Ho tenim a les nostres mans

  

Històricament, totes les revolucions (la industrial, la digital) van destruir llocs de treball com molts pseudo-opinadors vaticinen, però també, paradoxalment en van crear de nous. La màquina de vapor va substituir músculs (i baixes laborals tot i que en aquella època ho dubto), i l’ordinador, càlculs rutinaris durant dies i dies. Sempre hi va haver un espai per a la intel·ligència i la destresa humanes. La qüestió amb la revolució de la Intel·ligència Artificial és si aquest patró es mantindrà, ja que la diferència rau en l'abast de la substitució. Les revolucions prèvies van afectar tasques concretes, alliberant-nos de feines físiques o repetitives. La IA, en canvi, no només automatitza tasques; amenaça de substituir funcions cognitives, des de l'anàlisi fins a la creativitat bàsica. És la primera eina que pot aprendre i replicar el nostre propi procés cognitiu per a una gamma amplíssima de tasques, no només les rutinàries. Aquest és el canvi de paradigma sense precedents.

Això ens porta a la gran incògnita de futur: ¿podrà la IA arribar a decidir, sentir i emocionar-se com un humà? La intel·ligència, en la seva facultat lògica, sembla assolible. Però la consciència, l'empatia i les experiències subjectives són un territori diferent. La discussió es divideix entre els que creuen que és una qüestió de complexitat computacional i els que defensen que la consciència emergeix d'una experiència física, orgànica de caràcter humà i biològica irreproduïble. És possible que mai puguem replicar aquest substrat.

En una jornada anomenada 'Innovar sense límits' celebrada a Reus aquesta setmana, Marc Vidal, analista econòmic i divulgador tecnològic centrava la seva xerrada específicament en la intel·ligència artificial.

Entre les seves idees, va assenyalar la IA com a eina, no com a amenaça: va remarcar que "cal entendre que la IA és una eina i no un substitut a la nostra feina". També va afegir que "no hi ha cap prova empírica que digui que un robot ha pres feina a un humà: en tot cas, ha deixat espai net". Aquí tenim part de responsabilitat per part de nosaltres, els usuaris. En entendre aquest concepte no amenaçant que molts volen imposar.

Adaptar-se, com no pot ser de cap manera, a aquesta tecnologia ens permetrà ser capaços d'innovar i no quedar-nos a la cua de tot i lamentar-nos en un futur.

El veritable repte, doncs, no és si la IA serà com nosaltres, sinó si serem capaços de dirigir-la per a complementar-nos, no per a substituir-nos, i trobar un nou lloc per a la humanitat en l'era de les màquines intel·ligents. La resposta definirà no només el futur del treball, sinó el de la nostra relació amb allò artificial. La decisió està a les nostres mans i és l'únic que la IA mai podrà fer.

La polarització debilita la democràcia

La immigració ha esdevingut un camp de batalla ideològic on es disputen, no sols models de gestió, sinó la mateixa ànima de les nostres societats. Assistim a una espiral tòxica on la simplificació deliberada del fenomen migratori alimenta opcions polítiques ultranacionalistes, que al seu torn radicalitzen encara més el debat. Aquesta dinàmica perversa té efectes corrosius en el teixit social i en la qualitat de les nostres democràcies.

El procés és ben conegut: la ultradreta construeix un relat apocalíptic que presenta els fluxos migratoris com una invasió, una amenaça existencial per a la identitat i el benestar d'Occident. Aquesta narrativa, repetida fins l'avorriment, obliga la resta de formacions a moure’s en un terreny minat. La resposta, sovint, no és una defensa dels principis d’acollida i integració, sinó una reacció feble que busca no perdre terreny electoral. D’aquesta manera, el marc discursiu de l’extrema dreta s’imposa, i el debat es desplaça cap a posicions cada cop més dures i d'exclusió.

Les conseqüències d’aquest joc són profundament nocives. La confusió es converteix en la norma a l’hora de dissenyar polítiques públiques. Es promulguen lleis contradictòries, més preocupades per transmetre fermesa que per resoldre problemes reals. En l'àmbit local, la convivència es ressent. Els veïns es miren amb recel, i la diversitat, que podria ser una font d’enriquiment, es converteix en un motiu de sospita i conflicte.

