Vint-i-set anys després

Fa vint-i-set anys es signava l’Acord del Divendres Sant, posant fi a dècades de violència  a Irlanda del Nord. Aquest marc històric va canviar el destí de l’illa, però la seva assimilació en la societat continua sent un procés incomplet i complex.

Avui, l’acord ha donat fruits innegables: una pau majoritàriament estable, un autogovern -amb pauses- basat en el diàleg, i una frontera fluida amb la República d’Irlanda. Aquest darrer país ha evolucionat cap a una identitat menys polaritzada, allunyant-se dels antagonismes del passat. Aquests són els pilars del consens aconseguit el 1998 al palau d'Stormont (Belfast).

Tanmateix, després de més de dos decennis, les fractures persisteixen. Com el llibre No diguis res, de Patrick Radden Keefe, que revela sobre els anys del conflicte, on les seccions més greus de la societat romanen segregades i les desconfiances profundes no s’han dissolt. Les qüestions pendents, especialment la recerca de veritat i justícia per a les víctimes, continuen intoxicant el clima polític i social. El Brexit va actuar com un test d’estrès, evidenciant que l’equilibri assolit depèn d’una arquitectura institucional precària i que la reconciliació veritable és més lenta que l’acord diplomàtic.

Des de la nostra perspectiva, l’acord fou una fita brillant, però essencialment pragmàtica. Va desarmar les mans, però no va poder desarmar els prejudicis transmesos entre generacions. La veritable integració exigeix més que institucions: requereix un projecte educatiu i cultural valent que promogui una memòria compartida i honesta, on cap víctima sigui oblidada. L'esperança rau en les noves generacions, menys lligades als traumes del passat, però és urgent que les institucions no perpetuïn, per inacció, les divisions que diuen voler sanar. La pau veritable no és l'absència de conflicte, sinó la presència de justícia i convivència.

Així doncs, vint-i-set anys després, l’acord és un èxit en la seva finalitat primordial: garantir la pau i oferir un marc democràtic. Però encara no ha encaixat del tot en el cor de la societat. La convivència plena, que va més enllà de l’absència de violència, continua sent l’assignatura pendent d’una generació marcada pel silenci i la divisió que el llibre de P. Radden Keefe tan bé descriu. El futur depèn de la capacitat de construir, finalment, un "nosaltres" comú. I aquest futur passa per recordar que la història no s'ha resolt del tot.

 

Bibliografia 📖

Keefe, P. R. (2020). No diguis res: Història de crims i memòria a Irlanda del Nord (R. Vilella, Trad.). Edicions del Periscopi.

La mort del Soft Power als Estats Units.

Des del final de la Segona Guerra Mundial, la supremacia global dels Estats Units no s'ha basat únicament en el seu poder militar o econòmic, sinó en l'atractiu del seu model democràtic. Uns Estats Units que governa amb autoritarisme no només traeix els seus propis fonaments, sinó que enterra el principi fonamental de la seva hegemonia: la legitimitat.

La força veritable d'una superpotència rau en la seva capacitat de persuasió, el "soft power". Durant dècades, Washington va liderar una xarxa d'aliances no per la coerció pura, sinó per la promesa compartida de llibertat, estabilitat i prosperitat. Ara, els EUA es converteixen en una autocràcia, perdent aquesta autoritat moral. Com pot criticar les ambicions de Pequín o Moscou? La seva diplomàcia es converteix en una realpolitik buida de credibilitat. Aquesta pèrdua de legitimitat trenca la columna vertebral de la seva influència global i obliga  els seus aliats tradicionals a distanciar-se'n o buscar noves garanties de seguretat.

A més, el camí cap a l'autoritarisme no és tranquil. Porta inevitablement una forta inestabilitat interna i una crisi institucional. Una societat polaritzada, immersa en conflictes, no pot projectar poder exterior de manera eficaç. La seva energia i recursos es desvien de l'escenari global per a combatre les batalles domèstiques.

Un món teòricament governat per autocràcies, una Amèrica dictatorial arriba tard i amb desavantatge al joc. Països com la Xina porten dècades perfeccionant els seus mecanismes de control intern i d'influència pragmàtica externa. Uns Estats Units autoritaris no és "cavall guanyador" en aquest nou ordre; simplement és un actor més en un tauler dissenyat per altres, havent renunciat voluntàriament a l'avantatge que li va donar la victòria a la Guerra Freda: el seu sistema de valors.

