Apostoflant

 

 

 

 

Jordi Robirosa, (atenta la companyia) ens va ensenyar als catalans que el bàsquet no s'havia d'escoltar en castellà com si fos un doblatge cutre de Hollywood. Mentre la resta d'Espanya es conformava amb els triplazo desde la esquina dels comentaristes de TVE, ell va plantar cara amb un "triple des de la cantonada" que sonava com un himne a la llengua pròpia. I ho va fer amb tanta classe que fins i tot els més castellanoparlants van acabar confessant que un tap sonava millor que un tapón/gorro.  

No va ser fàcil, però. Robirosa va haver de lluitar contra el monolingüisme esportiu que imperava, aquell que feia pensar que el vocabulari esportiu en català es limitava a xut i fora de joc. I ho va fer inventant paraules com si fos la RAE catalana de l'esport: apostoflant (per cert, no registrada al diccionari i amb reticència a fer-ho per part l'Institut d'Estudis Catalans), esmaixada,.. termes que ara sonen naturals però que en el seu moment van fer tremolar els puristes de la llengua. Si Puyal va ser el Mozart del micròfon futbolístic, Robirosa va ser el Picasso del bàsquet, descomponent i reconstruint la llengua amb cada partit.

El seu secret? Tractar el català no com una relíquia de museu sinó com una eina viva, igual que fan Jordi Basté amb les seves hores de ràdio que sonen com una conversa del típic bar de baix de casa nostra o Antoni Bassas amb els seus articles que demostren que el català pot parlar de qualsevol tema sense complexos. Mentre alguns encara discutien si calia dir "el Barça" o "el Barcelona", ell ja estava explicant els triples des dels 6,75 metres amb la fluïdesa d'un poeta.  

I això és el que el fa gran: que mentre molts es limitaven a traduir, ell va crear una escola. Perquè no es tracta només de parlar en català, sinó de fer-ho amb la passió d'algú que sap que cada paraula és un acte de resistència cultural. Avui, quan els joves diuen escorta i encistellar , no s'adonen que darrere hi ha l'ombra d'un tipus que va passar 30 anys demostrant que la llengua no és un obstacle sinó un instrument. Un instrument que, en les seves mans, sonava a música celestial... o com a mínim, a la melodia perfecta per fer que tot un país digués cistella quan abans cridava canasta.

 

Si a Joaquim Maria Puyal sempre l'acompanyarà el t'estimo Urruti, en Robirosa també ho farà amb el seu apostoflant. Gràcies Robi !

 

No ho fareu

 

Final de temporada i tanquem la paradeta (Josep Maria Bachs, Filiprim TV3). Moment màgic com cap en què tothom es transforma en una versió estressada d’ells mateixos, com si haguéssim pactat fer una performance col·lectiva de "qui pot més" i com més actes  encara millor.

Primer, tenim el final de curs escolar, on els pares es converteixen en professors adjunts sense sou, però incapaços de recordar com es feia una arrel quadrada (la IA els podria donar un cop de mà avui en dia). Els deures de vacances són com aquell regal que no vols, però que t’obliguen a acceptar amb un somriure. I els nens? Innocents, creuen que el juliol és per jugar, no per fer fulls de càlcul inacabables dissenyats per algú que odia la felicitat infantil o que encara no és pare. I les graduacions? Allò que se n'ha batejat com el dia de les orles? Pobrets, fins i tot a educació infantil els graduen, com si la vida fos un camí recte a base d'una orla darrere l'altra. La culpa, com sempre: dels americans.

Després, les activitats extraescolars, aquest invent diabòlic perquè els nens no respirin mai. Ballet, futbol, piano, judo, natació, dibuix, handbol, anglès... Com si la infància fos un curriculum vitae. I ara, al juny, toca la "festa de final de curs", on els pares i avis (no us enganyin, ningú més hi va) obligats a aplaudir una representació preparada amb moltes ganes, voluntat, carinyo i interpretada per nens que saluden a la iaia asseguda al fons i també algun que altre moviment involuntari buscant petroli per alguna que altra cavitat nasal i com no un dels pares ho grava tot amb el mòbil per ensenyar als amics, veïns i altres individus que hauran de tenir la santa paciència de tragar-se vídeos i vídeos que sincerament, ni els va ni els ve.

I no oblidem els finals de temporada esportiva, on els pares es tornen més competitius que els nens. Després de passar més hores que la Renfe asseguts els caps de setmana a les graderies dels pavellons de totes les contrades (d'alevins cada dissabte, de fer OK des de la grada, Amics de les Arts 2012) els partits de lliga infantil es transformen en una mena de Joc de Trons, amb criatures de vuit anys plorant mentre un pare crida "Això és un insult al futbol!" a un àrbitre voluntari que només volia passar-hi una estona i fer un favor.

