la formació i la infància, amb un cost psicològic devastador. La pressió de rendir en un cos i una ment que encara es construeixen deixa seqüeles profundes: ansietat per al rendiment, trastorns d'identitat quan el valor personal es confon amb l'èxit esportiu, i la pèrdua irreversible de la vivència d'una adolescència normal.

No és un cas aïllat. El fenomen de la precocitat extrema s’estén com una taca d'oli per tots els esports. Al tenis, per exemple, ja hem vist com adolescents es convertien en productes d'alta competició, amb pressions multimilionàries i cossos que es ressenten abans d’hora. La imatge d’una Garbiñe Muguruza anunciant la seva retirada amb només trenta anys, esgotada física i mentalment, és una prova més d’aquesta dinàmica devoradora que sacrifica el benestar emocional en l'altar dels resultats immediats. El missatge és perillós: val més un prodigi prematur que una carrera sòlida i duradora.

Aquest desig de trobar la perla, el nou Messi, la nova Williams, o el pròxim Pogacar està truncant processos vitals. S’estalvia el camí de l’aprenentatge pacient, esborrant les fronteres entre el planter i l’elit, entre el pati del col·legi i l’estadi. Es premia la projecció més que el procés, el resultat més que el creixement. I en aquesta carrera, els més joves perden alguna cosa més important que un partit: perden la possibilitat de viure la seva edat sense el pes d’un contracte o les crítiques d’una grada, la seguretat psicològica que proporciona un desenvolupament natural, sense la càrrega mental de satisfer expectatives adultes prematures.

L’esport modern, embogit per la immediatesa i l’explotació comercial, està renunciant als seus valors fonamentals. La formació, la maduració i la protecció integral de les persones han passat a un segon terme. Quan un nen o una nena es converteix en notícia per la seva edat abans que pel seu joc, alguna cosa no funciona. Estem educant campions, però a costa de crear persones psicològicament fràgils, condicionades per una identitat que pot esfondrar-se amb la primera lesió greu o la primera derrota important. Estem deixant pel camí les persones que hi ha darrere.

El sistema esportiu actual s'assembla perillosament a una fàbrica de prodigis amb data de caducitat. Mentre aplaudim aquests debutants prematurs, obviem les estadístiques que mostren com la majoria no arribaran a consolidar-se, però portaran sempre les cicatrius d'una socialització truncada. L'esport havia de ser una aula de la vida, un espai per aprendre a gestionar l'èxit i el fracàs en un entorn protegit. En canvi, l'hem convertit en una arena on nens i adolescents són llançats a la voràgine professional sense les eines emocionals per sobreviure-hi. I això que avui en dia ens atrevim a parlar sobre la salut mental sense embuts és molt contradictori. La pregunta que ens hauríem de formular és si val la pena cremar etapes de creixement personal a canvi d'èxits esportius efímers. La resposta, mirant els casos de burn-out precoç i les carreres truncades, sembla òbvia.

El preu tardà de l'oblit

Fa pocs dies, Dinamarca va demanar perdó a les més de 4.500 dones groenlandeses que van ser esterilitzades per la força per l’Estat entre 1966 i 1991. La imatge de la primera ministra Mette Frederiksen demanant disculpes en el Parlament és potent, i el fons de 40 milions d’euros per indemnitzar les víctimes sembla un acte de justícia. Però cal preguntar-se: per què ara? I per què als polítics els costa tant, i sempre arriben tan tard, a pronunciar aquestes dues paraules tan simples i tan poderoses: “ho sento”?

La resposta és que demanar perdó per fets pretèrits mai és un acte ingenu de penediment. És, sobretot, un càlcul polític minuciós. Les disculpes arriben quan el cost de seguir negant la veritat supera el cost de reconèixer-la. Durant dècades, Dinamarca va poder ignorar el dolor de les dones groenlandeses perquè la seva veu era feble en l’espai públic. Avui, en un context global de reivindicació dels drets dels pobles indígenes i de revisió crítica del colonialisme, el silenci es va tornant insostenible. El perdó, en aquest sentit, no és només un deute amb el passat, sinó una eina per a la legitimitat present.

El que revela aquest cas, i altres similars, és la profunda incapacitat de la classe política per actuar per pura ètica. Esperen que morin les víctimes, que s’apaguin els testimonis directes i que la ferida esdevingui una qüestió d’arxius històrics en lloc de memòria viva. És més fàcil demanar perdó a la segona o tercera generació, quan la indignació s’ha atenuat i la indemnització es pot presentar com a gest de magnanimitat i no com a restitució urgent.

El patró es repeteix: Espanya amb les víctimes del franquisme, els Estats Units amb l’esclavitud, Bèlgica amb el Congo i molts més exemples que podríem trobar. El mecanisme és sempre el mateix: negació, silenci, vergonya i, finalment, un reconeixement arribat quan els responsables directes fa temps que ja no estan als càrrecs. La disculpa es converteix així en un ritual de purificació nacional que permet girar la pàgina sense haver enfrontat veritablement les causes profundes del dany.

Les disculpes de Dinamarca són necessàries i benvingudes. Però arriben dècades després del dany i només després d’una lluita persistent. Ens mostren que la justícia històrica no és una concessió espontània del poder, sinó el fruit d’una llarga i dolorosa exigència. I recorden que, en política, el “mai és massa tard” és, sovint, la constatació trista que sí, que ja ho era.