Per tant, l'abandonament de la democràcia no és un canvi de màscara per als Estats Units, sinó un suïcidi estratègic. Significa intercanviar el lideratge per un aïllament costós i una influència global que anirà a menys.

Aquest tema l'explica molt bé Mishra Pankaj (Jhansi, Índia, 1969) en aquest article on considera necessària una "desamericanització" ràpida i profunda del món, tant en l'àmbit institucional com personal, per poder construir un ordre social veritablement just, igualitari i sostenible, recuperant la saviesa filosòfica de la humanitat i allunyant-se del nihilisme i l'individualisme extrem promogut pel model estatunidenc.  Estats Units han perdut la seva posició com a referència global en els àmbits intel·lectual, espiritual i polític

 

 

 **Article relacionat**

Mishra, P. (2026, 18 de gener). Ha llegado la hora de desamericanizar el mundo. El País, Ideas. https://elpais.com/ideas/2026-01-18/ha-llegado-la-hora-de-desamericanizar-el-mundo.html

 

L' Aldea com a hub logístic: el territori com a punt estratègic

 

Els ebrencs tenim un sentit de territori fortíssim, que es fonamenta en un marc geogràfic clar i poderós: El riu Ebre. Aquest actua com l'eix vertebrador fictici que defineix uns límits físics molt marcats. Aquest marc no només organitza l'economia i els assentaments de població, sinó que forja una identitat col·lectiva (ebrencs) que transcendeix les divisions administratives (Tarragona vs. Terres de l'Ebre).

Però hi ha un lloc on el concepte es fa molt palpable. La importància logística del municipi de l'Aldea no és casual; és el resultat de l'encert entre el seu marc territorial físic i les necessitats econòmiques i socials de l'àmplia regió, sobretot aquelles que tenen a veure amb la seva mobilitat.

L'Aldea ofereix unes condicions físiques úniques i a tenir en compte per qualsevol administració (sigui del color que sigui).

-Connexió multimodal: és el punt on conflueixen de forma òptima la via ferroviària (línia de mercaderies i de viatgers) i la xarxa viària (AP-7, N-340). Això converteix el seu territori concret en el node de connexió entre el territori ebrenc i la resta de punts cardinals logístics d'importància (Llevant, Aragó i nord de l'estat, Barcelona i França).

-Espai disponible: El seu terreny pla i ampli permet l'establiment de grans zones d'activitat logística i industrial.

El hub de l'Aldea es converteix gràcies a aquests condicionants en un centre de gravetat econòmic: capacitat d'atreure inversió, decidir fluxos de mercaderies i generar ocupació per a tot el territori mancat sempre d'oportunitats. Exerceix una mena d'autoritat funcional sobre la cadena logística regional.

També podria aconseguir amb el temps, ser un element d'equilibri territorial: tradicionalment, les capitals comarcals (Tortosa, Amposta) concentren serveis administratius i comercials. L'Aldea, amb aquesta oportunitat, introdueix un nou pol de poder econòmic que descentralitza i diversifica l'estructura productiva de les Terres de l'Ebre, fent el territori menys dependent d'un únic nucli (sobretot el tortosí). Però això ja em costaria més de creure en un futur.

La seva funció no és només per al poble, sinó que ha de ser entesa com una infraestructura crítica i vital per a tot el territori ebrenc. La seva gestió i promoció és, per tant, un assumpte d'interès comarcal i regional, un exemple pràctic de com els diferents nivells d'autoritat (municipal i Generalitat) han de coordinar-se per a un projecte comú amb una intel·ligència territorial pràctica: identificar i aprofitar un punt geogràfic estratègic (el seu propi municipi) per dotar a tot el territori d'una infraestructura vital que el connecta amb el món, generant riquesa i reforçant la seva cohesió interna. És la prova que el territori no és només un lloc d'on venir, sinó un actiu que es pot modelar i potenciar.

Groenlàndia 2050: l'obsessió àrtica (escenari hipotètic).

L'obsessió de Donald Trump per comprar Groenlàndia fa uns quants anys no ha estat un episodi anecdòtic. L'accés a terres rares i minerals crítics i el control geoestratègic d'un Àrtic en desglaç no era "un farol". Malgrat el rebuig inicial, aquella lògica depredadora ha definit les dècades següents, marcant un punt d'inflexió en la nova carrera global pels recursos. Avui, el 2050, podem veure'n les tràgiques conseqüències.

