Me l'imaginava més gran

Enguany ha fet 38 anys que l'estat espanyol va entrar a formar part de la Unió Europea (UE) i això ens dona certa perspectiva de com arribem a saber-ne de la resta d'integrants. Actualment, la formen 27 països i estàn en constant evolució pel que respecta a l'incorporació de nous estats que desitgen integrar-se dins uns paràmetres d'estabilitat política, econòmica i social comuna.

Vint-i-set països amb les seves idiosincràsies particulars: culturals, econòmiques, socials i polítiques i que estan legislats de manera homogènia amb unes normes sobretot, socials, mediambientals i de consum.

Però què en sabem realment de la resta de països d'aquesta organització continental?. Som capaços d' assabentar-nos del dia a dia dels seus habitants?, som capaços d'entendre els seus moviments migratoris?, arribem a saber el perquè de segons quines decisions internes que de retruc poder afectar a la política europea?, sabem quins són els seus neguits?, i les seves necessitats?. Ben poc.

Us poso un exemple ben entenedor: ahir mateix, el primer ministre eslovac va patir un atemptat i m'aposto el que vulgueu que la gran majoria desconeixíem el nom de Robert Fico i uns quants més, amb una mica d'esforç, serien capaços de dir en dos segons quina és la capital del país. I podriem trobar desenes d'exemples més de la resta d'integrants de la UE.

Desconec si aquesta sensació d'ignorància la tenen la resta de països, o també es limiten a caure en tòpics molt típics - paella, sangria, pizza italiana, cervesa bavaresa, le petit dejéuner de Paris o el sirtaki grec -. Però si ens posem a jugar de veritat, patirem quan començarem a parlar sobre Hongria, Letònia, Luxemburg, Bulgaria, Xipre i Romania....

Definitivament, no en sabem res de la totalitat dels països que integren la UE. Tot i que molts objectius s'han assolit, o estan en procés, com la lliure circulació de persones i mercaderies, proteccionisme comercial, mesures mediambientals per anomenar només unes quantes, s'ha fet poca pedagogia encara per conèixer la resta d'europeus i les poques coses que ens uneixen. L'amenaça constant del govern de Putin ens ha posat tots d'acord que aquesta, és real. Però no hi ha una estratègia clara per tranquil.litzar als ciutadans sobretot aquells que són limítrofes amb Rússia i que veuen perillar la seva seguretat nacional.

Encara rai que... sempre ens quedarà Google.

  

La reflexió

El dia abans d'unes eleccions sempre se l'ha anomenat com el dia de reflexió. Penso que la gran majoria, per no dir tothom, ja fa dies que té clar a qui depositar la seva confiança i crec que aquest dia serveix més per als que han estat aquests dies amunt i avall, entre discurs i discurs, entre viatge i viatge, mal dinats, poques hores de son i encara molt menys, segurament, poder gaudir de la seva família. Un dia de reflexió, però sobretot per descansar i no estar pendents de les darreres enquestes ni dels timings que els marquen els seus caps de campanya...

Molt poques vegades però, ens parem a pensar de manera empàtica amb aquests que han decidit voluntàriament convertir-se en servidors públics de manera tan explícita. Ahir mateix, en les últimes fuetades de campanya, un nouvingut integrant d'una llista  reconeixia davant de tots els assistents a l'acte, que abans a ell no li agradava la política i que els debats..."ni se'ls mirava". I seguidament, feia una reflexió que justificava de manera clara i propera el perquè ara sí, el perquè havia decidit donar el pas i formar part d'una formació política. Ell deia, amb un llenguatge ben entenedor que per poder canviar coses de la nostra societat t'havies d'implicar i que ell, havia trobat aquesta via per poder fer aquests canvis desitjats.

La figura del servidor públic a vegades està molt lluny del poble, dels que aniran diumenge a votar. I ells s'esforcen en escurçar aquesta distància però no és feina fàcil. Diria que fins i tot, és esgotadora. Però per poder reduir aquesta intangible distància entre polítics i electors, els que escoltem dia sí i dia també els seus missatges i que alguns aprofiten per llençar improperis sense causa però sí amb conseqüència, hem de ser capaços de generar el simple acte d'empatitzar amb aquells que han optat per representar-nos en un sistema democràtic que ens permetrà, no sempre, assolir els nostres anhels o necessitats.

Hores i més hores invertides en el fet de convénçer o almenys, en brindar-nos l'oportunitat de tenir criteri sobre aquell tema que ens té encuriosits, preocupats o en el pitjor dels casos, enrabiats. Entendre aquestes hores, mal pagades val a dir, i reconéixer el seu esforç seria el primer pas per estrényer la distància que ha originat la desafecció política. I ser capaços d'enganxar als que mantenen el discurs de que la política no serveix per a res ni els interessa. Obro parèntesi. Que no t'interessi val, però que no serveix, no.Tanco parèntesi.

