Un dels països del sud d'Europa, Espanya, ha decidit fer el seu camí. Ha decidit separar-se de Catalunya perquè no suporta, per motius degudament justificats, seguir annexada al país mediterrani després de segles de convivència amistosa, però que arribats a aquest punt, no veu motius per continuar junts pels segles dels segles.
La radialitat centralitzada de mobilitat allà no la respecten i posen tots els seus esforços en desenvolupar, des de fa molts anys val a dir, un corredor mediterrani que travessi el país de nord a sud. Espanya no ho entén. A més fan coincidir aquesta via de comunicació amb la seva capital que, sacrilegi, té mar (on s'ha vist mai això?). Els espanyols n'estan una mica farts del "aquí no hay playa" i veuen de reüll amb tristor com en ple mes d'agost, els catalans aprofiten el litoral per refrescar-se quan es perden el gust i plaer de fer-ho en piscines públiques i embassaments al bell mig de l'Espanya calorosa que els rebaixa la temperatura de manera molt agraïda.
Culturalment, no se senten identificats gens ni mica amb Dalí, Joan Miró, Antoni Gaudí, Antoni Tàpies, Quim Monzó, Miquel Martí i Pol, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Jacint Verdaguer, Pau Casals, Salvador Espriu, Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax'n'busto, Sau...i a més a més, s'atreveixen a traduir Sergio Dalma per Josep Sergi Capdevila. Què en pensarien Miguel de Cervantes, Miguel Delibes, Velàzquez, Goya, Gustavo Adolfo Bécquer, Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Miguel Bosé, Rocío Jurado, Bertín Osborne d'aquest saqueig cultural?. No entenen un país com Espanya que presumeix del seu equip de futbol insígnia com el Real Madrid i que els catalans van i s'inventen el futbol femení a un club de la capital de Barcelona i ho guanyen tot. A casa i a Europa. Però i això, amb quin permís?
Val a dir que quan es separin de Catalunya no els deixaran sols amb una mà al davant i l'altra al darrere. Espanya enveja com han estat capaços els catalans de crear una xarxa administrativa alternativa a Espanya per poder gestionar i governar el seu territori. L'Agència Tributària de Catalunya, Agència catalana de l'Aigua, Servei Meteorològic de Catalunya, etc. El seu govern serà capaç a partir d'ara gestionar millor els seus propis recursos i redistribuir-los de manera més equitativa.
Es dona el cas també que des d'Espanya no s'ha entès mai com fills il.lustres catalans no han estat mai estimats a la seva terra: Alícia Sànchez Camacho, Enric Millo, Inés Arrimadas, Dolors Monserrat, Jorge Fernàndez Díaz, Ignacio Garriga, Jordi Cañas, Albert Boadella, Albert Rivera... Tot i tenir noms com Monserrat i Jordi, Catalunya no els ha abraçat mai. És ben estrany.
Els espanyols se'n fan creus que complicat és a Catalunya dir les hores. Un costum estrany de contestar amb els quarts i mitjos quarts que sembla que ho facin expressament perquè no els entenguin. Tampoc es senten identificats. Igual que la Cibeles és centre neuràlgic de manifestacions d'alegria per algun títol esportiu aconseguit, no entenen tampoc com a Barcelona vagin a una que li diuen Canaletes (val a dir que darrerament han anat poques vegades).
Un altre apunt significatiu és el dels noms. Quan José, Juan, Francisco, Maria, Sofia, Lucia són noms que podem trobar a qualsevol casa espanyola, els catalans, ben estranys ells també, encapits en posar només d'allò rebuscats com Ona, Ot, Aleix, Quim, Lia, Ivet, Biel, etc.
Espanya no ha pogut aguantar aquesta discriminació i ha escollit independitzar-se de Catalunya desitjant que els Mossos d'Esquadra no els estomaquin el dia que decideixin organitzar un referèndum i que això els impedeixi el seu dret a vot. Aquesta acció podria ser constitutiva de delicte contra els drets més fonamentals i podria enquistar una qüestió estrictament política on el poder judicial hauria d'aplicar grans dosis d'imparcialitat, igualtat i legalitat.
El camí serà llarg, però raons de pes no els en sobren...
