Odi no jurídic

Divendres 12 de setembre del 2025

Carlos Alsina (Onda Cero): "...ayer ya más por costumbre que por ambición, varios miles o decenas de miles de personas se echaron a la calle y echaron la tarde en la manifestación de estelada y reliquiario y se dejaron acunar por la letania doliente de Lluís Llach con su discurso del día de la marmota. El conejito de Duracell, el conejito independentista se le han agotado las pilas. Diez años encasillado en la canción de siempre, que si la justicia española, que si la lengua amenazada,...en esta canción tan simple, tan pobre, tan mala y tan aburrida..."

Carlos Herrera (COPE): "...manifestaciones convenientemente organizadas y pagadas con millones de euros de dinero público canalizado desde la Generalidad de Cataluña a través de todo el piélago de asociaciones ciudadanas que todos conocemos, el Omnium, el otro, el otro...aquello fué una carísima operación de ingeniería social pagada con los impuestos y en cuanto se acabó el chollo de dinero público acabó el fervor patriótico..."

Federico Jiménez Losantos (EsRadio): "...nunca ha tenido menos apoyo el separatismo catalán y nunca ha tenido más poder institucional y capacidad para destruir España...se dice que los catalanistas son sobiranistas, no no no, son odiadores de lo español...les encantan los burros, algo tendrán en común supongo. Ayer en la manifestación dijeron los favorables que era de 28.000, o sea, calculen unos 8.000. Porqué a la hora de mentir como bellacos, es que les gusta además...entonces como puede ser que algo con tan poco apoyo popular tenga tantísimo poder político y sea una dictadura real? PSC es el partido más miserable que ha habido en toda la historia de España. Al lado del PSC hasta los comunistas resultan nobles y buenos. Y qué es lo que pasa ahora en Cataluña? Que odian a los catalanes que hablan español que son mayoría, una lengua mucho más poderosa, con más salidas, o sea en que va a dar las ruedas de prensa Lamine Yamal? Pues en español. Y cómo canta Rosalía? Puede cantar en catalán pero por supuesto sus éxitos son en españil. Porqué aspiran a salir de las bardas del corral..."

Europa i la política de la desglobalització

  

La recent expansió de la capacitat militar europea no és un fet aïllat, sinó un símptoma profund dels canvis tectònics que sacsegen l'ordre global. Aquest rearmament històric, amb fàbriques d'armes que tripliquen el seu ritme de creixement, és la resposta lògica, encara que potencialment perillosa, a un món on la competència geoeconòmica i la confrontació estratègica han substituït la cooperació multilateral.

La rivalitat entre els Estats Units i la Xina, exacerbada per les polítiques de l'era Trump i la pandèmia, ha erosionat el sistema de comerç global, convertint l'economia en un camp de batalla on els estats utilitzen l'intercanvi comercial i les cadenes de valor com a armes per assolir el predomini estratègic. En aquest context, la decisió d'Europa de reforçar la seva base industrial de defensa és tant un intent desesperat de garantir la seva seguretat en un entorn fracturat com una renúncia a la idea que la interdependència econòmica és suficient per evitar conflictes.

No obstant això, aquesta via presenta riscos existencials. La militarització de la geopolítica pot accelerar una carrera armamentística global, desviant recursos crítics cap a la defensa en un moment en què reptes com el canvi climàtic o com per exemple recentment, les pandèmies exigeixen cooperació i inversió massiva en benestar. A més, Europa s'arrisca a internalitzar una lògica de blocs confrontats, precisament el que volia evitar. La veritable prova no serà la seva capacitat de produir més míssils, sinó si pot articular una estratègia autònoma que equilibri la necessitat de seguretat amb la defensa del multilateralisme i la diplomàcia.

L'expansió militar europea és de fet un reflex del fracàs del sistema internacional. Il·lustra la perillosa intersecció entre geopolítica i geoeconomia, on la lògica del conflicte s'imposa a la de la cooperació. El camí escollit per Europa podria garantir la seva seguretat a curt termini, però alhora pot consolidar la divisió del món en esferes d'influència confrontades, amb conseqüències imprevisibles per a l'estabilitat global a llarg termini.

