Grândola, Vila Morena

 

Dissabte al matí, hora del vermut,  ennuvolada la ciutat de Lisboa, concretament al barri de Chiado, al punt neuràlgic i més icònic d'uns fets que van fer canviar el rumb del país. No fa fred, tampoc calor, s'està bé... massa bé per ser un dissabte qualsevol de febrer en una ciutat amb un clima tan variable a causa de la seva influència atlàntica. Portem paraigües - apel.lant a la frase més universal de totes com és "per si de cas"- però no plou prou per utilitzar-lo encara... per si de cas.

 El xivarri dels turistes que som a la plaça es trenca de sobte quan una persona al costat del nostre grup comença a entonar una cançó, una melodia que em resulta coneguda, però no recordo exactament el seu nom. La cançó és portuguesa, diria que molt portuguesa, ja m'entendreu. 

 

Grândola, vila morena

Terra da fraternidade 

O povo é quem mais ordena

Dentro de ti, ó cidade 

 

Mentrestant, com si els astres haguessin decidit en aquell precís moment alinear-se en fila índia de manera voluntària, causal i precisa i totalment imprevisible, el relat compungit, respectuós, emocionant i a la vegada exultant com perfecta sincronia dins d'una dicotomia, ens fa retrocedir 50 anys i ens ubica allí mateix sentint aquells fets com si realment haguéssim estat.

 

Dentro de ti, ó cidade

O povo é quem mais ordena

Terra da fraternidade

Grândola, vila morena

 

L'autor del relat també sent aquesta màgia que ha generat entre tots nosaltres i aprofita el deliri emocional per donar més detalls, més anècdotes, més personatges, explorar els nostres sentiments i ofegar els nostres dubtes i ignoràncies. És el protagonista principal ara mateix de l'obra, magistral m'atreviria a dir, que sap dirigir i actuar, aplicant els temps de manera precisa i preparant l'apoteòsic final de l'obra mostrant una foto seva personal amb una de les protagonistes d'aquell dia, la Celeste Caeiro, la persona que va donar nom a una revolució que pot presumir que es va fer sense lamentar cap pèrdua de vida.

 

Em cada esquina um amigo

Em cada rosto igualdade

Grândola, vila morena

Terra da fraternidade 

 

Explosió de sentiments i agraïments a una persona que com bé diu ell, no va venir a la capital de Portugal ni per feina ni per amor: perquè li va agradar! Exemple de com les millors coses d'aquesta vida no són com són, sinó com t'ho expliquen. 

Obrigado Diego !

Largo do Carmo, Lisboa 2025

 

 

 

Canvi de bàndol

 

 

Amb el fenomen creixent -i cada vegada més- de l’extrema dreta a escala global, els entesos estan intentant identificar el perfil dels seus seguidors i encara més important, la motivació que els porta a defensar i recolzar aquesta ideologia. Trobem situacions que generen controvèrsia com per exemple barris de grans ciutats on l’esquerra sempre ha estat predominant amb polítiques socials que intenten solucionar problemes sobretot d’habitatge, cohesió social, salut i educació i que l’extrema dreta ja comença a fer-se un lloc destacat en aquests nuclis més desafavorits. 

 

Les formacions polítiques d’extrema dreta tampoc tenen com a pal de paller aquest tipus de política. Ben bé el contrari. Es recolzen i se n’aprofiten de conflictes originats per gent vinguda de fora i aixecant la “seva” bandera xenòfoba, s’estiren els pèls en veure identitats sexuals diferents de les “tradicionals” (caldria definir tradicional) i publiciten actors i partits polítics pretèrits de no dubtosa identitat democràtica i amb manifestes i documentades accions en contra dels Drets Humans.  

 

Però ens hem d’aturar en els perfils d’aquests incondicionals i entendre que el seu suport, majoritàriament, ve donat per canalitzar el rol de protesta que amb l’esquerra ja han esgotat. Aquí possiblement, els progressistes no han sabut actualitzar-se i han perdut la seva influència i segurament ja no són els referents de les protestes socials. Hi ha hagut un canvi de bàndol molt clar i sobretot en la gent jove, aquells que d’aquí cinc, set, deu…anys, seran el sector de població amb càrrecs a grans empreses, seran jutges, cossos de seguretat, agricultors, comerciants, botiguers, sanitaris, polítics, etc.

