Difícil equilibri

 

Venim de temps difícils i anem cap a temps incerts. La por s'instaura dins el nostre cos dia si i dia també. Seguim, en termes generals, a fer poc cas del que ens diuen tot i que el moment requereix de màxima i escrupulosa responsabilitat per part de tothom. 

Tinc aquella estranya sensació i compartida de manera comuna per molta gent, que fem més cas quan ens prohibeixen que quan ens recomanen. Som més solidaris amb la resta de la societat quan les normes i regles establertes són clares i precises -que no vol dir que estessim d'acord- i curiosament aquesta mateixa solidaritat es dilueix poc a poc quan ens "recomanen" unes maneres de fer i actuar. I per què?

Una societat diversa i individual amb la qual convivim no entén o n'entén ben poc de responsabilitat individual. Bé, n'entén quan parla o mira de cara a la galeria, aquella que toca quan toca, aquella que queda bé dir-ho, aquella que sempre utilitza la primera persona dels  pronoms personals sempre per davant i estranyament poques vegades la primera persona del plural. 

No val a dir que tots ho estem fent bé. Tenim dret a opinar, tenim dret a moltes coses. Però tenim el deure de fer-ho algo millor. I si ja creiem que ho estem fent bé, una mica d'esforç individual encara ho podria millorar. No ens hem d'emmirallar en altres, perquè avui ells i nosaltres demà. Hem d'originar un corrent responsable individual en favor de tots, hem d'actuar localment per afavorir al global, hem de fer-ho millor.

Per tant, encara som a temps possiblement que fem cas a les recomanacions i evitem les imposicions i prohibicions. Perquè no ens enganyem. A ningú li agrada que li prohibeixin i encara menys drets bàsics i fonamentals. Però si no fem cas a les recomanacions, trencarem l'equilibri i llavors ja farem tard.

Ho sé, sembla pura demagògia, però no ho és. És sentit comú. És per tu, per nosaltres, pels teus, per mi, pels meus...per tothom.

Quin turisme volem aquí baix?

 

Terres de l'Ebre ho ha petat aquest estiu. Així, ras i curt.  Anar al Delta per la gent de més enllà del coll de Balaguer (Hospitalet de l'Infant) era una escapada de 3 o 4 dies que es feia per Setmana Santa. Prop, tranquil i relativament econòmic. Però aquest estiu, i davant les necessitats de mobilitat vacacional, molta més gent ha vingut a les Terres de l'Ebre. Fins aquí, res a dir, tot i que en un altre moment podem parlar dels efectes col.laterals que ha comportat la massificació de gent segons en quines zones.

Ahir mateix parlant amb un molt bon amic, vam arribar els dos a la mateixa conclusió que ara ja era moment de posar a sobre la taula quin tipus de turisme volem i que el component determinant per encertar i decidir què i com ho volem havia de ser el mateix territori. Aquest discurs ja ha estat debatut en temps pretèrits, però a vegades he tingut la sensació que sí, se n'ha parlat sempre, però a la fi poques actuacions clares i evidents s'han fet. A vegades l'autocrítica des de dins del mateix territori és necessari i d'obligat compliment.

El gran valor afegit de les Terres de l'Ebre no té cap discussió. El seu valor natural i paisatgístic prima per davant de qualsevol altre, i tot al voltant sempre d'un eix vertebrador com és el riu Ebre. Però també altres zones no vinculades al riu també exploten el seu valor natural i se n'han fet ressò també d'aquest turisme que busca això mateix: natura en estat pur.

Terres de l'Ebre no pot presumir d'una quantitat decent de places hoteleres. Sempre ha estat en dèficit. Si més no, cal recordar els problemes que han tingut a vegades segons quines organitzacions per poder encabir un volum de persones extraordinari i han hagut de tirar de mà d'hotels de la zona de Penyíscola o de Salou.