Aquest gir estratègic, encara que comprensible des d'una òptica de seguretat nacional immediata, representa una renúncia a les polítiques de cooperació que havien marcat l'ordre posterior a la Guerra Freda. La veritable qüestió és si Europa, en aquest procés, serà capaç de definir una via pròpia que eviti la simple emulació de la lògica de blocs. El rearmament físic ha d'anar acompanyat d'un reforç igualment potent de la diplomàcia i les institucions multilaterals. En un món cada vegada més dividit, la capacitat de mediar i construir ponts serà tan crucial com la de dissuadir. El risc major és que, en la recerca de la seguretat, s'acabi perpetuant la mateixa inestabilitat que es pretenia evitar.

Cap a l'autoritarisme sense demanar permís

 

La retòrica de la llei i l'ordre s'ha convertit, una vegada més, en l'eina preferida per a justificar l'erosió metòdica de les llibertats civils. Sota el pretext de combatre una criminalitat que les mateixes dades oficials desmenteixen, s'està executant una estratègia calculada de militarització de l'espai públic. No es tracta de protegir els ciutadans, sinó d'intimidar, de normalitzar la presència de l'uniforme i l'arma com a elements quotidians en ciutats que no estan en guerra. És la invenció d'una emergència per a la consolidació d'un poder que es mostra cada vegada més autocràtic.

La decisió de Donald Trump de desplegar forces militars o paramilitars en capitals amb els índexs de violència en descens (Washington registra el nivell més baix de criminalitat dels últims 30 anys, i Chicago ha reduït un 33% els homicidis) és una contradicció que delata la veritable intenció: no és una operació de seguretat, és un espectacle de força. És un missatge dirigit més als opositors polítics que als delinqüents. La comparació amb règims feixistes, tot i que potent, no és gratuïta. El patró sempre és el mateix: sembrar la por, presentar-se com l'únic salvador i, després, utilitzar les institucions per a reprimir qualsevol dissidència sota la bandera de la unitat nacional.

La gravetat rau en la dessensibilització. Quan els ciutadans accepten que soldats amb rifles d'assalt patrullin els carrers de les seves ciutats en nom de la seva pròpia seguretat, han acceptat, de facto, la pèrdua d'un espai lliure. S'obre la porta a què qualsevol protesta social, qualsevol vaga, qualsevol manifestació de desacord, sigui qualificada com "amenaça a l'ordre" i, per tant, "metrallada" amb una resposta desproporcionada.

Aquest és el camí cap a l'autoritarisme. No amb un cop d'estat sorprenent, sinó amb passes lentes i calculades, envoltades de banderes i proclames patriotes. Es despleguen soldats mentre es redueixen inversions en polítiques socials, en educació, en llocs que abordarien les causes reals de la inseguretat. La militarització és el símptoma d'un estat que ha renunciat a governar per a tots i ha triat governar mitjançant la por. I la por, com saben tots els dictadors, és l'instrument de control més eficaç.

Es tracta d'una estratègia cínica que substitueix el diàleg per la intimidació, i la justícia social per la supressió violenta. El resultat és una societat més polaritzada i, irònicament, menys segura, ja que la presència militar alimenta el cicle de la violència en lloc de resoldre’n les causes que l'originen.

La pu** mili

 

 

En el debat actual sobre seguretat i defensa, la proposta de reinstaurar un servei militar obligatori a Alemanya sorgeix com a reacció a un clima geopolític percebut com a amenaçador. La narrativa que la sustenta, però, mereix una anàlisi crítica i escèptica. Traslladada a l’estat espanyol, aquesta mesura no només resultaria anacrònica, sinó també profundament problemàtica.

La idea es presenta amb un discurs basat en la por: la necessitat de "rearmar" la societat davant d’un enemic extern. Aquesta visió, però, és simplista i ignora completament la naturalesa dels conflictes del segle XXI, que es decideixen en l’àmbit cibernètic, tecnològic i d'intel·ligència, no amb masses de personal sense formació especialitzada. L'estat, amb la seva posició geoestratègica i integrada en l’OTAN, necessita inversió en capacitats d’alt valor, no en un model de reclutament massiu propi de la Guerra Freda.