Per tant, us animo en un dia com el d'avui, a reflexionar sobre el vostre vot però també a entendre millor el paper digne que desenvolupen els actors principals de la política. Quan nosaltres estem sopant a casa cada nit amb la nostra família, molts d'ells encara no saben a quina hora podran arribar-hi. Sí, ho han triat ells, sé que molts ho penseu. Però per això mateix, per aquest esperit vocacional de servir mereixen com a mínim, el nostre reconeixement i repecte. El color del vostre vot ja és feina vostra.

 

Grupo Toset

 

Haver viscut quasi 27 anys en un mateix lloc et dona una perspectiva de les coses inimaginable per aquells que per circumstàncies de la vida, han hagut de canviar de domicili algunes vegades durant aquest temps, i molt més encara, si aquests han estat els primers anys de la teva vida.

Haver viscut a l'entrada mateixa d'un poble et permet tenir una mirada diferent de les coses. Primer que res perquè aquesta entrada està a la punta d'un poble en forma allargada donada les característiques d'una via de comunicació que defineix la seva estructura urbanística, la carretera nacional N-340. Una via que et marca per a sempre si has viscut amb ella molts anys, com va ser el meu cas.

Els del Grupo Toset ens coneixíem tots, tot i que hi havia tres escales a cada costat de l'edifici, però la comunicació amb tots els veïns era total i incondicional. Cal destacar que viure a un tercer pis sense ascensor en aquella època era força habitual, cosa que després, quan es va construir el primer edifici al poble amb ascensor va ser tan rellevant com quan Neil Armstrong va trepitjar la lluna. Sí, un simple ascensor, signes de lo modern.

Llocs estratègics com al de Dani, l'Spar de Dèlia, la carnisseria d'Isabel, lo bar del Pescador formaven el territori perfecte dels nostres moviments i traspassar el restaurant Panisello era com travessar una frontera inexistent que t'endinsava en el rovell de l'ou del poble on els comerços eren més abundants i respiraven aquell aire comercial dels matins trafegant cap aquí i cap allà. Els forns de pa de Peransi, Carbó, els bars d'Abril, Quimet, l'Sport, entitats bancàries, la farmàcia eren, salvant les distàncies, el Times Square de Nova York.

Afortunadament, la meva generació encara era de les que "baixava a jugar". Pedres extretes de les runes eren perfectes per crear una magnífica porteria de futbol i la pilota que ens havien regalat per l'aniversari o per Nadal li trèiem suc fins que un dia rebentaba d'un xut encertat i potent que feia cap, sempre, a la porta metàl.lica d'algun magatzem i resaves perquè l'amo no se n'enterés. Perquè si no, et tocava córrer. Recordo amb estima cada vegada que la pilota "acariciava" la porta d'una empresa de guix que hi havia als baixos, o la porta d'un taller de vehicles. No eren veïns de l'edifici, però com si ho fossin.

Retornant a l'aspecte de les escales per pujar al pis, al cap de molts anys les vaig tornar a pujar i em vaig esgarrifar de com érem capaços de pujar-les amb la inclinació que tenien. Pujar-les llavors de dos en dos era lo normal, de tres en tres era ja creure't el millor. I baixar-les? Millor preguntar-los als veïns d'escala que devien patir els meus salts baixant-les i intentant cada vegada baixar-ne cada vegada més trams. Val a dir que les soles esmortidores de les Jayber ajudava a esmorteir el so dels salts. 

Però curiosament, el que li donava idiosincràsia pròpia era la carretera. Les llargues cues al final del dia que es formaven li donaven una "vidilla" que amb els anys vam entendre que allò no podia ser. A mesura que ens fèiem grans, anàvem entenent de la seva perillositat i no podíem entendre com la vam, creuar milers de vegades sense cap pas de vianants. Ens vam tornar  experts en mirar a dreta i esquerra i a calcular les velocitats dels vehicles per creuar-la sense perill. Mentida. El perill existia i no ho sabíem. Malauradament, molts no van tenir aquesta sort...

Ara, l'edifici encara existeix amb els seus inevitables signes que passa el temps, i des del seu terrat encara es pot veure en dies clars, la mar de l'Arenal de l'Ampolla, tota la plana deltaica i fins a La Ràpita. I tota la serralada des del Coll de l'Alba fins tota la serra del Boix amb els seus visibles aerogeneradors blancs destacant per damunt de tot.

Alguns dels comerços esmentats ja van tancar, altres encara segueixen, però el Grupo Toset ja no pateix la carretera i sembla ser, afortunadament, que els seus comerços tampoc.