Més deures, menys drets

Vivim en un país que hem après a recuperar, guanyar i consolidar drets civils, laboralsla...etc en els darrers 40 anys. Llargues batalles i taules de negociacions han donat el seu fruit, per a satisfacció dels ciutadans.

Però a vegades tinc la sensació, vist des d'un prisma molt personal i amb la única finalitat de crear debat, que a mesura que anàvem guanyant certs drets i ens sentiem orgullosos d'aquesta fita, quedava pendent a vegades una mica de formació en deures.

Us poso en situació: avui a Madrid només podran circular vehicles amb matrícula senar per motius mediambientals. Aquesta justificació xoca directament amb aquells usuaris que manifesten poder exercir el seu dret a la mobilitat. 

Hauríem de fer més d'un exercici de reflexió i aprendre els nostres deures abans que els nostres drets, o ens podriem veure abocats a atzucacs ridículs que necessitarien d'una bona dosi de mediació que al final, seria una veritable pèrdua de temps.

Trobar l'equilibri entre els drets i deures podria ser un dels grans reptes de la societat d'avui en dia. Feina ens queda per fer.

Benvingut Mr. Marshall

Reconec que és un tema molt vell, fins i tot pot avorrir i cansar, però veig que la cosa va a més i difícilment es podrà aturar.

Halloween, running, black friday, flow, O.K., cash, cyber monday....i un llarg etcètera de mots que hem importat de manera voluntària i de fàcil acceptació al nostre dia dia.

I a més a més,  em trobo gent que presumeixen ser molt d'aquí i amb grans aspiracions polítiques que de manera molt habitual utilitzen anglicismes en les seves conversacions. O fins i tot, aquells hipòcrites que acaben les frases amb un " no em trago els americans".

Evidenment, acabo de donar peu a que grans gurús del màrketing i publicitat justifiquin aquest comportament, i defensin a mort, amb tota la raó del mon, que els funciona i que la gent ho utilitza amb gran naturalitat.

No sóc ningú i encara menys, podria canviar aquesta tendència... però em costa d'entendre segons quines coses.

Pot ser perquè ara tinc molt de temps per pensar....

No estem tant malament

Afortunadament fins fa poc, no havia tingut que passar per la situació d´haver d´estar hospitalitzat. Degut a un accident que vaig patir a finals del setembre passat, he estat testimoni directe de la vida diària d´un hospital, concretament de l´Hospital de Tortosa Verge de la Cinta.

Malauradament, cada cop que algú parla de la nostra sanitat, és per parlar-ne malament o criticar situacions ignorades per molts (massa sovint). Doncs bé, no seré jo un més que engrandirà hemeroteques amb aquests tipus d'opinions, més bé al contrari.

Durant tot el temps que vaig ser-hi, vaig tenir la sort de poder descobrir un col.lectiu professional que per les seves venes corrien vocació, carinyo, professionalitat i sobretot...passió per la seva feina. Zeladors, auxiliars, infermeria i doctors havien de lluitar de manera quasi frustrant a vegades, contra les conseqüències de les retallades econòmiques. A pesar d´aquesta lluita, la feina finalment es feia, per a satisfacció de tots els usuaris. Bé, no de tots els usuaris. Estaven aquells, que sempre hi són, que es queixaven ja per sistema, per vici...que si la infermera havia tardat, que si el menjar...etc.

El blanc de la diana d´aquestes queixes era erroni. Més a dalt era on les havien de dirigir. El sistema sanitari serà deficitari, però funciona. I ho fa gràcies a les persones, al personal sanitari que són l´autèntic motor del sistema. És per això que funciona...si més no, al final així havia de ser.

Aprofito per agraïr personalment les atencions rebudes del personal sanitari de la U.C.I., planta de traumatologia i rehabilitació de l'esmentat hospital. Vosaltres heu fet possible que tot hagi anat molt bé. Gràcies.