El rebuig de Dinamarca i Nuuk ha desviat, però no ha aturat, l'ambició nord-americana. Les companyies mineres amb capital de Wall Street, amb el suport tàcit i posteriorment explícit de Washington, han inundat la petita economia groenlandesa. Sota la promesa de desenvolupament i prosperitat, han obtingut concessions exhaustives i llargues exempcions fiscals per explotar el subsol. Cap al 2040, Groenlàndia ja era el major proveïdor occidental de neodimi i disprosi, essencials per a les turbines eòliques i les bateries dels vehicles elèctrics del continent. No obstant això, els beneficis es van quedar principalment a Nova York i Copenhaguen, mentre a l'illa han augmentat la contaminació dels aqüífers, la fractura social entre col·laboracionistes i resistents, i una dependència econòmica estranguladora.

Militarment, la pressió per contrarestar la presència consolidada de Rússia i Xina a l'Àrtic ha convertit Groenlàndia en un portaavions immòbil. Les bases nord-americanes s'han multiplicat, i el territori es veu atrapat en una nova Guerra Freda polar, amb el seu espai aeri i marítim constantment patrullat. La sobirania de Dinamarca s'ha esvaït davant la realitat de la seguretat nord-americana i les clàusules secretes dels acords de defensa.

El resultat, avui el 2050 és una Groenlàndia fracturada: rica en recursos, però amb una societat empobrida i un medi ambient ferit de forma gairebé irreparable. L'accés als minerals assegurava la transició energètica global, però a un cost local devastador que qüestiona l'ètica d'aquest progrés. La fantasia egocèntrica de Trump, encarnada pel capital i poder militar, ha aconseguit l'objectiu estratègic, però confirma el pitjor temor dels groenlandesos: convertir-se en un objecte, i no en subjecte, de la seva pròpia història. El cas serveix com a advertiment etern sobre els perills de tractar nacions i territoris com a peces en un tauler de risc, on el benefici estratègic d'uns pocs es paga amb el futur de tota una nació.

Posant el nas en tot...

 

En les últimes hores hem vist com els Estats Units, una vegada més, creuen fronteres i violen la sobirania d'un poble sota l'excusa de la "democràcia" i els "drets humans". L'atac a Veneçuela és una acció intolerable, un acte d'agressió imperialista que hem de denunciar amb la màxima fermesa.

Sí, el govern de Maduro manté una estructura autoritària i ha comès greus vulneracions. Sí, el poble veneçolà pateix una crisi humanitària profundíssima, en gran part a causa de les mateixes polítiques del govern i per un bloqueig criminal. Però la resposta a aquesta situació no pot venir, mai, de la intromissió armada d'una potència estrangera amb un historial tan sagnant i conegut com el dels EUA.

La doctrina de la "guerra humanitària" o la "intervenció per a protegir" és un cavall de Troia. La història ens ho ha mostrat a l'Iraq, a Líbia, a Síria. No porten democràcia, porten caos, mort, desestabilització i un dolor que perdura durant dècades. Els EUA no tenen credibilitat moral per erigir-se en gendarmes del món. La seva preocupació no és el poble veneçolà, sinó el control geopolític, els recursos i l'afirmació de la seva hegemonia a la regió.

L'única via legítima per a resoldre la crisi veneçolana és el diàleg polític intern i la pressió diplomàtica multilateral, no unilateral. És el respecte al dret internacional i a l'autodeterminació dels pobles, per molt complexa que sigui la seva realitat interna. S'hauria de prioritzar el final de les sancions asfixiants que castiguen tota una població, i donar suport als mecanismes regionals i internacionals que busquen una solució pacífica.

Criticar l'autoritarisme de Nicolàs Maduro i, al mateix temps, condemnar l'agressió imperialista nord-americana no és una contradicció. És l'única posició coherent per qui creu fermament en la sobirania, la pau i la justícia, no només com a consignes selectives, sinó com a principis universals.

El sacrifici és bonic (si el fan els altres)

  

Els governs semblen tornar a la mateixa recepta de sempre per a l'economia: retallar. És el que està passant ara a l'Argentina i és una pressió constant a Europa. A aquesta recepta l'anomenem "austeritat": gastar menys diners públics per reduir el deute. Ens la presenten com l'únic remei possible, com una veritat absoluta. Però, realment ho és? Jo ho veig més aviat com un dogma, una creença que s'aplica sempre, sense qüestionar si és justa o si funciona per a tothom.