El preu més alt d’aquesta instrumentalització el paga el sistema democràtic en  conjunt. La cerca del compromís és substituïda per l’enfrontament; el respecte a les minories, per la tirania de la majoria; i el diàleg basat en fets, per l’emoció i la por. Si permetem que un repte complex com la immigració es redueixi a una eina per a la lluita política, estem traient els fonaments sobre els quals es construeix una societat lliure i oberta. Urgeix recuperar el sentit comú i tornar a un debat honest que no utilitzi les persones com a peons d’un joc electoral. El futur de la nostra cohesió social n’és el que està en joc.

Com ratolins a una ratera...

Foto: ACN 

 

Malauradament, la rabiosa actualitat mana i demana a crits parlar-ne. I sí, a Terres de l'Ebre aquesta setmana se'n parla i molt. I és normal.

L'alta accidentalitat a l'autopista AP-7, concretament entre Amposta i l'Ametlla de Mar és el símptoma clar i evident d'un problema de mobilitat estructural a les Terres de l'Ebre. Més enllà de les causes, que són moltes, els que viatgen per aquesta important via de comunicació, i recordem, única via ràpida que disposem per moure'ns cap al nord i sud, ens juguem la vida cada dia. Ja no és un problema de temps, que també, és un tema que utilitzem l'autopista per viatjar i tots tenim números de la loteria perquè...ens toqui (sense voler jugar).

L'AP-7 actua com l'única artèria viària d'alta capacitat per a una àmplia zona, concentrant tot el trànsit de mercaderies i trànsit particular que travessa part del litoral mediterrani. Aquesta saturació, amb un volum de 12.000 camions diaris en cada sentit segons el Servei Català de Trànsit, converteix qualsevol incident en una reacció en cadena que fa de ratera per tots aquells que s'hi veuen atrapats.

Millores reclamades en ampliacions de carril d'aquesta via tampoc crec que fossin la solució definitiva. Prohibir la circulació als camions encara menys. Però sí que es podria fer un pla estratègic de millora del transport públic, per evitar almenys injectar més volum de vehicles a l'autopista. I sobretot informació, que sempre anem justos...

No és de calaix que per anar a Reus un diumenge al vespre i evitar la zona afectada per un accident (ocorregut 24 hores abans), els ebrencs ens trobéssim circulant per les carreteres de la costa entre l'Ampolla i l'Ametlla de Mar com qui caça gambusins a la nit o busca un racó amagat entre oliveres per demostrar carinyo a la seva xicota. 

S'ha de potenciar realment les possibles alternatives. Es requereix una aposta ferma per fer prevenció o no actuar de manera reactiva. Les prohibicions no han de ser la solució. No ho haurien de ser...

Sense una visió global que abordi la connectivitat de la regió més enllà de l'autopista, els accidents continuaran essent una notícia ja massa habitual.

L'aula: on els nens són feliços...(i no saben llegir).

 

 

Avui en dia, l'educació infantil sembla haver perdut el nord. Tots parlen de les noves metodologies, de les emocions, de la felicitat a l'aula... però ningú es pregunta si amb tanta innovació no estem deixant de banda el que realment importa.

Abans, a les escoles s'ensenyaven coneixements sòlids: llegir, escriure, sumar i restar. Ara, en canvi, tot són projectes, tallers emocionals i activitats lúdiques. Està bé que els nens s'ho passin bé, però no podem convertir l'aula en un parc d'atraccions. La vida és dura, és evident. I l'escola ha de preparar els nens per afrontar les dificultats, no per amagar-se en una bombolla de protecció.

El que més em preocupa és que s'està traspassant als mestres responsabilitats que no els pertoquen. Ara han de ser psicòlegs, assistents socials, experts en intel·ligència emocional... I mentrestant, qui s'encarrega d'ensenyar les matemàtiques bàsiques o la gramàtica? No és estrany trobar nens que arriben a secundària sense saber llegir amb fluïdesa o resoldre un problema senzill.