En resum, juny és el mes en què la societat es trenca per demostrar qui aguanta més. I nosaltres, com bons masoquistes, ho repetim any rere any. Perquè res uneix més una família que l’estrès compartit i la promesa  de que "l’any que ve ho farem diferent".  

Spoiler (I): No ho fareu.

Spoiler (II): Tots hi hem passat 😉, ànims. 

Alerta generacional

 

 

Un article del Nació Digital destaca un informe preocupant del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS): un 16,7% dels joves espanyols (1 de cada 6) preferiria un govern autoritari en comptes d’un sistema democràtic. Aquesta xifra, encara que minoritària, revela una fractura generacional en la confiança cap a la democràcia, especialment entre homes joves, on el percentatge és més alt que entre les dones.

A més, l’estudi apunta a un augment de l’abstenció i la desconfiança en els partits tradicionals, cosa que podria explicar per què alguns joves miren amb certa simpatia models polítics més durs, com els que promouen figures com Donald Trump o Santiago Abascal.

Les dades publicades pel Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS)   constitueixen un indicador alarmant que mereix una anàlisi rigorosa i la proposta d'accions concretes. Aquesta tendència reflecteix un malestar social profund que s'ha anat incubant en els últims anys.

El context actual presenta diversos factors explicatius d'aquest fenomen. En primer lloc, observem una certa banalització del debat polític a les xarxes socials, on predominen els missatges simplistes i emocionals sobre anàlisis complexes. Això s'uneix a problemes estructurals laborals i socioeconòmics amb  dificultats per accedir a l'habitatge, especialment pronunciades en els més joves. Aquesta situació genera una progressiva desafecció cap al sistema polític actual. I cada vegada més.

Per contrarestar aquesta tendència, cal implementar un pla d'acció estructurat en tres eixos principals. El primer eix hauria de centrar-se en la millora de les condicions socioeconòmiques, mitjançant polítiques d'habitatge accessibles, millores en les condicions laborals i programes de formació professional adaptats a les necessitats del mercat actual. Però amb resultats palpables i no promeses genèriques que els mesos ajuden a oblidar.

El segon eix hauria d'abordar l'educació en valors democràtics. Caldria desenvolupar programes educatius que fomentin el pensament crític i la participació ciutadana activa, a més de sensibilitzar sobre els riscos dels sistemes autoritaris i els valors fonamentals de la democràcia. Aquí, el sector més jove de la societat també tindria deures a fer i no justificar el seu malestar en excuses mal argumentades i alimentades pel la manca de pensament crític. Els joves, han de proposar, escoltar i ser receptius almenys a raonar tota mesura proposada.

Finalment, el tercer eix hauria de centrar-se en la renovació del sistema polític per recuperar la confiança ciutadana. Això passaria per augmentar la transparència institucional, implementar mecanismes de participació directa més efectius i desenvolupar estratègies de comunicació que combatin la desinformació i els discursos simplistes. Una nova política és necessària. Un nou sistema s'hauria d'implementar. I no només ho reclama el jove. També molta part de la societat cansada d'una dinàmica que grinyola per molts llocs i no entén els pedaços que s'hi posen.

Aquests resultats no han de llegir-se com una simple enquesta sinó com un indicador de problemes estructurals que requereixen solucions integrals. La resposta ha de basar-se en polítiques concretes que demostrin la capacitat del sistema democràtic per oferir solucions reals als problemes de la ciutadania, especialment dels més joves. Només així es podrà aturar l'avanç d'alternatives autoritàries que, històricament, han demostrat no ser la solució als problemes que diuen combatre. Els joves també haurien de revisar la història i entendrien la nostra por.

Teniu el que vau votar

 

 

 

Quan es tracta de repressió, Donald Trump no decep. El seu últim capítol? Desplegar 2.000 soldats de la Guàrdia Nacional i 700 marines a Los Angeles, no per combatre una invasió estrangera, sinó per assetjar comunitats migrants i reprimir protestes pacífiques contra les batudes de l’ICE (Immigration and Customs Enforcement). La justificació? Restablir l’ordre, és clar. Però quina ordre? La de Trump, evidentment, que sembla confondre la Casa Blanca amb un escenari de reality show on els extres són ciutadans aterrits i els dolents són governadors demòcrates que s'atreveixen a qüestionar la seva autoritat.