Més enllà de la seva ineficiència estratègica, la mesura és èticament criticable. Imposar un any de servei obligatori (segons el model que existia) suposa un trastorn en els projectes vitals de molts joves. És un pegat absurd per a problemes complexos, que a més suposaria una càrrega financera insostenible i plantejaria greus qüestions sobre la seva gestió (objectors de consciència, etc.). A més, en una societat tan diversa com la nostra, obligar a ciutadans de diferents orígens i conviccions a un servei d’aquestes característiques podria generar tensions socials innecessàries i contraproduents.

Personalment, em sembla una idea regressiva i perillosa. En lloc de fomentar una cultura de pau i cooperació, militaritza la societat i normalitza la violència com a eix de la societat. En un context actual, amb una joventut altament formada, però amb mancances en ocupació i habitatge, destinar recursos públics i temps vital a això és, senzillament, obscè. La veritable valentia no està a tornar al passat, sinó en construir una defensa moderna, eficient i respectuosa amb les llibertats. La prioritat hauria de ser reforçar cossos professionals ben equipats i promoure el servei civil voluntari en àrees com la protecció civil o l’atenció a persones dependents per exemple, que sí contribueixen realment a la resiliència de la societat.

I ara sortiran els de sempre, els que sí que la van fer: segons la seva saviesa castrense cap hacker pot amb un soldat que sap obeir ordres cegament i netejar una escopeta amb els ulls tancats (tot i el bromur a la sopa del dinar). Per tots ells la ciberguerra és pura moda: el veritable front és el pati d'una caserna a les cinc de la matinada. Que tornin els anys daurats de la instrucció predigital, on l'únic virus era el de costipar-se per no abrigar-se prou. Nostàlgia pura. Tempus fugit. Avís per navegants: no, no et feia un home...

 

Borraines en mel

 

El grup Llomillo representa una de les propostes més fresques i autèntiques de l’escena musical actual a Terres de l'Ebre, especialment quan parlem de la seva presència en directe.  El seu enfocament escènic transcendeix la simple reproducció de cançons per convertir-se en una experiència multisensorial que connecta amb el públic a nivell emocional i cultural. La seva música, arrelada en tradicions locals però amb una projecció contemporània, es beneficia d’una execució en viu que destaca per la seva energia, improvisació i interacció amb l’audiència.  

Un dels aspectes més notables  en directe és la seva capacitat per crear un logo sonor identificable com una mena de signatura acústica que els diferencia. La banda domina l’art de la tensió i alliberament, una tècnica clau en performances memorables amb un domini de la dinàmica escènica.  

Llomillo construeix una identitat coherent però flexible. En directe, els membres i sobretot la seva veu, Josep,  projecten una imatge d’autenticitat i accessibilitat, apropiant-se de recursos visuals i gestuals que reforcen el caràcter col·lectiu de la seva música. Amb hits com "Pubilla", "Borraines en mel" o la nova "Vaia Paia" la identitat artística es construeix  a través  d'incorporar anècdotes locals o improvisacions basades en l’energia del moment i afegeix una capa de singularitat a cada concert.  

Saben utilitzar estratègies pròpies de la performance participativa, com crides i respostes, invitar el públic a percussió improvisada o adaptar lletres segons el context. Aquesta pràctica, transforma el concert en un acte col·laboratiu i reforça el seu feedback amb el públic, nodrint-se també de les seves pròpies sinergies amb ell. A més, la banda explota amb intel·ligència els silencis i els moments acústics per crear intimitat  en la seva capacitat per equilibrar grandiositat i detall .  El que fa de Llomillo un fenomen únic en l’escena musical actual no és només el seu so, sinó la manera com transformen cada concert en una cerimònia compartida. Com assidu de les seves actuacions, puc afirmar que la seva capacitat per crear complicitat amb el públic és gairebé instintiva. No es limiten a tocar; habiten l’escenari amb una naturalitat que desdibuixa les fronteres entre artistes i espectadors. Aquesta màgia neix d’una combinació de factors: des de la seva disposició física fins als detalls que fan que cada concert sigui una experiència irrepetible.