Tampoc ajuda aquesta obsessió per les tecnologies. Els nens de sis anys ja tenen tauletes a l'aula, però després no saben agafar un llapis o escriure en paper. Tota la jornada escolars està plagada de pantalles, com si la realitat no existís. I després ens sorprenem que tinguin problemes d'atenció i concentració.

El pitjor de tot és que aquests canvis s'imposen des de les altures, sense consultar als que estan dia a dia a les aules. No ens ve de nou això, ja coneixem la història com acaba. Els polítics educatius, sempre amb noves lleis (1),  i els experts de sofà, sempre amb noves teories. Però els mestres, els que realment coneixen els nens, no tenen veu ni vot.

Potser hauríem de preguntar-nos si tota aquesta revolució educativa no serà en realitat un retrocés disfressat de progrés. Perquè al final, els que surten perdent són els nens, que arriben a la vida adulta sense les eines bàsiques per defendre's. I això sí que és una autèntica tragèdia. I malauradament hem construït una generació en retrocés ja en edats adultes amb dificultats greus de comportament i aprenentatge. Es veia venir...

 

(1) Educaweb. (s.f.). Cronologia del marc legal educatiu a l'Estat espanyol. https://www.educaweb.cat/continguts/educatius/sistema-educatiu/lleis-educacio/cronologia-marc-legal-educatiu-estat-espanyol/

 

 

L’ecologista del sofà (d'IKEA...per suposat)

 

Cada matí, el nostre protagonista s’aixeca amb la consciència tranquil·la d’haver salvat el planeta... Ha posat una etiqueta verda al seu perfil d’Instagram, segueix tres comptes de reciclatge creatiu i per suposat, no ho oblidem, beu cafè de comerç just (sempre que la cafeteria tingui Wi-Fi lliure).

Des del sofà, envoltat d’unes tres plantes d’interior que moren heroicament per manca d’aigua, comenta amb passió les notícies sobre el canvi climàtic. “La gent és molt irresponsable”, diu, mentre encén la calefacció a 27 graus i demana el sopar envasat en plàstic biodegradable que després oblida llençar al recipient adient.

El diumenge és el seu gran dia verd: apaga el llum per l’Hora del Planeta i se sent, durant seixanta minuts exactes, un activista de primera línia. Després, torna a encendre la televisió (amb pantalla d’última generació de Neo QLED i so Dolby Atmos) per veure un documental sobre els oceans, amb una llauna de refresc a la mà (feta amb alumini infinitament reciclable)

Els dilluns tornen les obligacions. Cal agafar el cotxe híbrid, això sí, per anar al gimnàs i fer bicicleta estàtica que li diu les calories consumides (molt menys que la llauna de refresc d'anit) mentre escolta un podcast sobre com reduir la petjada de carboni. Tot un exemple de coherència energètica. Al migdia, defensa a la feina el dret inalienable a una carmanyola ecològica (existeix encara els Tupperware?)… de plàstic reciclat i plena de quinoa (varietat negra collana, que el seu nom ja mola) vinguda del Perú.

Quan arriba el vespre, l’ecologista del sofà torna a casa satisfet. Abans de dormir, comparteix una frase inspiradora sobre la Terra i el futur dels nostres fills. Mentre carrega el mòbil, el rellotge intel·ligent, els auriculars sense fil, i la Roomba, pensa que encara hi ha esperança: “El canvi comença amb petits gestos”.

Però quan arriba l’estiu i el termòmetre puja, oblida tota teoria. L’aire condicionat és un dret humà i el ventilador solar, una broma per a turistes nòrdics cremats com a gambes (de Palamós, quilòmetre zero). Els seus residus es classifiquen segons l’humor del dia, i el contenidor groc és, de lluny, el més popular. Tot i això, ell sap que es troba del costat bo de la història. Ha signat peticions en línia, ha compartit infografies xupi-ecoverdes i ha comprat una bossa de roba que diu “Save the Earth” (per posar les tres samarretes de Zara fabricades a Bangladesh i que no han vingut des d'allà en bicicleta precisament).