El detall més deliciós és la seva coherència. El 2021, mentre els seus seguidors assaltaven el Capitoli, Trump es va quedar més quiet que un mussol a plena llum. Ara, però, els manifestants que criden per la dignitat dels migrants són "anarquistes" que mereixen una resposta militar. I si el governador Gavin Newsom o l’alcaldessa Karen Bass s’atreveixen a protestar, Trump els amenaça amb l’arrest. Res millor que un líder que tracta els dissidents com a enemics de guerra.

Califòrnia, amb el seu estatus de "ciutat refugi" i demòcrata, s’ha convertit en el blanc preferit de Trump. Les seves batudes no persegueixen delinqüents, sinó treballadors o pares que porten els nens a l’escola. I quan la gent surt al carrer per denunciar-ho, la solució de Trump és enviar més tropes. Com si els problemes socials es resolguessin amb gas lacrimogen i bales de goma.

La pitjor part? Aquest circ és només l’últim capítol d’una política migratòria dissenyada per terroritzar. Mentre Amnistia Internacional denuncia la militarització dels barris, Trump se'n fot amb la seva retòrica bel·licista. I així, sota el pretext de la "llei i l’ordre", els Estats Units s’enfonsen una mica més en l’autoritarisme. Quina ironia que el país que presumeix de ser el paladí de la democràcia ara utilitzi els seus exèrcits per silenciar els seus propis ciutadans. El referents cauen poc a poc sempre a conseqüència dels seus actes.

La lògica de la força crea problemes que ni els tancs poden resoldre. Cada desplegament alimenta la desconfiança entre comunitats i institucions, i converteix la policia en còmplice involuntària d’una estratègia nacional que ignora els drets humans. La paradoxa és evident: per protegir la frontera, la Casa Blanca obre ferides profundes al país. Quan els historiadors relatin aquests dies, no parlaran només de soldats, sinó del silenci imposat per la por. 

Però què us pensàveu quan votàveu aquest boig? 

Per què us importa tant?

 

La maternitat com aquell sagrat deure femení que, segons certes ments il·luminades del segle passat (i algunes del present), defineix el valor d’una dona. Si no tens criatures, ets com un quadre sense acabar, un projecte a mig fer, una "no-dona" que ha fallat en la seva missió existencial. I, per descomptat, la societat s’encarregarà de recordar-t’ho cada vegada que et preguntin "I tu, per què no tens fills?" amb aquella cara de preocupació falsa, com si et faltés un ronyó enlloc d’un bebè.  

És fascinant com, en plena era de la intel·ligència artificial i els viatges espacials, encara hagi gent que creu que l’úter és el centre neuràlgic de la realització femenina. Les dones que opten per no ser mares són mirades amb sospita, com si amaguessin alguna tara moral o un egoisme mutant. "Què faràs quan siguis gran? Qui tindrà cura de tu?" (Com si els fills fossin un pla de pensions amb interès fixe i amb un gran rendiment). I, el millor de tot, és que aquests comentaris acostumen a venir de persones que després es queixen dels seus propis fills com si fossin una plaga bíblica que els escuren la butxaca cada cap de setmana.

El que més fa gràcia és la incapacitat d’aquests aprenents de jutges d’entendre que, potser, una dona pot ser feliç sense canvis de bolquers a les 3 de la matinada. Potser li agrada viatjar, potser té una carrera apassionant, potser simplement... no li ve de gust. Però no, segons la policia moral de la maternitat ("Hasta un idiota hoy en día es policía moral", Love of Lesbian) això només pot ser símptoma d’immaduresa, fredor emocional o el clàssic "és que encara no has trobat l’home adequat" (com si un mascle perfecte pogués despertar un instint maternal adormit).  

Naturalment, aquesta obsessió per la reproducció és un club exclusiu per a dones. A un home que no vol ser pare, com a molt li diuen "home savi" o "ja en tindrà temps". Però una dona? Oh, no. Ella ha d’explicar les seves raons, justificar-se i, si s’atreveix a dir que no ho desitja, rebre aquella mirada de "pobra, alguna cosa deu tenir malament" i utilitzar aquella expressió tan nostra que no sé que diu de l'arròs i que si es passa.

En fi, sembla que encara ens queda camí per entendre que les dones no són màquines de parir, sinó éssers humans amb drets a decidir sobre els seus cossos i les seves vides. Potser, enlloc de preguntar "per què no tens fills?", podríem començar a preguntar "per què us importa tant?". Però no, és més fàcil criticar que acceptar que, potser, una dona completa és, simplement, una que fa el que li ve en gana sense tenir cap obligació de que el seu úter sigui un assumpte públic.