Els de la meva generació ens ha tocat viure moments transcendentals per la història de Catalunya. La generació anterior a la nostra va veure l'ocàs d'un règim dictatorial i s'il.lusionava amb una nova democràcia que van veure créixer i fer-se gran des de la seva gènesi fins als dies d'avui. Aquesta perspectiva els dona molt de criteri i els fa capaços de analitzar amb més calma, i sobretot perspectiva, els fets ocorreguts i que encara ocorren.
Les pretensions de Catalunya de ser un estat no són noves, venen de lluny. Quan anàvem a l'escola, tots teníem algun amic o conegut que ja parlava d'independència, autodeterminació, estelades...etc. No eren la majoria, tot s'ha de dir, però a la seva manera es feien veure i notar. Pintades a les parets, pancartes, posters, concerts pro-independència, manifestacions...eren els seus instruments per canalitzar els desitjos polítics per al seu país. D'aquells anys el que recordo era més o menys això. Viure en una petita població no et donava un ampli ventall de possibilitats de conéixer molt més, tot just el que hi havia i prou. S'ha de recordar que en aquells anys, la política catalana estava encapçalada i monopolitzada per una figura política amb molt de pes i omnipresent en la vida diària dels catalans; Jordi Pujol. I d'això te n'adonaves perquè era el personatge més o menys simpàtic i que feia país recorrrent-lo amunt i avall com si s'acabés el món. Però llavors, d'independència...poc. O molt poc.
Molts anys després, aquells joves s'han fet grans i adquereixen experiència com sol passar a mesura que fas anys, i aprenen a gestionar de millor o pitjor manera molts inputs per determinar la seva ideologia. Molts seguirien morint per Pujol, altres es tornen antisistema, altres segueixen enxamplant l'ideologia republicana independentista, i es crea un concepte, podríem dir novedós, que adquereix el terme de bloc constitucionalista, on evidentment hi tenen cabuda totes aquelles ideologies no independentistes.
La celebració d'una consulta per la independència el 9 de novembre del 2014 i el referèndum de l'1 d'octubre del 2017 van accelerar el procés i van desancadenar fets que han determinat a posteriori la política catalana i també l'espanyola.
L'estat espanyol va abocar tot el seu poder a sobre els catalants a mena de càstig justificant-ho sempre baix pretextos legislatius. Són molts els exemples d'aquesta ofensiva i alguns d'ells han estat sempre baix l'aixopluc de la impunitat judicial arribant a aconseguir en el pitjor dels casos, judicialitzar la política.
El govern de Catalunya davant dels fets i reconeixent que les coses no es van fer bé sobretot al 2017, tensa la corda amb el govern de l'estat espanyol i aconsegueix acordar un diàleg bilateral per buscar una solució al conflicte originat. L'implementació d'aquest acord de diàleg ve acompanyat de dures crítiques tant per l'oposició política i fins i tot socis de govern i per molta gent que s'ha vist decebuda d'aquell dies del 2017 que van ser molt intensos per molta gent.
Arribats aquí, caldria ser crítics com s'ha arribat fins aquí i què es pot aconseguir amb aquest diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya.
En primer terme, s'ha de reconéixer molt objectivament que el fet de seure's, primer que tot en una taula per negociar, és un pas molt gran. Gran perquè hi ha el reconeixement que hi ha un conflicte a resoldre. Aquest és el primer pas i el més important ara.
Seguidament s'hauria d'entendre que és una gran oportunitat però no la única. D'aquí no sortirà un gran acord, i en els propers anys sorgiran noves opcions millors, pitjors o diferents però que han de permetre teixir una base molt sòlida i sincera de les pretensions d'ambdues parts.
També un aspecte necessari hauria de ser que quan una part accedeix a seure's per negociar, ha d'entendre que alguna cosa perdrà per aconseguir una altra. I aquest punt l'han de tenir ben present les parts implicades. No pots pretendre aconseguir tot el que vols demanar.
Les pretensions polítiques d'altres formacions polítiques i els tempos electorals no ajudaran a agilitzar les negociacions. Hi ha molts interesos, molts sacs pendents de cosir, molts recels...el tema no és baladí.
Ara tenim l'oportunitat els de la meva generació de viure uns altres moments per veure on es dirigeix el futur de Catalunya. Si sempre hem presumit de seny, ara més que mai. I confiança amb qui encapçala aquestes pretensions d'un poble que venen de lluny. Les desconfiances no ens ajudaran, no ens faran més forts i seria una llàstima decebre a tots aquells que quan erem jovenets, ja cridaven ben fort perquè ho tenien molt clar.