Potser sí. Però potser, també, el planeta necessita menys posts i més passes fora del sofà. Al cap i a la fi, salvar la Terra des del confort del menjador és la gran gesta ecològica del nostre temps: còmoda, silenciosa i perfectament reciclable en likes 💙.

Realpolitik: entre la necessitat i la pèrdua d'horitzó

 

La Realpolitik s'ha convertit en el marc inevitable de les democràcies contemporànies, especialment en contextos de fragmentació parlamentària com els que vivim actualment. Aquest enfocament, que prioritza el possible sobre l'ideal, planteja una tensió fonamental entre governabilitat i coherència, entre l'art del pacte i la fidelitat als principis.

D'una banda, el pragmatisme polític representa una eina necessària per trencar bloquejos i assegurar l'acció de govern en situacions de complexa majoria. Encarna l'acceptació madura que, en societats plurals i diverses, la gestió pública requereix negociació, consens i la capacitat de trobar punts d'acord amb qui no comparteix tot el programa. És l'antídot contra la paràlisi institucional i el dogmatisme estèril. Aquesta esterilitat ha causat més d'un mal de cap intern a segons quines formacions polítiques que no han sabut encabir discrepàncies ideològiques internes que val a dir, considero necessàries i tot.

Tanmateix, aquesta pràctica es troba amb un límit perillós quan es converteix en finalitat en si mateixa, quan el "què es pot fer" eclipsa completament el "per què ho fem". La deriva comença quan els pactes s'apropien de la naturalesa ideològica pròpia, buidant de contingut els projectes polítics. Aquí s'obre una fractura interna en els partits entre qui entén el pragmatisme com a instrument i qui el veu com a traïció.

Cal tenir en compte també, que a realpolitik rebutja la ideologia com a guia i el seu alt pragmatisme pot ser una arma de doble fulla: es pot plantejar la utilització de la democràcia  o no en funció de les seves necessitats.

La veritable qüestió ètica sorgeix quan la Realpolitik es desvincula de qualsevol referent. En la seva versió més econòmica, aquest enfocament tendeix a considerar els valors ecològics, culturals o socials com a obstacles, no com a objectius desitjables. S'accepta com a "real" únicament allò que és quantificable a curt termini, ignorant realitats més profundes però menys immediates com la sostenibilitat ambiental, la cohesió social o la preservació del patrimoni cultural. Com si aquests aspectes juguessin en una altra lliga.

El repte, doncs, no està en renunciar al pragmatisme, necessari en qualsevol gestió pública complexa, sinó en mantenir-lo lligat a uns principis que donen sentit i direccionalitat a l'acció política. La veritable saviesa política consistiria en trobar el punt d'equilibri on el realisme no signifiqui renúncia als ideals, sinó la seva aplicació intel·ligent en condicions adverses. Es tracta de comprendre que, sense principis, el pragmatisme es converteix en cinisme; però sense pragmatisme, els principis es transformen en meres declaracions intranscendents.

En aquest sentit, la qualitat d'una democràcia es mesura no només per la seva capacitat per generar acords, sinó també per la seva habilitat per mantenir viu el debat sobre els fins i els valors que han d'orientar aquests acords. La política, en darrera instància, continua sent aquest espai on hem de conciliar el que és necessari amb el que és desitjable, el real amb l'ideal, sense que cap dels dos acabi per imposar-se absolutament sobre l'altre.

Quan a un bon amic li vaig plantejar un dia que seria bo que els governs fessin una deriva cap a models de governança més tecnocràtics, la seva resposta va ser àgil i clara: i què faran els polítics llavors? Cert, i això em va fer pensar que si la tecnocràcia es caracteritza per la composició dels governs amb gent experta en lloc de polítics, per què no creem això mateix, polítics experts, capacitats, formats, capaços de prendre decisions complexes amb coneixement especialitzat i debat polític alhora?