 

Sobradament capacitats per alternar peces enèrgiques amb balades contemplatives, assegurant una curva emocional que manté l’audiència compromesa. Aquest domini de l’arquitectura escènica és un reflex del seu profund enteniment de com la música viva ha de respirar i evolucionar. En un context cultural on el digital amenaça amb homogenitzar les experiències artístiques, Llomillo recorda el poder irreemplaçable de la presència física i la vulnerabilitat del moment compartit.   

 

La seva música en directe no és només un producte artístic, sinó un acte de comunicació i resistència cultural .Els moviments als escenaris no són aleatoris: cada gest, cada mirada còmplice entre membres de la banda, i fins i tot les pauses dramàtiques, estan calculades per generar tensió o alliberar energia. 

 

Més enllà dels tecnicismes musicals el que emociona de Llomillo és la seva autenticitat sense pretensions. No temen mostrar vulnerabilitat: he vist com un integrant riu després d’un error menor i ho converteix en una broma compartida, o com un altre s’atura per explicar una anècdota personal abans d’una cançó. Aquesta humanitat, combinada amb una energia gairebé tribal  fa que el públic no només els escolti, sinó que hi cregui. En una era dominada per l’autoedició digital, la seva imperfecció en directe és un acte de rebel·lia i, alhora, un regal.

 

Llomillo no és un grup que actuï per al públic, sinó amb ell i crec que ells, ho saben.  Entendre que la música en directe és un organisme viu que es nodreix de l’energia compartida és entendre i estimar la músic en directe. I això, en un món cada cop més individualista, és un miracle cultural que mereix donar-li el valor que té.

 

La banda la componen Josep, Xavi, Pau, Josep i el sempre recordat Joan. 

 

A l'estiu pubilla i per Nadal, borraines en mel 😉 

Rebel.lem-nos!

 

 

 

Una fideuà. Plat diví, fill rebel i malcriat de la paella, que ens convida a gaudir dels seus fideus daurats, dels seus mariscs suculents i del seu allioli que et fa preguntar per què no el prens amb cullereta. Però, atenció, no se t’acudeixi menjar-lo de nit. No, no, no. Els experts (gent que clarament no té res millor a fer) han decretat que la fideuà és un plat diürn, com el sol, la platja i les decepcions amoroses i que ens donen llicència per esgarrifar-nos quan veiem a turistes asseguts a taula d'un restaurant una nit d'estiu a 35 graus de xafogor i com a plat principal del sopar, una paella !

Però, per què? Doncs aquí teniu les raons científiques (o sigui, excuses inventades) per les quals la societat et mira malament si et veu amb un plat de fideuà a les 10 de la nit:  
 

1. És molt pesat. 
Com si a mitjanit no hi hagués gent devorant hamburgueses de tres pisos o kebabs amb salses desconegudes (tu mejor con salsa, amigo). Però no, la fideuà és el dimoni amb forma de fideu. Segons aquesta lògica, millor empassar-se un donut glacejat amb extra de xocolata abans d’anar a dormir o un tub sencer de galetes Maria sucades dins una tassa XL de llet desnatada (que ompli menys 😉). Més lleuger, sens dubte.  

2. El marisc és complicat de nit.
Això és pur classisme. Si no saps pelar una gamba a les fosques, el problema és teu, no de la fideuà. A més, què és més romàntic que un sopar a la llum de les espelmes mentre t’embrutes els dits de suc de cloïssa? Res, exacte.  
 

3. Et despertarà l’ànima (i l’estómac).
Sí, perquè tothom sap que el que realment t’adorm és una ensalada insípida, no un plat que et fa sentir com un rei encara que siguis en pijama. Si la fideuà et revifa, potser és que la teva vida nocturna necessita més emoció, no menys fideus.  
 