Però el debat és clar. Quin tipus de turisme volem? Salou, Blanes, LLoret...etc, per posar alguns exemples ja van apostar per quin tipus de turisme van voler en el seu temps. Que ens agradi o no, ja seria una altra cosa. Aquí baix, el turisme rural encaixa molt millor amb això que parlava, amb el medi natural. No m'imagino, tot i que em costaria, veure grans hotels de 3 i 4 estrelles, amb façanes multicolor de les tovalloles penjades a les balconades com tampoc riuades de joves aprofitant ofertes last minute on l'objectiu únic i principal seria això mateix, gaudir com ho fèiem i fan els joves.

Per tant, les administracions locals han de tenir ara més que mai un paper decisiu en motivar, promoure i fer realitat el tipus d'allotjament que vol i necessita les Terres de l'Ebre. Dotar-les de recursos per poder guiar a aquells petits empresaris amb necessitats i acompanyar-los amb els seus projectes.

Des de les cales de l'Ametlla de Mar, fins el riu Sènia, des de Flix fins la illa de Buda, el més difícil ja ho tenim, el més preat ho disposem. Afegim valor al territori, dotem-lo d'eines i infraestructures i fem que el fet de baixar al Delta quedi imprès en la retina i record dels seus visitants. Tots hi guanyem. 

Ce n'est pas grave

 

Si aquests dies sentiu de fons a la televisió del vostre veí, una xerrameca a vegades ensopida i més animada a mesura que avança la tarda i que us recorda magnífiques tardes de juliol, amb  música ideal de fons per fer la migdiada i despertar ben just quan al guanyador ja li estan donant el ram de flors dalt del podi, no us penseu que sou de nou al juliol, no, som a setembre.

La gran cursa de ciclisme per etapes del calendari mundial (no és la meva favorita però sí la més gran) també ha hagut d'adaptar-se a l'era covid, i ha canviat el calorós juliol per un setembre on la calor es porta millor i els dies ja comencen a escurçar minuts dia a dia.

Sembla que no pugui ser, però com tot el que ens envolta enguany, tot és diferent, tot ens sembla estrany, com fora de lloc, però gràcies que hi és. Altres proves no han tingut aquesta sort i han hagut de suspendre la seva edició d'enguany.

A hores d'ara es porten disputades només 4 etapes i és molt precipitat encara poder fer un pronòstic acurat. Tot i que tots tenim els nostres favorits, cada any ens sorprèn algun que altre outsider que ens anima la tarda i que trenca a vegades fermes disciplines dels equips o ritmes de segons quins participants que fan que a meitat de la cursa, ja quasi estigui tot dat i beneït.

No apuntaré els meus favorits per enguany, que els tinc. Es parla que serà una edició oberta, ja veurem. Aquest any els ciclistes també han hagut de fer panys i mànigues per entrenar i adaptar-se com tothom a una situació ben estranya per tothom. En més o menys mesura han pogut entrenar, però el que serà determinant serà la manca de ritme de competició. La falta de competicions serà determinant i qui millor s'adapti o hagi fet la posada a punt final tindrà més possibilitats reals d'estar dalt de tot, del podi de París.

La pandèmia no entén ni d'esports, ni de persones, ni de res...arrasa amb tot. Però per a la vida espartana dels ciclistes, aquest fet serà una prova més de la seva capacitat d'adaptació i que un cop més, n'estic segur del tot, se'n sortiran.

Acabarà el Tour, i vindrà després el Giro, i finalment la Vuelta. Totes tres es disputaran en calendaris estranys, en un clima diferent, en unes mesures diferents, en un ambient desconegut...però per les mateixes carreteres, i cada guanyador rebrà el respecte, elogis i aplaudiments com sempre, i ens emocionaran etapes mítiques amb la diferència que els espectadors que empenyeran amb els seus ànims als ciclistes a peu de carretera aniran la majoria amb la mascareta....però per la resta, tot i això, tot i que ens és tot ben estrany.....ce n'est pas grave.