L’ Ebre també és Catalunya (què bonic que sona)

 

 

 

 

Foto: Roger Heredia

  

Foto: Albert Salamé

Terres de l’Ebre. Aquella terra que quan baixem per l'AP7 i creuem el coll de Balaguer sospirem en silenci: "ja som a casa". Aquella postal idíl·lica que els polítics ensenyen quan parlen de sostenibilitat i natura. La mateixa que es converteix en un dramàtic i efímer reality show cada vegada que el cel decideix obrir les comportes sense cap mirament. Els recents aiguats han tornat a posar de manifest allò que tots sabem, però que sembla un secret d’estat: l’Ebre és la zona zero del canvi climàtic a Catalunya, i l’abandonament infraestructural és un mal endèmic que els ebrencs fa anys que reclamen solucions. 

Les administracions han transformat la prevenció en un concepte abstracte, com una assignatura pendent que mai arriba a examen. Les carreteres esdevenen rius ja una via fluvial, els pobles illes, i nosaltres, els ebrencs, uns navegants improvisats i al límit de la paciència. I què diem de les infraestructures hidràuliques? I de la seva planificació? I de la seva gestió? Deuen ser com aquells llibres que tothom té a la llibreria de casa, però ningú llegeix: se’n parla molt, es fan plans magnífics com l'ambiciós i aprovat per tots els actors locals anomenat "Pla Delta" que les alternances de govern fan perillar la seva total execució i a perill que es quedi en algun calaix de la Generalitat. On són els sistemes de drenatge moderns? Per què no es fa una aposta real i efectiva del desviament a gran escala d'aquelles vies d'evacuació hídrica que generen estralls materials i personal? Per què no es posa a sobre la taula i es valora el cost entre fer aquesta obra o expropiar habitatges que són al bell mig dels barrancs? Queixar-se dels responsables que van permetre construir en aquestes zones no arregla el problema, només demana responsabilitats i el problema continua latent. Per posar un exemple: València va ser capaç de desviar la llera del riu Túria per fora de la ciutat. Segurament trobaríem molts més exemples.

I no podem continuar sense una reverència a l’abandonament mediàtic. On era la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals quan més es necessitava? No ens ve de nou. Segurament buscant el focus en algun trànsit tallat a la Diagonal, algun tractat de pau a més de 3.000 km d'aquí o en una absurda sobrecàrrega muscular d'algun jugador de futbol de la capital. L’Ebre, ja se sap, només és portada quan crema o quan s’inunda. La nostra tragèdia és un telediari de segona, un esdeveniment local en una Catalunya que es diu cohesionada. Una presència que els dies posteriors sí que hi és, però no en el moment de la tragèdia, perquè els mitjans tenen com a prioritat informar. Les imatges del Godall amb els cotxes arrossegats pel corrent de l'aigua són fàcilment vendibles, però la reflexió profunda sobre per què passa any rere any sembla ser un tabú.

Però no ens titlleu de victimisme. Ens veiem obligats. Ens han ensenyat a viure amb emergències, no ens obligueu a mirar el cel quan es posa negre. Mentre els discursos oficials parlen de transició ecològica i resiliència, als pobles de les Terres de l'Ebre se’ls acaba la paciència. I així, entre la indiferència política i el silenci mediàtic, l’Ebre segueix el seu curs, impredictible i salvatge, recordant-nos qui mana realment en aquest territori. Ell és l’únic que no ens falla, ni ens abandona. La resta, són promeses que s’emporta el cabal.

I quan les aigües es retiren, quan els titulars sensacionalistes marxen cap a la següent catàstrofe, ens queda el fang i el silenci. Potser seria el moment de demanar un pacte nacional per a l'Ebre per abordar de manera integral totes les mancances territorials. També la creació d'una seu permanent de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals aquí baix. Mentrestant, continuem sent el pati del darrere de Catalunya, un laboratori a cel obert dels efectes del canvi climàtic on s'experimenta amb el nostre territori I això, senyors governants, no és victimisme: és la realitat que els vostres fulls de ruta i els vostres informatius ignoren deliberadament. Nosaltres ja ho entenem: només som notícia quan la natura es revela. La resta de l'any, som la invisible frontera d'una Catalunya que mira cap a un altre costat quan no l'interessa. I que els fem gràcia quan utilitzem l'article "lo". Però també, també ho som... i inclús més, part de Catalunya. I no pensem renunciar...