 

A més, els joves com a grans consumidors de les xarxes socials, aquestes amplifiquen discursos simplistes i populistes que responen a les seves frustracions. La crisi d’identitat nacional, la por a la immigració i la desinformació alimenten narratives reaccionàries com també una educació política deficient i la pèrdua de confiança en les institucions que afavoreixen solucions autoritàries. El rebuig a les polítiques progressistes, percebudes com a excessives, porta alguns joves a identificar-se amb discursos conservadors i nacionalistes com són els de l'extrema dreta global, que aprofiten ara l'enlairament mediàtic i polític del president nord-americà Donald Trump i el seu seguici europeu que s'emmirallen amb ell i la seva particular i histriònica política.

Però el que considero més perillós és la dèbil justificació que aporten molts joves a aquest canvi, adduint a comportaments tendencials entre els seus i que són incapaços de fer una sincera i objectiva reflexió personal cercant els motius d'aquesta tendència o canvi ideològic. No hi ha cosa pitjor que defensar ideals sense criteri.

 

 

 

 

 

Equilibri fràgil

 

No cal dir que vivim en una era de sobre informació, on les notícies viatgen a una velocitat sense precedents i on qualsevol persona amb un dispositiu mòbil pot convertir-se en emissor de contingut. Aquesta democratització de la informació té avantatges evidents, però també presenta un perill creixent: la propagació de les anomenades fake news.

Les notícies falses no són un fenomen nou, però la seva difusió a través de les xarxes socials ha multiplicat el seu abast i impacte. Sovint es presenten amb aparença de rigor periodístic i aprofiten la immediatesa de les plataformes digitals per influir en l'opinió pública, crear divisió i fins i tot alterar processos democràtics. La seva proliferació ha fet que molts governs i institucions es plantegin regulacions més estrictes per frenar la desinformació.

Qualsevol mesura en aquesta direcció ha de tenir en compte un valor fonamental: la llibertat d’expressió. Aquest dret fonamental protegeix la diversitat d'opinions i garanteix que la societat pugui accedir a diferents perspectives, fins i tot aquelles que poden ser incòmodes o impopulars. El risc de limitar la llibertat d’expressió en nom de la veritat és evident: qui decideix què és veritable i què no? Podria una regulació excessiva convertir-se en un mecanisme de censura?

A més, cal assenyalar que els governs i grans corporacions poden aprofitar la lluita contra les fake news per manipular el discurs públic i silenciar veus crítiques. La censura encoberta, sota la justificació de combatre la desinformació, podria afavorir només determinades ideologies i interessos econòmics. Plataformes digitals i mitjans de comunicació, moltes vegades vinculats a grans grups empresarials, tenen la capacitat de modelar la percepció de la realitat i dirigir el debat públic cap a narratives que afavoreix els seus interessos.

D'altra banda, també és preocupant el paper que juguen els algoritmes de les xarxes socials, que prioritzen el contingut més impactant o polèmic en lloc del més veraç. Aquest fenomen crea bombolles informatives i reforça les creences preexistents dels usuaris, dificultant el debat plural i la reflexió crítica. A més, la manca de regulació internacional dificulta la lluita contra la desinformació a escala global, ja que cada país adopta mesures diferents que poden ser ineficaces davant la naturalesa transnacional del problema.

El repte actual seria poder trobar un equilibri entre combatre la desinformació i preservar el debat obert. L’educació mediàtica hi té un paper clau: cal dotar la ciutadania d’eines per identificar fonts fiables, contrastar informacions i desenvolupar un pensament crític. A més, les plataformes digitals han d’assumir més responsabilitat en la verificació dels continguts sense convertir-se en àrbitres de la veritat com està passant actualment amb lobby tecnològic nord americà recolzat per la seva administració.

Les fake news són una amenaça real per a la societat democràtica, però no podem combatre-les sacrificant la llibertat d’expressió. La solució hauria de passar per una combinació de responsabilitat individual, educació i transparència per assegurar que la informació continuï sent una eina de progrés i no de manipulació o de poder.

La bogeria aquesta que no s'entén (o costa d'entendre-la).

 

En l'escenari global actual, les tensions geopolítiques i comercials estan profundament interconnectades, reflectint la complexitat de les relacions internacionals. El conflicte a Gaza, la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units, aplicació d'aranzels per part de l'administració Trump, la guerra a Ucraïna, així com les amenaces a Panamà i Groenlàndia, són exemples de com els esdeveniments en diferents regions poden influir-se mútuament.