El problema no són els números del superàvit. El problema són les persones que hi ha darrere d'aquests números. Aquestes polítiques signifiquen menys inversió en salut, en educació, en ajuts a qui més ho necessita. És com si per curar una malaltia, féssim patir encara més el pacient.

Per entendre-ho, pensem en una analogia més propera: el futbol. A la final d'una competició rellevant, l'equip A va jugar molt millor que el B. Va ser el millor equip durant tot el partit. Però, al final, va guanyar l'equip B als penals. El resultat final va ser injust; no va reflectir la realitat del que havia passat al camp.

Amb l'economia passa alguna cosa similar. Podem aconseguir les xifres que els tecnòcrates volen (com el superàvit), però això no vol dir que el camí per arribar-hi sigui just ni beneficiï la majoria de la gent. Sovint, guanya qui té més sort o més poder per fixar les regles, no qui fa les coses millor o qui més ho necessita.

Per això, quan ens parlen d'austeritat, hem de preguntar-nos: qui surt guanyant realment? ¿És realment l'única opció, o és una decisió política que beneficia a uns pocs? Quan una solució sempre cau sobre les espatlles dels mateixos, deixa de ser una necessitat per convertir-se en una elecció. I una elecció injusta.

Fum, fum, fum...

 

Les festes de Nadal, meravellós moment de l’any en què tothom es veu obligat a ser feliç, com si fos una assignatura obligatòria de primer curs i que ningú es vol perdre. Ningú? Els carrers plens de llums tan brillants que podries bronzejar-te caminant pel centre, mentre els altaveus escampen nadales que sonen com si algú hagués decidit torturar-nos aquestes setmanes però amb estil nadalenc. És fantàstic: un veritable parc temàtic del consum. Dies de Love Actually, Polar exprés, Radetzky, Mariah Carey i Last Christmas de Wham.

L'experiència espiritual la podríem qualificar per les excessives compres en regals. Res com passar quaranta minuts fent cua per acabar comprant un objecte que ni la mateixa botiga sap per a què serveix. Però tu el compres igualment, perquè “semblava mono” i perquè el Nadal és, essencialment, un esport de risc sense llicència federativa. La bossa plena, la targeta tremolant i el dubte etern: “Això li agradarà, o ho vendrà directament a Wallapop?” (No más apuestas, no va más)

La taula de Nadal és un altre fenomen digne d’estudi científic que algun estudiant podria aprofitar el tema per fer el seu TDR o TFG però amb insuficient pressupost moral per obrir línies d'investigació. Comença sent una reunió familiar i acaba convertint-se en un bufet lliure de categoria internacional on repetir plat està perdonat. Hi ha més menjar per metre quadrat que habitants en algunes ciutats. Els canelons, les gambes (aquelles que la UE ha deixat pescar), el pernil, el formatge, els torrons (a preu de panellet)… i aquella safata misteriosa que sempre porta algú i que ningú toca, probablement perquè fa por o vergonya per preguntar "què és?". Les converses familiars, per descomptat, aporten la banda sonora perfecta: opinions, debats, i aquell que apareix només per explicar acudits de dubtosa moralitat per aquestes festes i que ningú ha demanat, però que al final tothom riu i els accepta (i acabarà explicant-los els dies següents).

Arriba després Cap d’Any, la traca final. Vestits i alicatats com si fóssim protagonistes d’un anunci de perfum (Made in Paris) però al cap de tres hores ja tenim la corbata al cap com John Rambo al bell mig de la frontera entre Tailàndia i Myanmar lluitant contra el comunisme i el maquillatge en fase d’extinció i demanant a crits un retoc urgent aprofitant una visita llampec per felicitar l'any nou a l'oncle Roca. Brindem amb entusiasme i fem propòsits tan realistes com de difícils de complir com “aniré al gimnàs cada dia” o “aquest any estalviaré” o "prometo anar al dentista tant sí com no". 

Un resum d'aquestes festes és l'espectacle gloriós de caos organitzat, excessos gastronòmics i tradicions que ningú s’atreveix a qüestionar si no vol adquirir accés directe a l'infern. Una època en què fem veure que tot és perfecte mentre intentem sobreviure entre polvorons, cues i familiars benintencionats. Però, què carai: si hi ha torrons i cava, tot es perdona. Tot. Incloent l'imperdonable.