4. La tradició ho diu.  
La tradició, aquesta excusa universal per justificar qualsevol bogeria. "S’ha fet sempre així", diuen. Doncs també es deia que la Terra era plana, i mira. Potser ha arribat l’hora de rebel·lar-nos i proclamar la fideuà nocturna com a nou dret humà (universal).
 

5. Els veïns et denunciaran per olor. 
Aquest és l’únic argument vàlid. La fideuà té un aroma que es filtra pels conductes d’aire com el record de totes les teves decisions dubtoses. Però, de nou, si els teus veïns no aprecien l’olor de sofregit a les 11 de la nit, el problema és d’ells.  

Podríem arribar a la conclusió que la fideuà nocturna és tabú perquè la societat no està preparada per a la nostra felicitat. Menjar-la de nit és un acte de rebel·lió, un petó al sistema, una declaració d’independència culinària. Així que, bon profit, i que els experts es morin d’enveja des de les seves tristes torrades d'alvocat, formatge feta, llavors de no sé on i un rajolí d'una essència que la recomana una instagramer xupi piruli...

 

Podria el món sobreviure sense exèrcits?

Fa vuitanta anys, el món va assistir horroritzat a l’explosió de la primera bomba nuclear sobre Hiroshima, un esdeveniment que va canviar per sempre la naturalesa de la guerra i la pau. Avui, en un exercici de reflexió hipotètica, ens preguntem: què passaria si aquest aniversari fos el catalitzador per a una desmilitarització global? És un escenari gairebé impossible, però analitzar-lo ens permet entendre les dinàmiques del poder i les paradoxes de la seguretat col·lectiva.  

En un món sense exèrcits, les relacions internacionals es basarien en la cooperació, el dret internacional i la diplomàcia multilateral. Els conflictes es resoldrien mitjançant tribunals internacionals i mediació, com ja passa en part amb la Cort Internacional de Justícia. Sense amenaces militars, els pressupostos estatals es destinarien a salut, educació o transició ecològica, alliberant milers de milions d'euros. La idea evoca el pacifisme kantià de "La pau perpètua", on les democràcies interdependents eviten la guerra per interès propi.  

Però la realitat és més complexa. La desmilitarització suposa una pèrdua de sobirania en un sistema internacional anàrquic. Com assenyalava el teòric realista Hans Morgenthau, els Estats actuen per garantir la seva supervivència, i el monopoli de la força és la seva eina última. Fins i tot avui, països com Costa Rica, que va abolir el seu exèrcit el 1948, depenen d'aliances per a protecció indirecta (p. ex., el paraigua dels EUA). Una desmilitarització global exigiria una confiança mútua inexistent, a més d’un mecanisme de control infal·lible.  

Sense forces armades, què passaria amb els conflictes congelats (com Taiwan o Ucraïna) o amb l’auge de grups armats no estatals? La història mostra que la buidor de poder l’omple algun actor: si els Estats renuncien a les armes, podrien emergir milícies privades o potències que en secret violessin l’acord. A més, el desarmament requereix transparència absoluta, però els règims autoritaris rarament accepten inspeccions externes.  

 L’aniversari d’Hiroshima no és només un record del perill nuclear, sinó també una invitació a repensar el concepte de seguretat. En lloc de la desmilitarització total —una quimera en l’actual equilibri de poder—, potser el camí és el desarmament gradual i el reforç d’institucions com l’ONU.

En aquest món hipotètic, la pau seria mantinguda no per les armes, sinó per la consciència col·lectiva de l'horror passat. Però mentre la humanitat prioritzi la por sobre la raó, aquest somni encara serà això: un somni.

Qui sap si d'aquí 80 anys, algú llegeix això i permet afirmar que sí, que aquest somni era possible i que ara ja en parlàvem o ens atrevíem a desitjar. Esperem que no ens diguin visionaris i sí, somniadors. Perquè sí, perquè tenim dret a dir-ho i pensar que quasi tot és possible. Callar és donar-los la raó...