La guerra comercial entre la Xina i els Estats Units poden tenir repercussions significatives a nivell mundial. Les tensions aranzelàries entre aquestes dues potències afectaran les cadenes de subministrament globals, alterant els fluxos comercials i generant incertesa econòmica. També crec que molts productes nord-americans tindran problemes quan alguna de les seves parts depenguin de la Xina i això impliqui a les empreses a buscar altres proveïdors nacionals amb un cost superior. Resultat: augment de preus i de la inflació. La Unió Europea també haurà de replantejar les seves polítiques comercials, buscant equilibrar les seves relacions transatlàntiques. Recentment, la UE ha imposat aranzels addicionals  als vehicles elèctrics procedents de la Xina, al·legant pràctiques comercials deslleials. Aquesta mesura ha provocat una resposta de Pequín, que ha penalitzat alguns productes europeus  i prepara mesures contra altres sectors.

Paral·lelament, la guerra a Ucraïna ha intensificat les tensions geopolítiques a Europa. La dependència energètica de la UE envers Rússia ha estat un tema central, i el conflicte ha accelerat la recerca de fonts alternatives d'energia i la diversificació de proveïdors. Aquesta situació ha portat la UE a reforçar la seva política exterior i de defensa, buscant una major autonomia estratègica. Si les promeses electorals de Donald Trump referent a aquest conflicte arriben a bon port, s'haurà de veure de quina manera és capaç d'aturar-ho. Putin no pot sortir derrotat perquè suposaria la fi de la seva carrera, i els ucraïnesos, per la seva part, es resignen a viure a mercè de Moscou i la seva política expansionista. Per Rússia, millor dit, per Putin, Ucraïna no és per un objectiu territorial. Ho és per un tema geopolític i per la seves ganes de ser present en un nou ordre mundial. Però la seva economia de guerra no durarà molt més i segurament optarà per una pausa estratègica per refer-se moral i econòmicament.

En aquest context, el conflicte a Gaza ha tornat a posar de manifest les divisions en la comunitat internacional, i sobretot a la UE. Mentre alguns líders europeus han expressat la seva oposició a la venda d'armes a Israel, altres països continuen mantenint relacions comercials amb aquest. Aquesta situació reflecteix les complexitats de les aliances internacionals i la dificultat d'adoptar posicions unificades en temes sensibles i més quan existeixen diversos i heterogenis interessos.

Pel que fa a Panamà, la seva posició estratègica com a encreuament de rutes comercials a través del seu canal de navegació la converteix en un actor important en el comerç global. Les amenaces nord-americanes pel supòsit que la Xina domina i controla aquest enclavament logístic amb implicacions per al comerç internacional és l'origen de l'actitud de Trump. A més, la competència de rutes alternatives, com l'Àrtic, podria influir en el futur del comerç marítim i podrà generar un canvi de paradigma en la logística marítima global degut a les conseqüències de l'escalfament global que permetria noves rutes per als vaixells que abans eren inviables pel gel àrtic.

Groenlàndia, amb les seves vastes reserves de recursos naturals i la seva ubicació estratègica a l'Àrtic, ha atret l'atenció també del president nord-americà. El desgel de l'Àrtic obre noves rutes marítimes i oportunitats d'explotació de recursos, però també planteja desafiaments ambientals, geopolítics i de defensa. S'haurà de veure també aquest cop, com es posiciona la UE amb un dels seus països integrants.

Totes aquestes interconnexions evidencien la necessitat d'una cooperació internacional més estreta i d'un enfocament multilateral per abordar els desafiaments globals. Les polítiques unilaterals, com els aranzels imposats sense consens internacional, poden tenir efectes contraproduents, exacerbant les tensions i perjudicant l'economia global. És essencial que les nacions abordin aquests desafiaments amb una perspectiva racional, reconeixent la interdependència del món actual i treballant conjuntament per trobar solucions sostenibles i equitatives.

A més, considero que la Unió Europea ha de jugar un paper més proactiu en la mediació de conflictes i en la promoció d'un comerç just i equilibrat. La seva posició única com a bloc econòmic i polític li atorga la capacitat d'influir positivament en l'escena internacional. No obstant això, per assolir aquest objectiu, és fonamental que la UE mantingui la seva unitat interna i eviti la fragmentació en les seves polítiques exteriors i comercials.

