Foto: Reuters
Després de molt (massa) temps sense escriure, finalment i per aclamació no popular i si individual, decideixo posar-me de nou davant un teclat. Els motius per haver-ho abandonat i reiniciat són diversos, però d’això ja en parlarem més endavant....ara no toca.
Què toca ara? O més ben dit, què no hauria de tocar? Seguim enrocats en una la nul.la política europea en matèria d’immigració. Seguim veient cada dia declaracions cíniques i preocupants com si d’un pati d’escola es tractés quan arriba el moment de repartir assignar culpes. Mentrestant, milers de PERSONES cada dia creuen una mar Mediterrània en busca d’alguna cosa millor que d’allí on provenen. Arriscant la seva vida i amb l’esperança de que allà, a Europa podran iniciar una nova vida, lluny dels seus i de la seva terra, en una cultura, societat, llengua i gent que de moment se’ls miraran molts de reüll...i d’altres ni els voldran veure passejar pels seus carrers, amunt i avall sense saber què fer i on anar.
La societat europea, nosaltres, no hem estat educats per aquesta nova “revolució”. Hem hagut d’anar aprenent a mesura que s’anaven desenvolupant els aconteixements. De fet, de poc ens ha servit recordar altres èxodes migratoris de la història recent i no tant recent.
No aprenem, sols ho fem quan ens toca de prop. No hem sabut previndre, no hem sabut proposar sol.lucions, no hem estat valents políticament perquè hem estat pensant en les
conseqüències electorals que podrien comportar a posteriori. I clar, un vot és un vot.....però el libi, senegalés, marroquí que es mor de gana al seu país i sap que morirà abans dels 40 (si és que arriba) no enten de vots, ni de política. Enten només de voler viure.
La Unió Europea ha demostrat que només és unió monetària. Quan li ha tocat gestionar aspectes migratoris, no se n’ha sortit mai. I d’aquí un any, farà un any.