La deslleialtat de la competència

La lliure competència és un dels pilars fonamentals de l’economia de mercat, promouent la diversitat i la innovació. En l’àmbit del comerç, aquesta llibertat ha portat a un fenomen interessant: la proliferació de negocis que s'atreveixen a oferir serveis i productes que no són els "tradicionals" del sector. Això ha creat un ecosistema dinàmic però també ha plantejat diverses qüestions.

Avui en dia, és molt comú trobar establiments que ofereixen serveis i productes més enllà de la seva oferta original. Per exemple, una botiga de roba pot començar a vendre accessoris de decoració, una carnisseria pot oferir menjars preparats, una benzinera pa acabat de fer (congelat i escalfat al forn), un taller de pneumàtics  serveis de canvis d'oli del nostre vehicle o una cafeteria que amplia el seu menú amb productes de brioixeria artesana i entrepans. Aquesta diversificació no només busca atreure més clients, sinó que també respon a una demanda creixent de serveis integrals. Aquesta diversificació aportaria uns beneficis clarament identificats:

• Innovació i Creativitat: Els negocis que s'atreveixen a explorar nous sectors sovint introdueixen idees innovadores, creant una oferta més rica i variada per als consumidors.

• Atenció al Client: La competència obliga els negocis a millorar la seva atenció al client, buscant sempre una experiència diferenciada que els faci destacar.

• Impuls Econòmic Local: La diversificació comercial pot contribuir a l'economia local, generant llocs de treball i estimulant altres sectors.

Malgrat els avantatges, aquesta lliure competència també comporta riscos. Un dels més importants és la qualitat del producte o servei. Quan un negoci s’aventura en un nou sector sense l'experiència necessària, pot oferir productes de qualitat inferior, perjudicant així la seva reputació.

A més, la saturació del mercat en determinades categories pot fer que petits negocis tinguin dificultats per competir amb establiments més grans o amb més recursos. Això pot conduir a una homogenització de l'oferta, que paradoxalment contradiu la diversificació que es pretenia.

És aquí on la regulació juga un paper crucial. Un marc legal adequat pot ajudar a mantenir la competència saludable, garantint que tots els negocis compleixin amb els estàndards necessaris i fomentant la transparència. Això inclou normatives sobre seguretat alimentària, permisos comercials i protecció del consumidor.

La lliure competència en el comerç  és un fenomen que aporta tant oportunitats com desafiaments. La diversificació dels negocis pot enriquir l'oferta comercial, però també requereix una atenció constant per part dels emprenedors i de les autoritats. Trobar un equilibri entre llibertat i responsabilitat és essencial per garantir que aquesta dinàmica sigui beneficiosa per a tota la comunitat.

 

Allons enfant de la patrie, Le jour de gloire est arrivé!

Em desperto un dissabte postinauguració dels Jocs Olímpics de París 2024 i encara remenant el cafè calent a sobre la taula, estic incrèdul en veure tota mena de comentaris sobre un dels actes més rellevants cada quatre anys com és l'acte inaugural d'uns Jocs Olímpics.

Em sorprèn la quantitat irracional de crítiques a un acte que els francesos han estat preparant els darrers deu anys i que l'han creat i desenvolupat a la seva manera, que per això són els legítims organitzadors. Ens podrà agradar més, menys o gens... o molt. I què? Donem gràcies que s'han esforçat i han mostrat al món la seva creativitat per plasmar una imatge a escala mundial que ofereix un esdeveniment com aquest. Un encís. Si ho pensem bé, tot acte de gran magnitud mundial sempre està relacionat amb l'esport. Sempre...

Ara venen dies de consultes diàries al programa olímpic per triar quina competició ens apeteix veure i inclús, aprofitar per veure esports que la resta de l'any ni ens fixem. Mostres de germanor entre esportistes que moltes vegades no tenim l'oportunitat de veure en altres competicions i esports. Venen dies d'imatges curioses que els realitzadors de les televisions se n'encarregaran de mostrar al seu públic fidel una vegada i una altra fins que les gravarem en el nostre imaginari fotogràfic intern dels Jocs.

Uns Jocs Olímpics són diferents. Per molts aspectes que tots sabríem identificar i ,per tant, aquest fet diferencial ens permet estar més atents a la televisió o notícies per saber el dia dia d'aquest esdeveniment esportiu global.

Per tant, i lligant amb l'inici. Siguem més racionals per unes setmanes i intentem ser capaços d'aprofitar-ho i no caure en la idea de criticar tot el que fan o deixen de fer. Són els seus Jocs, són els nostres jocs...allons enfant de la patrie.

Descontrucció nacional

 

Un dels països del sud d'Europa, Espanya, ha decidit fer el seu camí. Ha decidit separar-se de Catalunya perquè no suporta, per motius degudament justificats, seguir annexada al país mediterrani després de segles de convivència amistosa, però que arribats a aquest punt, no veu motius per continuar junts pels segles dels segles.

La radialitat centralitzada de mobilitat allà no la respecten i posen tots els seus esforços en desenvolupar, des de fa molts anys val a dir, un corredor mediterrani que travessi el país de nord a sud. Espanya no ho entén. A més fan coincidir aquesta via de comunicació amb la seva capital que, sacrilegi, té mar (on s'ha vist mai això?). Els espanyols n'estan una mica farts del "aquí no hay playa" i veuen de reüll amb tristor com en ple mes d'agost, els catalans aprofiten el litoral per refrescar-se quan es perden el gust i plaer de fer-ho en piscines públiques i embassaments al bell mig de l'Espanya calorosa que els rebaixa la temperatura de manera molt agraïda.

Culturalment, no se senten identificats gens ni mica amb Dalí, Joan Miró, Antoni Gaudí, Antoni Tàpies, Quim Monzó, Miquel Martí i Pol, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Jacint Verdaguer, Pau Casals, Salvador Espriu, Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax'n'busto, Sau...i a més a més, s'atreveixen a traduir Sergio Dalma per Josep Sergi Capdevila. Què en pensarien Miguel de Cervantes, Miguel Delibes, Velàzquez, Goya, Gustavo Adolfo Bécquer, Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Miguel Bosé, Rocío Jurado, Bertín Osborne d'aquest saqueig cultural?. No entenen un país com Espanya que presumeix del seu equip de futbol insígnia com el Real Madrid i que els catalans van i s'inventen el futbol femení a un club de la capital de Barcelona i ho guanyen tot. A casa i a Europa. Però i això, amb quin permís?

Val a dir que quan es separin de Catalunya no els deixaran sols amb una mà al davant i l'altra al darrere. Espanya enveja com han estat capaços els catalans de crear una xarxa administrativa alternativa a Espanya per poder gestionar i governar el seu territori. L'Agència Tributària de Catalunya, Agència catalana de l'Aigua, Servei Meteorològic de Catalunya, etc. El seu govern serà capaç a partir d'ara gestionar millor els seus propis recursos i redistribuir-los de manera més equitativa.

Es dona el cas també que des d'Espanya no s'ha entès mai com fills il.lustres catalans no han estat mai estimats a la seva terra: Alícia Sànchez Camacho, Enric Millo, Inés Arrimadas, Dolors Monserrat, Jorge Fernàndez Díaz, Ignacio Garriga, Jordi Cañas, Albert Boadella, Albert Rivera... Tot i tenir noms com Monserrat i Jordi, Catalunya no els ha abraçat mai. És ben estrany.

Els espanyols se'n fan creus que complicat és a Catalunya dir les hores. Un costum estrany de contestar amb els quarts i mitjos quarts que sembla que ho facin expressament perquè no els entenguin. Tampoc es senten identificats. Igual que la Cibeles és centre neuràlgic de manifestacions d'alegria per algun títol esportiu aconseguit, no entenen tampoc com a  Barcelona vagin a una que li diuen Canaletes (val a dir que darrerament han anat poques vegades).

Un altre apunt significatiu és el dels noms. Quan José, Juan, Francisco, Maria, Sofia, Lucia són noms que podem trobar a qualsevol casa espanyola, els catalans, ben estranys ells també, encapits en posar només d'allò rebuscats com Ona, Ot, Aleix, Quim, Lia, Ivet, Biel, etc.

Espanya no ha pogut aguantar aquesta discriminació i ha escollit  independitzar-se de Catalunya desitjant que els Mossos d'Esquadra  no els estomaquin el dia que decideixin organitzar un referèndum i que això els impedeixi el seu dret a vot. Aquesta acció podria ser constitutiva de delicte contra els drets més fonamentals i podria enquistar una qüestió estrictament política on el poder judicial hauria d'aplicar grans dosis d'imparcialitat, igualtat i legalitat.

El camí serà llarg, però raons de pes no els en sobren...